El lloc del barroc
El Museu del Barroc de Catalunya acaba d’obrir les portes a Manresa amb l’objectiu de combatre el menyspreu del barroc en contraposició al classicisme
Sembla que els temps són prou madurs perquè barroc es converteixi en un elogi. A Catalunya, la inèrcia històrica ha pastat molts prejudicis contra el període barroc de la nació, que s’identifica amb la decadència i la pèrdua de llibertats arran de la desfeta del 1714, en contraposició a l’esplendor de l’imperi durant l’època medieval. Tampoc ajuda gens la predilecció que el mercat global té avui pel minimalisme: en les cases genèricament escandinaves que ens han quedat, tot ha de ser tan clar i tan llis que no hi ha lloc per a tenebres ni retaules. Sospitant que amb la desconnexió respecte del lloc propi es perd alguna cosa fonamental, fa anys que un moviment contracultural treballa per capgirar les coses. I si Catalunya té gana perquè no ha volgut alimentar-se de pa d’or?
Hi ha molt pa d’or al Museu del Barroc de Catalunya, MBC per als amics, que acaba d’obrir les portes a Manresa. El lloc és el tema, perquè el barroc podria ser l’expressió artística que millor concreta la resistència de la localitat enfront de l’abstracció. En un país en què Barcelona ostenta el monopoli dels discursos nacionals, que el relat del barroc es faci des de la capital del Bages és un cas en què el mitjà és el missatge. Naturalment, l’elecció de Manresa té justificacions històriques autosuficients: des de la importància dels tallers de retaules que al segle XVII fabriquen peces de gran qualitat que s’escampen per tot el territori, fins a la quantitat i qualitat d’obres que els equips de salvament del patrimoni manresans van aconseguir rescatar de les cremes d’esglésies durant la Guerra Civil (fins al 1936, l’ornamentació dels temples catalans estava formada preeminentment per retaules d’estil barroc, cosa que reforça la idea que a Catalunya “barroc” hauria de ser sinònim de “popular”). Però la gran idea del museu és que el barroc és a tot arreu. Al bell mig del mapa i autodefinida com a “cruïlla de camins”, Manresa cedeix el protagonisme i es reivindica com un simple node de la xarxa barroca que relliga el país de cap a cap.
El primer que crida l’atenció dels textos de sala són les energies dedicades a combatre els prejudicis. En un efecte d’excusatio non petita, acusatio manifesta, el relat museístic posa molt d’èmfasi en com el discurs oficial ha menyspreat el barroc en contraposició al classicisme, per fer servir la distinció que Eugeni d’Ors va fixar tan bé. El context és útil i la desconstrucció dels clixés té tot el sentit del món, però alhora fa pensar si algun dia el barroc es podrà afirmar sense dependre de la negació prèvia. Potser serà el dia en què els noms que promou el MBC seran tan coneguts com es mereixen. N’hi ha tres d’obligatoris: Joaquim Juncosa, un dels pintors més cèlebres del barroc català, del qual es conserva molt poca obra i que ens saluda ben al principi de la visita amb una meravellosa Flagel·lació de Crist; Antoni Viladomat (el del carrer de Barcelona), el pintor més rellevant de la primera meitat del segle XVIII a Catalunya, que supera el sentit més artesanal de la pintura que havia imperat fins aleshores i se situa a la frontera amb l’artista modern, del qual podem veure tres de les pintures de la sèrie de quadres dedicats a sant Francesc d’Assís; i després del cicle pictòric, trobem el retaule del Roser de l’església del convent de Sant Pere Màrtir, obra de l’escultor manresà Joan Grau, que s’ha conservat i s’exposa característicament desmuntat.
A part de combatre el greuge, el MBC també és orgull. Entès com una resposta a la senzillesa racionalista del Renaixement anterior i vinculat a la iconofília de la contrareforma catòlica que combatia la iconoclàstia protestant, els textos de seguida estableixen els llocs comuns que tots associem al barroc, com ara el delit per les passions humanes i la seva escenificació teatral. La retòrica és pop i pedagògica, més a prop de pecar de juvenil que de pedant. Hi ha una columna salomònica que, per davant, es mostra en l’espai dedicat al barroc com a art, i pel darrere en l’espai dedicat al barroc com a artesania. El primer que et trobes en entrar és una pantalla que ocupa tota la paret, amb un muntatge de detalls que passen al ritme d’una guitarra inconfusiblement antiga sonant pels altaveus. La instal·lació de l’última sala es defineix a ella mateixa com una “experiència multisensorial i immersiva”. D’una banda, tant aquest efectisme com la igualació per baix són molt barrocs. De l’altra, la lluminositat de l’espai i les paraules excessivament planeres no capturen la cara excèntrica i indomable de la cosa. Les obres són més fosques que el museu.
El MBC suposa un triomf de la descentralització i un exemple de política cultural que sap el que vol. Les peces reunides són de primer nivell, i el projecte ha servit per rentar la cara del centre històric de Manresa, rehabilitant l’antic col·legi de Sant Ignasi i obrint-lo a la ciutat. Ara bé, el projecte necessitarà temps i reescriptura per desempallegar-se d’una certa aura turística i trobar discursos més madurs. Cal pensar en la feina absolutament brillant que ha fet Perejaume per trobar els lligams profunds que a Catalunya emparenten l’avantguarda amb el barroc agrari i menestral. Investigant les formes ovalades i els recargolaments que trobem pertot en l’obra de Gaudí, Miró, Jujol, Dalí o Tàpies, Perejaume demostra com el barroc és el tubercle de tot el que brotaria després: “Miracle de la continuïtat subjacent. Miracle del conreu tan ancestral com immediat, amb tantes coses ocultes com hi ha a mercè d’aquestes que ara viuen”, escriu a Mareperlers i ovaladors (Edicions 62). La profusió de retaules abans de la crema per les revoltes anticlericals era un tret excepcional de Catalunya. En la forestalitat del retaule, la fusta que es fa or resumeix la història d’un país que ha aconseguit resistir als seus il·lusos enterradors emboscant-se; relligant el camp amb la ciutat, l’art amb la botànica, l’avantguarda amb el pairalisme, el vell amb el nou. El Museu del Barroc de Catalunya explica molt bé la contigüitat de la tradició barroca amb la terra. Ara cal més feina per fer veure com la pulsió abarrocada contra la línia recta es troba al cor de la modernitat catalana i per què preservar-la és continuar innovant.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.