_
_
_
_
quart paisatge
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

Suzanne Valadon, l’amazona que volia ser pintora

El MNAC acull una retrospectiva de l’artista francesa que relata la seva epopeia cavalcant pel modernisme i les avantguardes

MNAC
'El futur revelat' o 'La tiradora de cartes', de Suzanne Valdone (1912)Association des Amis du Petit Palais, Ginebra (Studio Monique Bernaz)

Tu, que poses nua per als vells, t’hauries de dir Suzanne. Toulouse-Lautrec pensava en la història bíblica que va retratar Rubens quan va amollar aquestes paraules a la seva model. Marie-Clémentine Valadon només tenia 15 anys i ja es despullava per als pintors de Montmartre. Abans havia fet d’acròbata de circ, però una mala caiguda li va impedir continuar. La seva bellesa i desimboltura li van obrir altres portes i va convertir-se en una de les models preferides dels artistes del París de finals del segle XIX. Va posar set anys per a Puvis de Chavanne. També per a Renoir, que la va immortalitzar a Ball a la ciutat (1883), Steinlen, Bartholomé, Forain, Hynais... Però la jove Suzanne no es conformava amb ser un objecte. També volia ser subjecte i va aprofitar aquella posició privilegiada —entrar a l’estudi dels pintors i poder observar durant hores com treballaven— per formar-se com a artista.

Quan Toulouse-Lautrec va veure uns dibuixos seus, va ensumar el talent i va escriure una carta al seu col·lega Degas, el qual va acollir-la al seu estudi, li va ensenyar a gravar, li va posar el malnom de “la terrible Maria” pel seu caràcter fort i es va acabar convertint en un bon amic i en col·leccionista de la seva obra. El trànsit de model a artista no va ser fàcil, i menys en aquell entorn tan masculí. Però Toulouse-Lautrec va posar-hi un gra de sorra amb Retrat de Suzanne Valadon, pintora (1885). Dos anys abans, ella ja havia estrenat carrera amb un autoretrat, tot i que conviuria encara més temps amb el modelatge. En aquell moment acabava de trencar una relació amb Miquel Utrillo —del cercle de pintors catalans a París i amic íntim de Ramon Casas i Santiago Rusiñol—, havia sigut mare i també havia tingut un idil·li breu i convuls amb Erik Satie. Finalment, el 1896 es va casar amb l’agent de borsa Paul Mousis, va publicar els seus primers gravats i va exposar a l’estranger. A les portes del canvi de segle, la vida de Valadon —que només tenia 35 anys— ja era digna d’una epopeia. I això que encara no havien repercutit en ella els problemes de salut del seu fill ni s’havia casat amb André Utter, un jove pintor que tenia vint anys menys que ella.

'Autoretrat al mirall', de Suzanne Valadon (1927).
'Autoretrat al mirall', de Suzanne Valadon (1927).Stephane PONS

Una dona lliure

La retrospectiva de l’artista francesa que acull el MNAC no podia ser més eloqüent: Suzanne Valadon. Una epo­peia moderna. Una fantàstica aventura que arrenca a finals del segle XIX i continua en les primeres dècades del segle XX en un mateix escenari: Montmartre. La baula que uneix aquests dos mons efervescents —el del modernisme i el de les avantguardes— és una dona lliure com una amazona que volia ser pintora. L’exposició s’ha concebut com un metaretrat de Valadon: permet resseguir la seva petjada com a model —protagonitza un cartell publicitari d’Utrillo; Satie la dibuixa sobre paper musical, posa per a l’escultura Madeleine I de Matisse...—, així com la seva evolució com a artista. Tot i no adscriure’s a cap corrent en particular, l’obra de Valadon és figurativa i cavalca influenciada per aquells que es van creuar en el seu camí. Però també és cert que aquests ecos —ja siguin les ballarines de Degas o els arabescos de Cézanne— va integrar-los en un estil propi de colors vibrants i siluetes delineades que sobretot destil·lava veritat.

A diferència d’altres pintores coe­tànies, Valadon va poder gaudir en vida del seu èxit (va morir el 1938, als 73 anys, i el seu nom es va anar evaporant fins a convertir-se simplement en la mare del pintor Maurice Utrillo). Els seus retrats, on solien aparèixer personatges de l’alta societat parisenca, estaven molt ben considerats. I la seva particular aproximació al nu femení —històricament construït sota la mirada masculina— va ajudar a redefinir una identitat forjada primer al davant i després al darrere del cavallet. A Valadon li agradava mostrar la complicitat femenina en moments d’intimitat. Però també pintava dones vestides com la de L’habitació blava (1923), un quadre magnífic que va comprar-li el govern francès i que trenca els esquemes de l’odalisca clàssica: la seva fuma, llegeix i es mostra feliç i relaxada amb el seu cos. Una estampa que omple i remou perquè, tot i haver estat pintada fa un segle, encara avui fa ressonar el missatge d’aquella habitació pròpia.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas
Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_