Un amor de Henry James

L’editorial Elba acaba de publicar un llibre que interessarà, en especial, als lectors de l’obra del gran novel·lista angloamericà que ara esmentem: Henry James, Amado muchacho. Cartas a Hendrik C. Andersen (1899-1915), traducció de José Ramón Monreal (Barcelona, Elba, 2023). El títol original és Beloved Boy, etcètera, amb una paraula que expressa alguna cosa més que “amistat”, i que, en la ploma de qualsevol nord-americà o anglès de començament del segle XX, remetia, sense gaire ambigüitat, a una relació eròtica, és a dir, amorosa. (Eros és l’ajudant d’Afrodita, un petit déu encarregat de suscitar l’amor entre dos éssers humans, cosa molt diferent, a Grècia, de “sexe”. Vegeu dos diàlegs de Plató sobre aquesta qüestió: El banquet i Fedre, a la Bernat Metge. Ovidi, per contra, barreja massa sovint els termes d’“amor” i “sexe”; ja era romà.)

James havia conegut Andersen l’any 1899 al Palazzo Rusticucci de Borgo, en una trobada de l’alta societat romana, lloc i societat predilectes del novel·lista, més i tot que Londres i, per descomptat, molt més que els Estats Units, on havia viscut molts anys. Andersen era vint anys més jove que James, i es dedicava a l’escultura —quasi sempre tirant a massa grossa, fins i tot monumental—, sense cap èxit clamorós, ni de jove ni de gran. (Tanmateix, com que va deixar a la ciutat de Roma tota la seva obra no venuda durant els seus anys de vida, ara fa poc hi han obert un museu que no visita gairebé ningú.) James significa un pont entre la literatura realista del segle XIX i la novel·la simbolista, psicològica i estetitzant del segle XX; però Andersen només va significar un intent de fer perdurar el model neoclàssic, però massa tens i engavanyat per arribar a ser bo, amb independència dels anys en què va treballar.

Tirava a un estil més o menys canovista, sempre sota la influència dels grans autors del romanticisme que, en escultura, però no en pintura, havien quedat enlluernats per l’art escultòric romà i, per ell, el grec. Winckelmann en va tenir la culpa, si es pot dir així, perquè després d’haver publicat el seu llibre sobre les “antiguitats romanes”, tota persona culta, en especial escriptors, arquitectes i escultors, feien cap a Roma per veure aquelles meravelles tan justament admirades per un dels primers viatgers savis a la ciutat santa i pagana.

Henry James va sentir per aquell jove una gran amistat o, per què amagar-ho, un amor extraordinari: si diem “extraordinari” és perquè es van veure molt poques vegades en els setze anys de relació, i perquè, fins i tot quan es van veure, les seves expressions sentimentals —sempre migrades, reprimides, al món anglosaxó— no devien arribar gaire més lluny que una abraçada. James parla sovint de “posar-li la mà a l’espatlla”, una acció que, en aquell temps, no movia ningú, ni homes ni dones, a presentar una denúncia a la policia.

Però Rosella Mamoli Zorzi, autora de la introducció del llibre, fa tot el possible, i més, per donar a entendre que James i Andersen eren bons companyons, amiguets de pati del col·legi. Tot i que els temps han canviat molt, Mamoli dissimula una afecció que s’havia de mantenir en secret als anys de vida de tots dos, però que ara podria explicar-se sense embuts, cosa que ens permetria tenir una idea de Henry James una mica més completa del que han dit els seus biògrafs —el millor, F. W. Dupee, Henry James, de 1951— i els recopiladors dels diversos aspectes de la seva vida i la seva obra, per exemple el Cambridge Companion to Henry James, de 1998. Cap d’aquests, ni l’autor de la millor biografia de James (1953), Leon Edel, no van parlar d’aquesta relació; però, almenys, no la van negar com fa la introductora del nostre llibre d’avui.

Allò que més fa James a les seves cartes —de les d’Andersen només se n’han conservat tres, ingènues— és manifestar el seu afecte extrem per aquell jove desafortunat, pessimista, frustrat i d’obra malreeixida: “Seré a la ciutat unes quantes setmanes, però torno a Rye [la casa de camp de James a Anglaterra] el primer d’abril, i [m’afiguro] tenir-te allà abans o després, i fer alguna cosa per tu, i abraçar-te i fer que et repengis en mi com un germà i un amant, i tenir-te per sempre, lentament confortat...” (cursives de H. J.). Només és un exemple del to general de les cartes.

Això sí, com que James era un home molt generós, va fer el possible per orientar la carrera del jove, i li escriu que tendeix en excés al “monumentalisme”, que s’hauria de dedicar més als bustos —James li’n va comprar un, car i molt dolent, que representa un noi— i, sobretot —va ser la causa del seu distanciament—, que abandonés el projecte de la seva “Ciutat mundial”, una utopia escultòrica i urbanística que va quedar en no res, com quasi totes les del segle XX, inclosos Albert Speer i Le Corbusier. Aquests consells agradaran als historiadors de l’art; i l’expressió tan sincera, mai impúdica, sempre prudent, de l’amor de James per aquella criatura agradarà particularment als lectors de les seves novel·les.