El ‘fitness’: una cara nova per un malestar antic

Si no estic en forma és perquè també cultivo el cervell, em repeteixo com un mantra per consolar-me de tan poc com trepitjo el gimnàs. Ara que per fi vivim en una societat on són moltes les propostes que combaten la pressió estètica que oprimeix sistemàticament les dones, n’hi ha una que no deixa de créixer amb efervescència: la de l’autosuperació a través de l’esport i la reeducació nutricional. Dues cares d’una moneda amb un sol objectiu: convertir-se en una dona fit —forta, musculada i alimentada com si es preparés per a unes olimpíades.

La manera d’assolir aquesta fita corporal s’ha estès massivament: milers d’usuàries relaten obsessives, a les xarxes socials, la seva rutina a la sala de musculació a primera hora del matí o els grams de proteïna que mengen després d’un dejuni de catorze hores. El quid de la qüestió, per no dir-ne el verí, és que aquestes prescripcions no circulen soles. Van acompanyades d’un discurs que les exclou de qualsevol sospita de superficialitat: treballar per una complexió fibrada els aporta benestar. Les noves guerreres amazones t’animen a provar-ho perquè se senten més segures, més capaces, més empoderades. En la decisió de no sortir un dissabte a la nit per poder entrenar-se l’endemà o en la renúncia de prendre una cervesa que pot inflar una panxa plana custodia­da com si fos el Llençol Sant, la màxima satisfacció és obtenir resultats a base de sacrifici i constància, virtuts que les fan dignes d’admirar. Conductes que no disten gaire de l’anorèxia de què, d’adolescent, tothom presumia. Patir qualsevol trastorn alimentari suposava una autèntica calamitat, per descomptat. Però a principis dels dos mil, quan totes te­níem problemes amb el menjar i ens travessava l’ideal de l’heroin chic, era més ben vist poder passar el dia amb només una oliva que no pas contrarestar àpats provocant-se el vòmit com feien les bulímiques. La restricció radical representava domini i força de voluntat; en canvi, l’afartament i la purga, manca de disciplina que calia rectificar.

A simple vista, aquesta tendència heal­thy se situa a l’extrem oposat d’altres conductes malaltisses amb què convivim paral·lelament. A Sobre la belleza (Alpha Decay), Naiez Yeah repassa les aberra­cions de la cirurgia estètica i els efectes del fàrmac supressor de l’apetit Ozempic. Aquesta lluita de la qual no aconseguim sortir també la descriu Núria Busquet a Fam (Periscopi), on una mare narra el patiment que li causa el TCA de la seva filla. Tant l’assaig com la novel·la exploren la negació del propi cos i la insistència a transformar-lo que tant veiem amb el bombardeig de contingut sobre com estar tonificat.

Si la cultura del fitness planteja una relació saludable amb la nostra imatge, i això implica la hipervigilància alimentària i una pràctica esportiva militaritzada, potser som davant de paper mullat. Tant se val quants quilos aixequem o que diguem no als processats: el veritable problema dels maniquins no ha estat mai la irrealitat del seu contorn, sinó que sempre són a l’aparador. I que nosaltres, des de fora, no els traiem l’ull de sobre.