_
_
_
_

Valèria Gaillard, traductora d’Annie Ernaux: “No es complau amb el seu jo, és molt valenta perquè s’exposa”

La traductora al català de l’últim Premi Nobel de Literatura, que també ha traduït Proust, compara les seves literatures pel que tenen en comú de voluntat d’arribar a la veritat de l’experiència

Valèria Gaillard
La traductora i periodista cultural recomana començar a descobrir Ernaux pels llibres Els anys i L’esdeveniment.Carles Ribas
Mar Rocabert Maltas

Reconeix que sent una immensa alegria pel Nobel de Literatura a Annie Ernaux, perquè ha traduït quatre de les seves obres al català, editades per Angle Editorial. Valèria Gaillard (Barcelona, 1973) és traductora i periodista cultural, desitjosa de seguir coneixent l’escriptora francesa disseccionant el seu estil, un viatge a la recerca de la veritat de les seves experiències més determinants com a dona de classe treballadora que aconsegueix transcendir el seu escalafó so­cial. Uns condicionats que omplen la seva vida i obra, indissociables per mandat de la seva manera d’entendre la literatura.

Pregunta. En saber que Annie Ernaux havia guanyat el Premi Nobel va piular que calia llegir-la. Per què?

Resposta. Fa una aproximació a la literatura molt peculiar, molt pròpia i personal. Veu la literatura com una eina pràcticament d’autoconeixement. No és una visió banal com a entreteniment, sinó que realment veu que és una manera de conèixer la realitat, les seves experiències i de donar-los una dimensió transcendent. En aquest sentit, s’assembla molt a Proust, que deia que l’autèntica vida és la literatura. També cal llegir-la perquè no deixa de ser una dona que s’exposa. I esclar, amb tot el que està passant amb les dones a l’Iran o el retrocés de l’avortament als Estats Units, més que mai és interessant llegir-la.

P. A ‘L’esdeveniment’ explica el seu avortament clandestí, on es juga la vida.

R. Ella diu que la literatura ha de tendir a explicar allò que no s’ha dit mai o almenys enfocar-ho des d’una perspectiva que no s’havia vist mai, per obrir els ulls als lectors. I aquí es veu molt bé aquest exemple. Quan ella explica què representa per a ella l’avortament clandestí. Perquè de vegades es banalitza o no es coneix prou bé, realment, què pot representar per a una dona un fet així, quan a més és molt jove. En un moment que està totalment prohibit a França. I ella explica que s’hi juga la vida. De fet, gairebé s’hi queda. A més, no fa moralina.

S’assembla molt a Proust, que deia que l’autèntica vida és la literatura. La veu com una eina d’autoconeixement

P. No és una literatura ensucrada, al revés, més aviat quirúrgica.

R. Es podria dir fins i tot que té un estil forense. Ella s’aproxima a aquesta experiència pròpia i intenta observar-la des de fora, amb una certa objectivitat. Com amb un bisturí, va obrint l’experiència amb molta cura. Però no intenta descriure la intensitat de l’emoció ni recrear-la, sinó explicar-ho. És a dir, exposar-ho d’una manera, no freda, però si més no sòbria. No es deixa endur pel corrent de sentiments o la lírica. Cada paraula està sospesada i és molt precisa.

P. És autoficció?

R. És un tipus d’autoficció perquè hi ha aquesta identificació entre el jo narrador i l’autor. En aquest cas és evident que és ella, no se n’amaga, però rebutja aquesta etiqueta perquè per a ella no està fent ficció. Potser hi ha aquí la qüestió aquesta que no intenta fer lirisme o donar-li una volada poètica. Intenta realment explicar les coses tal com van passar d’una manera molt precisa, molt exacta, i anar a la veritat. En aquest sentit és com Proust també, van a buscar la veritat de l’experiència. El que hi ha de més essencial. I per això ella es nega a dir que fa ficció perquè per a ella no fa ficció. Explica realment les coses com les va viure. No s’inventa res, però esclar, al mateix temps és contradictori perquè només pel fet de relatar-ho ja tries què expliques i tries la manera, les paraules. És una ficció que s’ha d’entendre, no com un novel·la, sinó com un relat. Però esclar, fins i tot rebutja l’etiqueta d’autobiografia. Té la voluntat de fer un testimoni. Que sigui una experiència que serveixi a altres dones, per això a vegades transita del jo a l’ella, del jo al nosaltres, les dones.

P. Els seus temes són vigents.

R. Sí, són temes que no caduquen. Pura passió és genial perquè després d’Anna Karenina sembla que ja no es pot escriure res més sobre la passió amorosa. I ella ho explica, a més, trencant molts tabús, parlant per exemple de la pornografia. Té aquest punt de vista també molt analític. I sempre parlant de coses com la mort, la classe social, la injustícia social... Perquè de fet ella té un pensament d’esquerres progressista.

P. Com veu les crítiques a premia-la?

R. Ernaux té molta qualitat literària. És deixeble de Proust, tot i que no li agrada la seva faceta social, però ella s’hi reconeix en el sentit que per a ella la literatura és el principi. No és una activitat anodina i banal, sinó que va molt més enllà, i va a buscar el sentit de l’art i tot el que pot aportar quant a autoconeixement. La relació entre vida i art, vida i literatura. Hi ha tot un treball d’estil al darrere molt propi, tal com Proust el va buscar al seu moment. A més, aquestes crítiques demostren que, més que mai, és necessària. No és una literatura del jo líric, no es complau amb el seu jo. Ella s’exposa. És molt valenta perquè hi exposa a fons totes les seves experiències per, precisament, posar-se com a testimoni del sentir d’una època i arribar als lectors. A Memòria de noia analitza la seva primera experiència sexual, que és com una violació. Ho analitza tot com va anar i els seus sentiments, i explica com, després d’aquella experiència traumàtica, va acabar patint bulímia. És molt arriscada, aquesta literatura.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Mar Rocabert Maltas
Es periodista de tendencias y cultura en la redacción de Cataluña y se encarga de la edición digital del Quadern. Antes de llegar a EL PAÍS, trabajó en la Agència Catalana de Notícies. Vive en Barcelona y es licenciada en Periodismo por la Universitat Pompeu Fabra.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_