L’excés de Nikolai Gógol

Vet aquí una novel·la estranya, sensacional per ella mateixa i altament recomanable per la traducció: Nikolai Gógol, Ànimes mortes, traducció i epíleg d’Arnau Barios, pròleg de Xènia Dyakonova (Barcelona, Bernat Metge Universal, 2024).

Gógol (1809-1852), deixeble de Puixkin com ho són quasi tots els escriptors russos dels segles XIX i XX —fins a Brodsky—, va escriure aquesta obra pensant en una trilogia vagament inspirada en la Comèdia del Dant. En va publicar la primera part l’any 1842, i és tot el que en posseïm, a part d’esbossos. Insatisfet amb el que havia escrit de la segona, l’escriptor la va cremar l’any 1852, poc abans de morir, i de la tercera part —hauria estat “el Paradís”— no cal ni parlar-ne. Hem de pensar, doncs, que el llibre és un projecte incomplet? De cap manera, com explicarem més endavant.

L’argument no pot ser més senzill: el ciutadà Txítxikov recorre diversos pobles i llogarrets indeterminats de Rússia en cerca d’”ànimes mortes”, val a dir —cosa que el lector sabrà de seguida, per a la seva tranquil·litat o per a tot el contrari—, noms de pagesos que han passat a millor vida. Com que el cens es feia llavors, a Rússia, cada deu anys, molts propietaris estaven obligats durant anys a pagar els impostos corresponents a la possessió d’aquells homes, tant si vivien com si ja eren morts. D’aquí el títol de la novel·la, que, de fet, no té a veure pròpiament amb les ànimes, perquè se’n van del cos quan la matèria mor, sinó només amb un nom i un nombre. Allò que el protagonista pretenia fer amb aquestes “ànimes mortes” no s’arriba a saber, i tant se val. De fet, Txítxikov no és el personatge més ben dibuixat de l’obra: ho són més els amos i les dames propietàries que ell visita, dotats cada un d’ells amb una personalitat idiota, és a dir, tan característica com elemental.

Sembla que la idea li havia vingut de Puixkin, que bé pot ser; i Gógol, que després del pioner no podia deixar de ser un bon estilista, va presentar narrativament tal insinuació, sense que això hagués d’afeixugar en cap moment el valor de l’estil de la seva obra, o un perfecte nuament dels fets narrats: tal cosa gairebé sembla que li resultés indiferent. L’única cosa que es pot desprendre amb claredat del llibre és que les ànimes vives que el protagonista visita són quasi tan mortes com les ànimes dels pagesos difunts de debò. Mentrestant, el que ha fet Gógol al llarg de tota la novel·la ha estat unes giragonses tan extraordinàries amb els mots, les frases, els períodes, els paràgrafs i els capítols, que un endevina quines pretensions tenia al cap: demostrar que es pot escriure una novel·la amb a penes argument, però amb una llengua poètica i musical de qualitat extraordinària.

I arriba allò més bo d’aquesta edició catalana del llibre: la traducció d’Arnau Barios. Hi ha dues obres editades els últims anys amb una qualitat lingüística tan fora mesura i costum —la Ilíada, a càrrec de Pau Sabaté, i aquestes Ànimes mortes, d’Arnau Barios—, que sobta que la crítica no hi hagi vist quelcom d’excepcional: un prodigi, de fet, quan es contempla la mitjana de la qualitat estilística de la producció catalana, en vers i en prosa, dels darrers vint, trenta, cinquanta, quasi cent anys: cal anar a parar a la segona versió de l’Odissea de Riba per trobar una cosa semblant, a les traduccions de Dickens, de Josep Carner (o, simplement, a la seva prosa), i a la prosa de Verdaguer, Ruyra, Arderiu i pocs més per trobar a les lletres catalanes una llengua tan rica. Ara els escriptors —tothom ho és, amb el dit polze— creuen que n’hi ha prou a explicar una història —deu ser una altra de les ensenyances corrosives de Joaquim Molas, a.C.s—, i si és amb avinent correcció política, oportunitat periodística, o “valor social”, millor.

La llengua original del llibre és molt rica, de vegades paradoxal, contradictòria i amb registres adequats a cada personatge o molts d’ells, de manera que calia extremar la qualitat de la llengua catalana si es volia oferir ni que sigui una aproximació a la riquesa del llenguatge de Gógol. Per fer això, Arnau Barios no hi ha planyut esforços, hores, anys i dies, i ho explica en un epíleg preciós. El resultat és desorbitant, extraordinari. Qui ha sentit mai, o qui ha escrit recentment, paraules i expressions com ara “postprandial”, “emperpalant”, “de bell antuvi”, “espatotxí”, “el coster d’un montijol”, “moure renyina”, “botinflat”, “sondrollada”, “fer nit”, “esvellegat” “cassigall”, “sorrera” (la sandàraca que es feia servir per eixugar la tinta fresca), i així tot el llibre, de cap a cap? Com que tot això és el que diu l’original rus, el traductor no podia fer altra cosa que buscar, allà on fos, aquestes paraules i aquests girs. Els moderns, enemistats amb les belles formes verbals dels noucentistes, potser posaran el crit al cel. Però Barios, com ja va ser el cas de Sabaté, alçarà les espatlles i dirà: “Si Gógol escriu això, bé calia portar aquest mateix excés a la nostra llengua”. O diran, també amb criteri: “És que un servidor és de poble” (com tots els que hem citat abans, menys Carner). Arnau Barios és de Térmens; Pau Sabaté, de Flix.