El fenomen editorial de la ‘Noruega’ valenciana

La circumstància íntima que activa l’acció de Noruega és la del desarrelament que el seu protagonista pateix des de la infantesa. Albert Sanchis és el segon fill d’un gris matrimoni que regenta un comerç al mercat de València. “Salaons Sanchis. El salmó de Noruega”. Els deien “els noruecs” per aquest cartell penjat a la façana de la botiga. El negoci el va crear el 1932 l’avi patern –un paio carismàtic, devot de Blasco Ibáñez–, el fill el va heretar i, a mitjan anys noranta, el net, sense horitzó personal ni professional, el va vendre. Una història menor, com moltes d’altres en una capital provinciana amb escàs múscul cívic, tot i que per a ells hi va haver la possibilitat de redimir-se de la mediocritat: la vocació per la pintura de la filla gran, la nineta dels ulls del pare, la tràgica desaparició del qual actua com una llosa per a tothom. Però abans de l’accident, ja des de la primera adolescència, des d’aquell agost de 1984, l’Albert es deixa endur en el camí de la dispersió, aprofundint en aquest desarrelament que li impedirà trobar un projecte per a la seva vida. La consciència depressiva de la falta de sentit vital és el tema de la novel·la.

El desembre del 2020 es va distribuir la primera edició de Noruega. Estava escrita en valencià, havia guanyat el premi Lletraferit. Fins llavors, l’únic llibre de l’autor era La balada del Bar Torino, memòries d’un apassionat del futbol i la literatura. A més dels seus articles a la premsa i relats publicats en llibres col·lectius, Rafa Lahuerta era conegut per haver creat un grup d’animació del València de futbol. Però l’any passat, entre el boca a boca i milers d’exemplars venuts, la novel·la va transcendir el localisme on hauria pogut quedar atrapada.

El que la singularitza no és la peripècia del protagonista –un paio que descobreix el món en un microcosmos macarra paral·lel al del protagonista de Las leyes de la frontera, de Cercas– ni la geografia urbana on es degrada, tot i que fins ara la literatura catalana no tenia una novel·la de referència de la València antiga en democràcia. El que és fonamental en el llibre és la sensació d’autenticitat que transmet el narrador fent confluir el retrat d’aquesta València sòrdida i desolada amb la crònica de la seva vida. Les dones que arriben i l’abandonen, les feines que no consolida, els bars, les prostitutes i la ciutat que delimita la seva memòria. “He viscut completament equivocat”. La consciència de l’error és indeslligable dels marges urbans que pervivien mentre l’Espanya de 1978 vivia el seu cicle de modernització.

En algun moment, l’Albert –que deixa caure la “o” del seu nom en castellà com a homenatge a Camus– dona sentialbet a la seva dispersió convencent-se que un dia serà matèria d’una novel·la. Elabora projectes literaris sobre com explicar determinades vivències: la història de la família, de la colla o d’aquell escriptor bohemi que va acabar demanant a la seva ciutat i que ell veia perdre’s en bars cada vegada més decadents. Els reprodueix en aquesta novel·la de nouvelles. Allà enumera les persones amb qui hauria de parlar –incloent-hi un tal Rafa Lahuerta–, els referents literaris que li podrien servir, cites que podrien encapçalar els capítols que no arriba a escriure, com aquesta frase d’una carta de Flaubert a Maupassant en què li revelava que fins i tot en allò petit nia allò desconegut que ha de ser explorat. I Noruega, novel·la d’un temps i d’una vida, ho demostra.