_
_
_
_
_
gastronomia
Crónica
Texto informativo con interpretación

Michelin pel pedregar

El lliurament de les estrelles cada cop té més aparença d’autofel·lació, amb dosis considerables de classisme, i es deslliga progressivament de l’experiència gastronòmica dels mortals, que ja estan per altres coses més nutrícies

Eduard Xatruch, Mateu Casañas i Oriol Castro van rebrer ahir a la nit a Barcelona la tercera estrella Michelin per Disfrutar.
Eduard Xatruch, Mateu Casañas i Oriol Castro van rebrer ahir a la nit a Barcelona la tercera estrella Michelin per Disfrutar.ALBERT GARCIA

Ahir es repartia el pastís de les estrelles Michelin espanyoles i la gala va fer cap al Fòrum de Barcelona amb tota la gran família de l’alta gastronomia nacional, que no deixa de ser un gueto com els molts que tenim al país. Hi havia nervis perquè les males llengües havien parlat d’una sorpresa per a la gastronomia catalana. S’especulava amb dues opcions: que Enigma d’Albert Adrià passés d’una a tres estrelles, cosa que hauria estat un petit escàndol perquè aquest ascens fulgurant no té precedents i hauria assenyalat la mà negra de l’adrianisme. L’altra era que Disfrutar, comandat pels simpàtics Oriol Castro, Mateu Casañas i Eduard Xatruch s’emportés la tercera i entrés en l’Olimp de les cuines de la ciutat, com tots els entesos fa anys que reclamen. El subtext d’aquesta ínfima batalla és qui es queda amb el llegat simbòlic —i no tan simbòlic, s’hi juguen pasta— del Bulli, si el germà de l’artista Fernando o els que van ser els seus últims caps de cuina quan ell ja no hi cuinava.

Però també hi havia nervis perquè enguany l’embargament d’informació de l’organització de Michelin havia estat més sever que mai, i les filtracions van ser escasses. Molts periodistes barcelonins que en circumstàncies normals haurien estat més que feliços d’emborratxar-se a Barcelona amb els seus cuiners preferits, ahir no van poder deixar la crònica feta i els va tocar treballar. Morros i comentaris de despit a les xarxes. Va ser entretingut. Devia ser l’únic divertit, perquè la gala va ser horrible i soporífera. Sense ritme, endogàmica i farcida de publireportatges, semblava més la festa del club Super3 dels xefs que altra cosa.

Tots els cuiners que tenen tres estrelles Michelin a l'escenari al final de la gala a Barcelona.
Tots els cuiners que tenen tres estrelles Michelin a l'escenari al final de la gala a Barcelona.ALBERT GARCIA

I això que no va començar del tot malament: a la catifa vermella, el gran popa de la cuina espanyola actual i detentor de 12 estrelles Michelin, Martín Berasategui, va protagonitzar una escena reveladora. Amb un parell de txacolís de més, va agafar per banda els pobres nois de Disfrutar i els va dir que el dinar que acabava de fer (eren les set del vespre) al seu restaurant havia estat «el millor àpat de la seva vida». Uau. Amb el plàcet de Berasategui ja ens podíem ensumar que seria, com va ser, la nit del Disfrutar, perquè el basc és qui té actualment més influència a la guia francesa. I si no que ho preguntin a Andoni Aduriz, que té vetada la tercera estrella perquè míster Garrote no ho vol.

Però això va ser el millor. L’acte en si, conduït per un destrempat i avorrit Andreu Buenafuente va ser una desfilada de gent per l’escenari sense sentit. A més a més, els espectadors vam ser greument ofesos amb dues aparicions d’un músic que es feia dir ‘el violinista rebelde’ i era el suplent d’Ara Malikian, ja de per si insultant. No cal dir tampoc que les mencions a Catalunya per part de l’organització jacobina van ser inexistents, com si Barcelona fos un bolet enmig del desert. Va haver de ser, després direm, l’alcalde Collboni qui parlés de la seva afició per la cuina catalana com a pròpia de la capital del país.

L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, amb el presentador de la gala Michelin, Andreu Buenafuente.
L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, amb el presentador de la gala Michelin, Andreu Buenafuente. ALBERT GARCIA

Al marge del desastre de gala, Michelin té molts problemes conceptuals. El més greu és potser que, en temps de presumpta descarbonització, ja no cola el missatge explícit de fer compatible el viatge i la sostenibilitat. Moure’s ja no és sostenible. I l’alta gastronomia com la concep la guia comença a no ser-ho per moltes lloances a la proximitat que es facin. Per això el lliurament d’aquests guardons cada cop té més aparença d’autofel·lació, amb dosis considerables de classisme, i es deslliga progressivament de l’experiència gastronòmica dels mortals, que ja estan per altres coses més nutrícies. Realment, és un sector que s’acosta perillosament a la tangencialitat i la irrellevància, amb un discurs que només els serveix per satisfer-se a si mateixos.

Amb espectacles així, als que apostem per una dimensió cultural del fet gastronòmic ens ho posen difícil. La guia roja pot acabar sent, si no ho és ja, una mera competició esportiva —de fet hi ha futbolistes que s’expressen millor que els cuiners i tot— que avui només provoqui l’alegria mesella de veure que a Catalunya hi ha cinc restaurants triestrellats i a Madrid només un.

Normas
Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_