Per entendre Kafka

La lectura de qualsevol obra de Kafka sol deixar el lector astorat, perplex, intrigat, de vegades fins i tot atuït. És un dels propòsits de la seva literatura, explicat per l’autor mateix, que va dir que un llibre havia de ser com una destral que trenqués el gel que portem a dintre. És obvi que hi ha molta literatura que no es comporta amb nosaltres com aquesta destral kafkiana; la seva, certament que sí.

Això no escau a tots els escriptors del món, però sí a l’obra de Kafka en part per un seguit de determinacions, en part simplement pel seu geni. La seva vida va quedar marcada per una sèrie de circumstàncies que, si no expliquen del tot la seva obra, almenys hi aporten una mica de llum. A l’obra i a la persona de Kafka els ha succeït un mal ja irreparable, i això és que s’han forjat unes teories tan abstractes al voltant dels seus llibres, que hem acabat situant-lo en un món fantàstic. De fet, és quasi al contrari.

Kafka va néixer a Praga l’any 1883 i va morir l’any 1924, a punt de fer-ne quaranta-un, a causa de la tuberculosi, en un sanatori prop de Viena. Praga era la capital de l’històric regne de Bohèmia, un territori de parla alemanya i tradicio­nalment independent fins que va ser annexionat a la gran Àustria. Entre 1867 i 1918 va conformar-se, a Centreeuropa, un estat d’unes dimensions quasi paoroses, l’Imperi Austrohongarès, que comprenia les actuals Àustria, República Txeca i Eslovàquia, la Galítsia ara polonesa, Hongria, una part de Romania, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Montenegro i un bon tros de la regió nord-italiana de Friuli. Avui ho consideraríem un disbarat, però per a Kafka i els seus compatriotes aquest estat, encara que fos una fantasia des de qualsevol punt de vista, els semblava una realitat política indiscutible.

Admirava el ‘Quijote’, i això es deu en part a l’enorme prestigi que va tenir la novel·la als països eslaus

En aquest territori tan vast s’hi parlava la llengua de cada lloc i s’hi practicaven diverses religions: la catòlica, la protestant, l’ortodoxa i la musulmana. Va ser un mèrit de Francesc Josep —que havia llegit bé la història de Roma— respectar totes i cada una d’aquelles llengües i totes i cada una de les respectives religions. Això sí: la llengua oficial de l’Imperi era l’alemany, i per això Kafka va poder ser molt competent a l’Institut per a Accidents Laborals, amb sucursal a Praga però sotmesa com quasi tot a l’autoritat de Viena. Diguem que aquesta és la primera “desterritorialitat”, o manca de territori propi de Kafka: viu en un país desmanegat i forma part d’una comunitat jueva minoritària a Praga; treballa per als interessos llunyans de Viena, i no parla ni escriu en hebreu o en ídix, sinó en alemany, quan la immensa majoria dels habitants de Praga parlaven txec, llengua que l’escriptor òbviament coneixia. Afegim-hi, és clar, el fet que ell era un home amb vocació d’escriptor, i que el seu pare regentava una botiga de Galanteriewaren —vanos, paraigües, barrets, randes, mocadors i mantilles espanyoles—, un comerç que, com a tal cosa, havia de xocar per força amb la vocació inexpugnable de l’escriptor. A la Carta al pare escrita l’any 1919, Kafka li deia que se’l representava com la bola del món, un domini enorme en què el fill només podia ocupar els petitíssims espais que li deixava la persona del pare metaforitzada en orbis terrarum.

La segona “desterritorialitat” té a veure amb la religió. Els praguesos del seu temps eren catòlics, protestants o jueus, i tots tenien els seus llocs de culte; però Kafka va rebre una educació religiosa tan insuficient i tan artificial, que tampoc no va poder aferrar-se a un sentiment religiós concret: quan anava a la sinagoga amb el seu pare, només els dies de les grans festivitats, els dos rotlles de la Llei, que posseïen dues boles cada un, a cap i cap, per poder-los manipular, a Kafka li semblaven dos titelles, i això era l’única cosa que li agradava dels oficis religiosos. Molt pocs dels seus amics de Praga van abraçar amb fermesa la religió jueva, encara que tots, com ell mateix, prestaven una enorme atenció a les mostres de cultura del judaisme —diaris, llibres, llegendes, teatre—, més vives a Berlín i a Viena que a Praga. Això sí: el sionisme que va predicar Martin Buber en terres de parla alemanya durant els seus anys de vida no va interessar gaire a Kafka, que no sentia que Praga o Bohèmia o Txèquia o l’Imperi fossin la seva pàtria, però Israel —un estat mai fundat en vida seva— tampoc. És el destí apàtrida de la major part de la població jueva europea des del segle XV, condició que va portar-la a integrar-se, o assimilar-se, a la cultura que trobaven en el context respectiu. Kafka va començar a estudiar llengua hebrea els últims anys de la seva vida, però ningú no el va poder convèncer perquè emigrés a Palestina, com ja ho estaven fent milers de persones des de final del segle XIX.

