Idealisme humanístic

Arran de la Primera Guerra Mundial, o Gran Guerra, les il·lusions que la humanitat s’havia fet sobre el seu progrés interminable i el progressiu benestar de les societats van patir un cop del qual, en realitat, Europa encara no s’ha refet: va ser l’escenari de la guerra i també el continent que posseïa el llegat més imponent de la tradició humanística, reblada a la seva història per tres esdeveniments de gran importància: l’Humanisme renaixentista, la Il·lustració i la Revolució Francesa.

Malgrat les conteses entre Prússia i França al llarg del segle XIX, Europa va viure una belle époque molt optimista: una època en què va semblar que s’havia aconseguit la “pau perpètua” anunciada per Kant un segle abans. Però el batzac va ser tan gran, i les conseqüències del Pacte de Versalles tan desastroses, que si després de la Primera Guerra ja es van alçar veus contra la degradació dels costums, la política, la moral i la cultura, durant o després de la Segona el pessimisme entre la classe intel·lectual va assolir un zenit que no ha estat igualat, entre altres raons a causa de la desaparició mateixa de la classe intel·lectual. Quedaven George Steiner i Nuccio Ordine, però van morir.

Els clams sobre aquesta degeneració —tan exagerada als nostres dies que Emilio Lledó projecta fer un llibre sobre el “degènere humà”— van reflectir-se a La muntanya màgica, de Thomas Mann, a l’infaust La decadència d’Occident, d’Oswald Spengler, a diversos llibres d’Alfred i Max Weber, a la novel·la gran de Robert Musil, a les reflexions polítiques de Paul Valéry, a les memòries d’E­lias Canetti, o als debats promoguts per l’Institut International de Coopération Intelectuelle, entre 1932 i 1938, amb el suport engrescat de la Societat de Nacions (amb volums monogràfics dedicats a Goe­the, “L’avenir de l’esperit europeu”, “La formació de l’home modern” o “Cap a un nou humanisme”), i, com a magnífic colofó, al gran llibre del suïcida Stefan Zweig, El món d’ahir (Quaderns Crema). Molt més tard, el tema va ser abordat en un llibre de María Zambrano, en un diàleg mantingut entre Eugenio Trías i Rafael Argullol (El cansancio de Occidente) o al llibre Sin ánimo de lucro, de Martha Nussbaum. I centenars de llibres més, articles, col·loquis i reunions, arreu: és un subgènere literari. Tot plegat, segurament, en el deixant de la filosofia pessimista de Nietzsche i de Schopenhauer, alba de l’era contemporània.

Com era d’esperar, ni la cultura ni l’esperit d’Europa van fer cap tomb a causa d’aquestes publicacions, ni el farà. La història sempre l’han mogut els homes d’acció, no els homes d’estudi. Ni tan sols la Revolució Francesa va ser fruit dels llibres de Rousseau, de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembret o dels opuscles reganyosos de Voltaire. Això no vol dir que no hi hagi, encara, pensadors amoïnats pel destí que espera al nostre continent per culpa de l’auge de la tecnologia, el descrèdit de la paraula bella i bona, la puixança de la mentida i l’ascens imparable de l’estupidesa, tema tan antic com el Cohèlet bíblic: “Infinitus est numerus stultorum”. Erasme també se’n va adonar: llegireu amb profit el seu Elogi de la ximpleria.

En aquest marc s’inscriu el llibre que l’editorial Arcàdia acaba de portar a les llibreries: Rob Riemen, L’art d’esdevenir humà. Quatre estudis (Barcelona, 2023). L’autor és el fundador i spiritus mouens d’un institut anomenat Nexus, amb seu a Amsterdam, ciutat oberta des de fa segles (van liquidar els germans De Witt, però no Spinoza) que es defineix com a “contrapès de la societat unidimensional basada en la tecnologia i els valor comercials”, i dedicada a “fer accessible a una audiència general la cultura i la filosofia de l’existència propis de la tradició humanística europea”. El propòsit no pot ser més noble, per molt ingenu que ens pugui semblar.

Ho diu Riemen en aquest llibre —que no s’equivoca en el diagnòstic de l’assumpte, però s’estalvia d’entrar en les solucions, llevat del cas obvi de l’educació, que considera arruïnada—: estem més desencantats que mai (això venia d’un terme de Max Weber: Entzauberung); l’estupidesa ha guanyat un terreny que obligaria Flaubert a afegir dos o tres volums al seu Bouvard i Pécuchet; les noves tecnologies han estat molt útils en la ciència, però devastadores en les relacions humanes i la comprensió (o mera acció) lectora; el poder polític ja no es basa en l’enraonar dels sofistes i socràtics de Grècia, sinó en la mentida, la falòrnia i la farfolla, i la societat europea navega en frèvola barca.

Potser Jordi Gràcia anomenaria Riemen un “intel·lectual melancòlic”, però sempre serà benvingut tot el que es pugui fer per subratllar que la humanitat podria caminar per viaranys més pacífics, més il·lustrats i amb més pervivència. Al final d’Els mots i les coses Foucault ja insinuava que el concepte tradicional d’home (o dona) podria desaparèixer de l’horitzó de la cultura. De fet, només desapareixerà l’essència de l’humà; l’existència d’aquest gènere animal anirà tirant fins que ja no es pugui respirar.