Il·lustrats i il·luminats

L’enorme èmfasi que la Il·lustració va posar en la racionalitat —hereva d’una llarga tradició filosòfica del continent— no va evitar que l’ús del racionalisme en la vida de cada dia, en la política, en la filosofia o en l’economia derivés, inesperadament, en un auge de la irracionalitat.

La reacció romàntica a les tesis de la Il·lustració, insinuades per una part de l’obra de Rousseau, apuntalades després per la metafísica de la naturalesa de Schelling, i més tard acomboiades per una notabilíssima rastellera de filòsofs, historiadors i sociòlegs amics de l’individualisme, les emocions, la intuïció o la singularitat nacional —Simmel, Spengler, Heidegger, Klages, Jünger, Rosenberg, Tönnies, Bergson, Max Weber, Carl Schmitt—, van acabar generant el desencantament absolut del poder de la raó compartida, l’entotsolament orgullós dels individus, i, finalment, cosa no menys greu, la suplantació de la intel·ligència natural per una suposada “intel·ligència artificial”, benèfica en certs camps, però foment de la ximpleria com ja es veurà.

En aquest sentit, una de les fites revolucionàries més pròximes a nosaltres va ser el “maig del 68″, patrocinat quasi exclusivament per la classe estudiantil, que no va aconseguir cap dels seus propòsits llevat d’un: anul·lar la legitimitat de tota autoritat, de tal manera que un professor, avui, no és literalment ningú, i el seu saber —com tot saber fonamentat— es considera una arbitrarietat i una mostra de tirania i despotisme: una altra revolució frustrada per haver sigut més estètica que racional. En suma: la raó es troba del tot desacreditada i ultratjada. Vegeu què està passant als Estats Units.

Les religions havien aturat fins fa pocs decennis la tendència a erigir mites, fantasies i falòrnies en el lloc que antigament ocupaven ja la raó ja una fe concreta, però el seu descrèdit, o la suma de descreguts al món occidental, ha fet que molta gent busqui, encara que sigui en els llocs i els textos més allunyats de les nostres cultura i civilització, un suport a què agafar-se, qualssevol camàndules que, almenys en aparença, donin sentit a l’existència d’un individu, no de la comunitat. Així han proliferat els il·luminats, que es troben a l’extrem oposat dels il·lustrats. És clar que d’aquells n’hi ha hagut sempre un reguitzell: només cal llegir les pàgines que els dedica Marcel Bataillon al seu Erasmo en España, on també els anomena “alumbrados”, esmentant el cas extrem de Francisca Hernández, salmantina, sempre en èxtasi i voltada de devots.

Bataillon, també Erasme, haurien quedat sorpresos de les formes que ha assolit avui l’il·luminisme a què ens estem referint: l’un llegeix unes quantes pàgines del Zaratustra, de Nietzsche, i n’adopta la “filosofia” amb un entusiasme magnificat; l’altre recorre a Confuci o a Lao-Tse —perquè un il·luminat anterior li n’ha donat notícia abrandada: “Trobaràs la pau interior!”— i es converteix de la nit al dia en taoista; els de més enllà s’exalten davant una cerimònia en honor del nepalí Gautama Maharishi; d’altres, més nostrats, s’exciten amb les ravates místiques de sant Joan de la Creu o de santa Teresa; uns quants, menys, estan disposats a flagel·lar-se a la processó de Sevilla; n’hi ha que es tornen convulsionistes, molinistes, espiritistes, mesmeristes; uns altres es fan animistes i amanyaguen amb fervor una alzina, un bròquil o una pedra; d’altres practiquen el ioga sense haver professat mai la religió budista; els d’ençà es tornen religiosament vegans; els d’enllà creuen que els animals són més intel·ligents que els homes i les dones, tots plens de pensée cosmique, com hauria dit Gabriel Marcel.

Aquesta és la situació. El que no saben els il·luminats és que la seva defecció del logos, de la raó, del discurs racional i del recte loquendo dels litterati des del temps de Ciceró fan el joc, sense voler, a la degradació de la democràcia —que sempre hauria de ser l’art del diàleg enraonat— i potencien, sense saber-ho, les més impensades i irracionals formes de governació d’un poble. No ho saben —i s’indignarien si els ho diguessin—, però avui l’il·luminisme és una de les reaccions més originals i més poderoses que existeixen contra la raó i el regiment de la cosa pública: res publica.

Potser la Il·lustració, racionalista, va menystenir determinats aspectes de la vida anímica i sensorial dels homes, però només la raó serà capaç de fer que la humanitat agafi un dia, en el millor dels casos, una altra direcció. Hem de canviar la dita cartesiana: Sum, ergo cogito.