‘L’any que vaig estimar Ava Gardner’ de Jordi Solé: un cas de populisme literari que ha guanyat el Premi Prudenci Bertrana de novel·la

Segurament no deu ser així, però com que el lector de L’any que vaig estimar Ava Gardner, com en un malson monòton, repetitiu i circular, va topant sense cessar amb frases i paràgrafs d’aquesta espècie —”L’Ava va deixar anar un gemec de plaer i es va estirar damunt del matalàs, mirant el sostre. Al seu costat, en Sinatra encara panteixava d’excitació”—, pot creure que el seu autor, Jordi Solé (Sabadell, 1966), s’ha proposat enfonsar estrepitosament tot el versemblant, i dur a la pràctica radical el que Beckett opinava d’alguns estils literaris, que semblaven “el nus d’una corbata sobre un càncer de gola”. Els records que la mort de l’actriu, el 1990, originen en un tal Pol Mas —després d’assabentar-se’n a les notícies de TV3, mira un parell de fotografies en blanc i negre i “permet al reguitzell d’emocions que guarda tancades amb pany i forrellat que surtin i passegin per allà, com a cal sogre”— són el detonant de L’any que vaig estimar Ava Gardner: aleshores el lector es troba a Tossa de Mar, i a Girona, i a s’Agaró, als anys cinquanta, quan es comença a rodar Pandora i l’holandès errant, i Pol Mas, que parla anglès, esdevé l’intermediari entre els cineastes i els figurants del poble. Jordi Solé vol presentar la imatge d’un poble de la Costa Brava abans de l’hecatombe turística, no és improbable que pretengui descriure un somni de l’adolescència o un moment d’al·lucinació —Pol Mas, esclar, se sent fascinat per Ava Gardner—, o insinuar que una vegada es deixa enrere la joventut la felicitat es perd per sempre, i inclús podria ser que busqués omplir el text amb la melancolia dolorosa de la lírica bellesa. El que queda a la memòria del lector, però, és la força de voluntat titànica de Jordi Solé per mostrar-se mel·liflu sense interrupció o per aniquilar qualsevol possibilitat narrativa.

Quan en una novel·la s’hi detecta una voluntat d’estil, cal deixar-la de seguida de banda, sembla ser la consigna imposada en la ment dels membres dels jurats dels premis. O també podria ser que tendissin a creure una altra cosa —similar, però— i opinessin que l’escriptura espontàniament vulgar i l’efusivitat emocional —una abraçada, que t’estimo molt, lector!— són els mèrits més remarcables. Si algú suficientment ric de temps ha cregut oportú dilapidar hores llegint, per exemple, les novel·les que els últims anys han guanyat el premi Prudenci Bertrana —La memòria de l’aigua (2019), de Montse Barderi; Ànima de tramuntana (2020), de Núria Esponellà; Amor a l’art (2021), de Tània Juste; El fabricant de records (2022), de Martí Gironell, i ara L’any que vaig estimar Ava Gardner: fixin-se en el camp semàntic que s’apel·la en els títols—, potser recordarà unes observacions que figuren a LTI. La lengua del Tercer Reich, on Victor Klemperer diu que el llenguatge no només pensa i crea per nosaltres, sinó que guia a la vegada les emocions i dirigeix la personalitat psíquica, sobretot com més grans són la naturalitat i la inconsciència amb què ens hi lliurem. I acaba afegint que les paraules poden actuar com dosis ínfimes d’arsènic: un se les empassa sense adonar-se’n i no sembla que tinguin conseqüència, però al cap d’un temps es produeix un efecte tòxic irreversible. La pobresa estilística i el verí emocio­nal no són exclusius de la política: el discurs simple i tangible, no dirigit a l’intel·lecte, sinó a l’exaltació d’emocions, també ha calat en els caps de màrqueting dels grups editorials. La conseqüència és el triomf demoníac del populisme literari, com un altre avatar del kitsch.

L’any que vaig estimar Ava Gardner 

Jordi Solé 
Columna
393 pàgines. 19,95 euros