D’Auschwitz a Gaza: el Mal

És una línia del temps feta de filferro amb pues. Austerlitz 1805. Waterloo 1815. Gettysburg 1863. Verdun 1916. L’Ebre 1938. Stalingrad 1942. Saigon 1968. Kigali 1994. Srebrenica 1995. I Kosovo, i Kabul, i Bagdad. I Damasc, i el Donbàs, i Gaza. Eixa és la constant de la humanitat: la línia de filferro espinós que lliga les guerres i que va lligant totes les obres d’Artur Heras (Xàtiva, 1945) en l’exposició El Mal, que s’inaugura este dijous a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Totes les guerres s’assemblen massa. Canvien els rostres dels anònims que les pateixen. Però de lluny, des d’eixe pla general que ho fa tot més suportable per als estómacs sensibles i els himnes bramats, tots semblen igual que este grup desvalgut de cinc persones que van allunyant-se de la seua terra, de la seua guerra, i que inspira Heras com a imatge matriu per anar fent variacions Goldberg.

Què més dona el seu rostre: és el rostre universal que amaga tota guerra. Ells només caminen. Deixen marcades les petjades de l’exili, ocupen els buits dels qui ja no hi són, porten el cap enfonsat de qui no pot mirar arrere perquè arrere ha quedat ell i seria desagradable contemplar el propi doble, pur doppelgänger amb la seua corresponent bilocació: a partir d’ara estaran en dos llocs diferents tota la vida. Abans i després de la guerra.

Per això, els desvalguts caminen sense mirar. Avancen retrocedint. El paisatge canviarà, però allà estarà de fons la línia del temps inalterable feta de filferro i fulles tallants que són les guerres, el mal. Sempre els acompanyarà. La banalitat del mal de Hannah Arendt; l’abisme de la maldat pura despullada de consciència i responsabilitat que inquietava María Zambrano.

Tanmateix, a ells els és igual la filosofia, la teoria, les resolucions dels estats, les ordres acatades per les mans brutes dels que maten, terminal nerviosa de les mans fines que manen matar. També els són indiferents les banderes i els mapes, que no serveixen per a eixugar-los les llàgrimes ni per a orientar-los en el seu atordiment fet de preguntes sense resposta: què farem, on anirem, què passarà, per què.

El filferro de la guerra i les pues del mal queden com a única constant de la Història. I és quan pensem en l’Angelus Novus, de Paul Klee, que fascinava Walter Benjamin. Aquell quadre de Klee, escrivia Benjamin, mostra un àngel que sembla a punt d’allunyar-se d’alguna cosa que el té paralitzat. Els ulls miren fixament, té la boca oberta i les ales esteses; així és com un s’imagina l’Àngel de la Història. La cara està girada cap al passat. On nosaltres percebem una cadena d’esdeveniments, interpretava Benjamin, ell veu una catàstrofe única que amuntega ruïna sobre ruïna i la llança als seus peus. Quina paradoxa: eixe quadre ara està a Jerusalem. Forma part de la col·lecció del Museu d’Israel. Auschwitz 45, Gaza 25: bilocació moral. Heras fa pensar. Com el gran art.