Per què Annie Ernaux és l’escriptora preferida d’internet?

Quan es va anunciar l’acte d’Annie Ernaux amb Anna Guitart a la Jaume Fuster, les entrades es van exhaurir en menys d’un minut. No va estranyar ningú, perquè des que va guanyar el premi Nobel l’escriptora és rebuda com una estrella del rock allà on va. A la biblio­teca, i l’endemà a la Filmoteca, on presentava el documental Els anys súper-8 amb el seu fill, hi havia tanta cua, i a internet tantes fotos, cites i exhibicions de llibres signats, que sorprèn que no s’organitzés un acte més multitudinari per al seu últim (diu ella) pas per Barcelona.

Als que vam poder ser-hi, Guitart ens va demanar que al final féssim preguntes “d’interès col·lectiu” a l’autora, perquè el torn de paraula del públic era breu. No em puc imaginar les intimitats que Ernaux deu haver hagut d’escoltar amb l’excusa que ella n’ha fet servir de seves com a material literari. Les intervencions es van cenyir a la demanda, però bona part de la conversa va tractar sobre el paper d’aquest jo literari que l’ha fet tan reverenciada entre els lectors d’avui. Ernaux parla de la primera persona com un pont a una imatge i mai com una finalitat en si mateixa: el jo ha de ser neutre, gens afectat i sempre mediat per la pregunta sobre com incloure el pas del temps en la ficció. Això explica la violència desapassionada amb què s’acosta a qualsevol moment viscut, per passional que fos. I també que no consideri obra el seu diari personal (que aviat es publicarà), perquè en el “present pur” no hi ha literatura sinó confort. Ho resumeix la frase de Miche Leiris que fa d’íncipit a L’esdeveniment: “Tinc un doble desig: que l’esdeveniment es faci escrit. I que l’escrit sigui l’esdeveniment”.

Aquests dies l’esdeveniment era ella, i a les entrevistes tothom preguntava a Ernaux per què creu que connecta tan bé amb el lector (sobretot lectora) d’ara. Ella ho atribueix al fet que els diferents desencaixos que va convertir en literatura, sobretot de classe i gènere, encara són vius. Però si hi ha lectors que exhibeixen orgullosos els seus exemplars signats no és perquè hi hagin trobat unes ulleres liles, sinó una veu.

Ernaux parla de la primera persona en la seva literatura com un pont a una imatge i mai com una finalitat en si mateixa

Ho explica amb certa nostàlgia Boris Groys: la novel·la ha passat de la polifonia a la veu i, més concretament, a la veu d’un grup social que abans no en tenia, i que amb la representació guanya cert sentit de poder polític. Dostoievski, Balzac o Jane Austen renunciaven una mica a la veu pròpia per crear un espai on moltes de diferents interactuaven. Ara sabem que aquesta unió de veus en deixava algunes de banda, que és impossible que hi hagi lloc per a totes, i hem canviat l’interès per l’altre per l’interès pel semblant. Diu Groys que la polifonia perduda l’hem relegat a internet, que és on anem a buscar l’olla de grills que era la novel·la moderna. Però aquesta és una polifonia falsa, perquè tots sabem que els algoritmes d’internet no incentiven el dià­leg real, sinó les caixes de ressonància. Llegir (i escoltar) Ernaux és com assistir a la victòria d’aquesta veritat situada, que podem rebre amb el m’agrada a punt per fer-la part d’una cosa col·lectiva.

És igual d’absurd no preguntar-se què ha passat amb la polifonia perduda com acostar-se a tots els autors del jo amb el nas arrufat. El que fa d’Ernaux una escriptora excepcional és l’espai literari amb què ens deixa quan esquinça un temps escrit de la vida. I diria que, encara que no ho sembli, en aquest espai hi ha més d’una veu fent el diàleg possible.