Plaute, embolics esbojarrats

Hi ha autors clàssics que formen part del nostre imaginari col·lectiu. Plaute (250-184 aC) n’és un, sobretot des que Richard Lester va dirigir la delirant Golfus de Roma, amb Zero Mostel, el llegendari Buster Keaton i música i lletra de Stephen Sondheim. El mestre del musical l’havia estrenada a Broadway adaptant tres obres plautines, Psèudolus, Mostel·lària i El soldat fanfarró, un poti-poti genial amb un títol anglès que s’assemblava a la traducció espanyola com un ou a una castanya: A Funny Thing Happened on the Way to the Forum. Des d’aleshores roman amb bona salut sobre els escenaris, fent cargolar de riure públic de totes les edats i latituds, tal com prova l’èxit el Nadal passat d’un Golfus de Roma dirigit per Daniel Anglès, coproduït per Focus i pel sempre solvent Festival Internacio­nal de Teatro Clásico de Mérida, i amb un proteic i fiat Jordi Bosch com a Psèudolus.

Amb les traduccions de Plaute hem estat afortunats, i els traductors quasi sempre han respectat la llengua llatina dels títols d’aquestes fabullae palliatae, és a dir, comèdies llatines que van adaptar o reelaborar trames i personatges d’un original grec. Així ho va fer Marçal Olivar a la Bernat Metge ja fa molts anys, amb actualització ara del text al lector del segle XXI de M. Teresa Quintillà, i ho fa Esther Artigas a Adesiara després d’El soldat fanfarró i Els bessons, com també ho va fer abans a la mateixa Bernat Metge Essencial amb Amfitrió i La comèdia de l’olla. A més, i com sempre, les dues traduccions se’ns presenten en companyia del llatí original, cosa que demostra com de viva roman la tradició d’edició d’autors clàssics a casa nostra, de vegades en bilingüe, de vegades només en català.

Mostel·lària o L’ànima en pena és una comèdia de fantasmes amb personatges tipificats, enganys i embolics successius; amb conflictes generacionals entre pares garrepes i fills disbauxats, entre la virtut del camp i els vicis de la ciutat, amb històries d’amor amb happy end. El mateix podem dir del Psèudolus, per a molts, com per a Ciceró, la millor comèdia de Plaute i una de les més representades, on un jove pròdig, insolvent i enamorat s’enfronta al malvat alcavot i proxeneta Bal·lió, caricatura de l’estereotip més odiat de la comèdia llatina, davant del seu antagonista Psèudolus, un seruus callidus o esclau astut que vol ajudar sense saber com el seu amo mitjançant la falsedat i l’engany: pseudos (mentida, falsedat) i dolus (engany) revelen l’etimologia del seu nom.

Teatre i metateatre —molt ben analitzats per les autores dels pròlegs— que sedueixen sempre el públic amb embolics, trames esbojarrades i peripècies plenes d’enginy. Plaute va ser un mestre en l’ús d’una llengua viva i quotidiana, imprescindible en tota comèdia popular, amb noms parlants de personatges, amb parts recitades i parts cantades, amb accions dramàtiques trepidants.

Si Golfus de Roma és una obra mestra, els originals que la inspiren ho són molt més, tot i que substituïm les antigues màscares dels actors de la comèdia llatina pels rostres familiars d’un Javier Gurruchaga o una Mercè Martínez, per l’inigualable Zero Mostel com a Psèudolus o, en no saber com sonava la música a la Roma de Plaute en els seus solos o duos, per la ino­blidable melodia de ‘Comedy Tonight’, que retorna un i altre cop quan rememorem el Plaute que ens ha acompanyat sempre al llarg de la nostra infància recuperada.

Mostel·lària, una de fantasmes 

Plaute. Editorial. Traducció d’Esther Artigas
Adesiara Editorial. 193 pàgines. 14 euros

L’ànima en pena (Mostellaria)/Psèudolus 

Plaute. Traducció de Marçal Olivar. Pròleg i revisió de M. Teresa Quintillà. Editorial Alpha. 289 pàgines. 16,50 euros