El públic no sempre s’equivoca

Com és que una novel·la d’un autor desconegut, publicada en una petita editorial valenciana, amb distribució mínima, s’ha convertit en un dels majors fenòmens literaris recents? Com s’entén que una cartografia sentimental de la València devastada dels anys vuitanta, quan els barris de la ciutat vella semblaven haver sofert un bombardeig, illes de cases senceres eren arrasades i esdevenien un munt de solars enrunats, i, davant la indiferència col·lectiva, “s’anava transformant totalment el plànol històric del barri en el que ara és: un lloc anodí i extraviat en ple cor de la ciutat”, acumuli sis edicions i més de 10.000 exemplars venuts?

Com s’explica que una novel·la amb uns personatges marginals, abocats a l’autoengany, a l’espant de l’insòlit, a l’angoixa on tot és angoixa, i que intueixen que “la mort no els arribaria en horari laboral, sinó a traïció, per l’esquena, en la frontera del fangar que destil·lava la mescla exacta de pólvora, flor de taronger i bogeria”, hagi aconseguit seduir tothom? I què deu haver passat perquè una novel·la especulativa sobre la substància de la literatura, protagonitzada per un aspirant a escriptor que va alternant fracassos amorosos i soledats meticulosament destructives, amb un inextricable sentiment de culpa i incapaç de “fer feliç ningú”, connecti tant amb l’ànim dels lectors? Com pot ser que una novel·la sobre una València ja inexistent, una crònica sobre una generació destruïda per la droga, l’itinerari d’una vocació literària, arreli tant en uns lectors que no necessàriament són de València, ni participen de la il·lusió d’autodestruir-se, ni consideren l’escriptura com a única forma de viure?

Doncs perquè, com va passar abans amb Ferran Torrent o amb Jesús Moncada, el públic no sempre s’equivoca, i el lector de Noruega (Llibres de la Drassana, 2020), de Rafa Lahuerta (València, 1973), a la força ha de sucumbir davant d’una novel·la construïda des de l’embruix i des de l’abducció, davant d’una explosió estilística de primera magnitud, com si el propòsit de l’autor fos convertir l’audàcia verbal i narrativa en una necessitat. Perquè, més enllà del protagonisme dels carrers de València (Noruega s’ha de llegir tenint a mà un mapa de la ciutat), més enllà d’uns protagonistes condemnats al desvari (Noruega incentiva la facultat de riure gojosament), el protagonisme de debò cau en la tenaç perícia amb què es va travant, des d’un suggeridor laconisme retòric, el ritme enèrgic i captivador d’una prosa escandida amb contundència per narrar, al cap i a la fi, el llibre de meravelles de València, els instants eterns dels rituals de l’amistat, els treballs perduts d’un noi de barri que volia escriure una novel·la i que, amb Noruega, ha esdevingut un escriptor majúscul.