_
_
_
_
postal / valència
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Anglés sí, valencià no: això és ara la llibertat

Anglés sí, valencià no: això és ara la llibertat. Veig la llengua afeblida, s’eximeix conèixer-la en zones de predomini del castellà

Vicente Mompó, en un míting el 2022.
Vicente Mompó, en un míting el 2022.
Paco Cerdà

L’arbre vell són un grapat de versos emocio­nats. Els escriu Marc Granell, hereu de Vicent Andrés Estellés i ara primer poeta nacional dels valencians. Marc és tendre, senzill, bo; un home de mirada neta amb una mar en calma als llavis. De la seua melangia innata va brollar aquella imatge poètica que comença així: En la ciutat hi ha una plaça i en la plaça un arbre vell. En l’arbre hi ha la tristesa de saber que és el darrer. Abans n’hi havia molts altres, ara tan sols queda ell com un record que s’apaga entre el ferro i el ciment.

Aquell arbre vell de Marc Granell claudicà davant de cotxes, finques, fum, diners. Quan el tallaren plovia, diu el poema. Ja no he vist ploure mai més. De sobte, amb estes pluges de juny, pense en el poema que rememora la història d’aquell arbre gran i trist que se sabia el darrer. Que plorava fulles grogues. Que arrecerava els ocells. Que cantava estranyes cançons al vent.

Pense en l’arbre vell que van tallar, per molest, en vore la situació de la meua llengua, del valencià: un arbre vell assetjat per odis, estultícia i certa dosi de maldat. Pense en el valencià com l’arbre vell quan, en ple míting a València, a un president provincial li exigeixen a crits que deixe de parlar la seua llengua materna i parle en castellà. Pense que la meua llengua és l’arbre vell quan la veig instal·lada en el centre d’una dinàmica permanent de conflicte interessat. La veig afeblida com l’arbre vell quan veig eximir el coneixement del valencià a les zones de predomini castellà.

Anglés sí; valencià no: això és ara la llibertat. Veig la meua llengua en fase minvant a l’espai públic i en les velles institucions de Jaume I i recorde aquells voltors altíssims que cercaven l’arbre vell. I aleshores telefone a Marc Granell i li pregunte què en pensa. És una correspondència molt ben vista, em diu, una bona metàfora. Els nous governants volen carregar-se el valencià. És indignant que parlen de despolititzar la cultura i l’estiguen polititzant més que mai. Sempre he estat pessimista, diu Marc. I ara, entre tanta estupidesa, desmemòria i meninfotisme, seria fàcil desfer-se del valencià. Perquè vivim una situació de perill real per a la llengua.

Tanmateix, em diu Marc, de vegades venen joves a què els signe els llibres i em diuen que han crescut amb els meus versos. Això m’emociona i em dona forces per continuar escrivint. Ni que siga per resistència. Perquè encara tinc la necessitat de dir allò que pense, allò que senc. I si continue escrivint és perquè encara tinc esperança. Penge. Torne a casa. Hi ha dos arbres al meu carrer que han tallat darrerament. Està la soca, com hi ha les paraules oblidades que ja pronuncia poca gent. Aliacrà, malesa, trompellot, bubota, endenyat, emponnar-se, femar, anar en l’erta. Adés.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_