‘Sapere aude’, que deia Kant

En el prefaci de la primera edició de la Crítica de la raó pura (1781), Immanuel Kant (1724-1804) sintetitzava el que segurament és un dels trets definitoris de la filosofia: el destí singular d’una raó humana assetjada per preguntes que no pot defugir, però que tampoc pot sempre respondre.

Les preguntes que es plantejava la filosofia de la modernitat, dividida entre racionalistes i empiristes, orbitaven al voltant de l’epistemologia i la metafísica, sobre l’origen i els límits del coneixement i l’estructura profunda i el fonament últim de la realitat. L’epistemologia gaudia d’un gran prestigi perquè s’hi decidia la fiabilitat del coneixement i el fet que la filosofia pogués comparar-se en dignitat a la física, des de la revolució copernicana, Galileu i Newton, la ciència modèlica. La metafísica, en canvi, tot i haver estat l’antiga reina de totes les ciències, era menyspreada per alguns escèptics, mentre que els dogmàtics no ajudaven gaire a dignificar-la com a disciplina filosòfica perquè anaven a les palpentes i repetien antigues receptes per a nous o no tan nous problemes. Amb la seva Crítica, Kant ens oferí un tractat sobre el mètode i com hauria de procedir la raó pura especulativa, tant pel que fa als seus límits com també pel que fa a la seva estructura interna i les seves capacitats, sobre l’autoconeixement necessari per instituir un tribunal que garanteixi les seves justes reivindicacions.

Hume va fer despertar Kant del seu somni dogmàtic, però l’empirisme del filòsof escocès deixava la filosofia de nou a les portes de l’escepticisme, escapçat per Descartes, però era un mal de llarga durada que, com el cap de l’Hidra, renaixia cíclicament. Es tractava doncs de superar les disputes entre racionalisme i empirisme, amb una nova filosofia, el criticisme, que entengués que la raó i els sentits han de ser igualats en dignitat: perquè els sentits sense la raó serien cecs i la raó sense els sentits estaria buida. Kant va voler doncs delimitar els principis de l’àmbit cognoscitiu de la filosofia teòrica i posar també les bases per a una filosofia pràctica i una facultat de jutjar que ens permetessin edificar un sistema filosòfic que ens ajudés a superar les contradiccions de la raó teòrica i ens oferís una guia d’actuació en la nostra conducta pràctica, conèixer la naturalesa i fonamentar una ètica o metafísica dels costums on l’acció es mogués per imperatius categòrics o fins, i no pas per càlculs utilitaristes o mitjans emmascarats de fins.

En el tricentenari del naixement del filòsof alemany, per primera vegada podem llegir la Crítica de la raó pura en català. L’acurada traducció de Miquel Montserrat i Capella no només repara un greuge d’una llengua de cultura mancada fins ara d’un clàssic universal, sinó que contribueix a fixar i enriquir el vocabulari filosòfic català.

En el nostre present dominat per l’escepticisme, el pessimisme i el fatalisme, la paraula kantiana no per difícil resulta menys balsàmica i terapèutica per mantenir l’esperança que som encara a temps de complir la nostra destinació aquí a la terra desplegant totes les llavors que la natura ha dipositat en la nostra raó i en la nostra ànima. Poder intentar respondre les tres preguntes fonamentals de la filosofia que sintetitzen què és l’home: Què puc saber? Què haig de fer? Què puc esperar? Aquesta seria la prova per a Kant que hem assolit la majoria d’edat de la raó, d’una raó que troba el seu sentit de ser en atrevir-se a saber (sapere aude) evitant tot dogmatisme. Només així aconseguiríem posar fi a tantes disputes i dirigir l’activitat de la raó cap al seu fi últim: edificar una societat cosmopolita fonamentada en una pau perpètua que es marqui com a imperatiu el perfeccionament constant del gènere humà.

Crítica de la raó pura 

Kant. Presentació de Salvi Turró; revisió i edició a cura de Salvi Turró i Josep Montserrat; traducció i notes de Miquel Montserrat Capella. Edicions de la Universitat de Barcelona.
582 pàgines. 39,90 euros