Més d’un cop va manifestar que no tenia terra ferma sota els peus. De fet, en tenia només una: la literatura

Hi ha un tercer no-territori en el cas de Kafka: la tradició literària. Li interessava la literatura en llengua txeca que feien molts escriptors de Praga, però li interessava molt més la literatura alemanya des de Goethe, i la francesa de l’època moderna. Havia llegit alguns clàssics grecs i coneixia una mica la mitologia, prou com per escriure variacions, sempre paradoxals, del mite de Prometeu o el de les sirenes. Adorava Flaubert per la perfecció de l’estil, i el seu va ser sempre d’una nitidesa que s’hi assembla, però amb la frase llarga pròpia de la gran literatura en llengua alemanya. Admirava el Quijote, i això es deu en part a l’enorme prestigi que va tenir aquesta novel·la als països eslaus, començant per Rússia. Per això va remodelar les figures de Don Quijote i San­cho Panza en un conte de 1917. Entre els alemanys contemporanis de Goe­the, o posteriors, preuava Heinrich von Kleist —el seu Michael Kohlhaas és tota una premonició de les absurditats burocràtiques de la literatura de Kafka—; va llegir Nietzsche, Kierkegaard —aquest, molt tard— i Dostoievski més que l’“historiador” Tolstoi. Entre els anglesos, va llegir amb gust Dickens —David Copperfield, Little Dorrit, potser Bleak House, en traducció—, i va simpatitzar amb els personatges “desemparats” d’aquest novel·lista, com ho són els protagonistes de les seves tres novel·les. En suma: no trobava que formés part de cap tradició literària concreta i va espigolar el bo i millor del que havien donat diverses llengües i molts països. Situat, doncs, fora del territori de la tradició literària del continent, Kafka ho tenia tot a favor per manifestar sense ambages el seu geni i la seva originalitat.

Hi ha, per fi, un quart no-territori en la vida i l’obra de Kafka: el matrimoni, i, potser més generalment, les dones. Misogin no ho era de cap manera; tirada sexual cap a les dones, tota la que un es pugui imaginar. Com era habitual al seu moment, Kafka va freqüentar, de jove i no tan jove, les prostitutes, una mena de relació sexual que li semblava d’allò més clara: no s’hi produeixen malentesos, no són relacions sentimentals, no comporten cap obligació perdurable, dedicar-s’hi no demana gaire temps.

Tot i així, seguint una tàcita tradició del judaisme religiós, que considera que tot home ha de casar-se, es va prometre i desprometre dues vegades amb la berlinesa Felice Bauer; va tenir moments plaents amb una mitjancera, Grete Bloch, quan va ser enviada a Praga per Felice per veure si Kafka s’aclaria; es va prometre formalment amb Julie Wohryzek, veïna de Praga, i la promesa va durar pocs mesos; es va certament enamorar de Milena Jesenská, una dona casada —poc compromís, doncs—, culta i intel·ligent, que es convertiria en la traductora al txec de l’obra de Kafka, i finalment es va enamoriscar de Dora Diamant, de poc més de vint anys, filla d’un rabí que hauria matat Kafka si aquest s’hagués casat d’amagat amb la seva filla. Diamant va ser l’últim amor de l’escriptor, la noia amb qui va compartir durant sis mesos, a Berlín, la gran inflació dels anys 1923 i 1924, i la dona que el va acompanyar fins a la mort.

Kafka havia dit en un ocasió que es trobava “sol, com Franz Kafka”. I més d’una vegada va manifestar que no tenia cap terra ferma sota els peus. De fet en tenia una, només una: la literatura.