_
_
_
_
BROU DE LLENGUA
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Allò que el mem s’endugué

Ens havíem fer il·lusions que teníem a la fi un ‘lait-xou’ estripat en català, adreçat a un públic jove ara que cal arribar-hi

Joel Díaz a la teràpia de Míriam Martín Lloret.
Joel Díaz a la teràpia de Míriam Martín Lloret.

Això és un altre article sobre Zona Franca, segurament no cal recordar la polèmica, o sí: un col·laborador, Manel Vidal, va treure una imatge en què se situava el PSC al límit d’una esvàstica per reflectir que, segons ell, en algunes qüestions el partit es troba a l’extrema dreta, i d’aquí hi ha hagut tot d’opinions sobre la llibertat d’expressió, si aquesta llibertat té límits, si podem entrar a valorar si el contingut de la crítica és cert i, per tant, si aquesta certesa valida la llibertat d’expressió mateix. Per descomptat, no entrarem a qüestionar (no pertoca a aquest espai) si l’acomia­dament de Vidal és pertinent o no, ni si és certa la pràctica dels partits d’influir (barra censurar) en els continguts dels mitjans de comunicació.

Sí que és pertinent, però, la reflexió sobre la potència de les imatges, o almenys d’algunes. I és evident que la imatge d’una esvàstica és potent. Ens incomoda trobar-la al pit d’Edward Norton a American History X, ens envigoreix veure-la en una foto sota una espardenya de vetes, i en Harry encara es lamenta d’haver-se disfressat d’oficial de les SS amb la creu gammada al braç. Manel Vidal hauria pogut perorar durant tota la seva secció sobre els comportaments ultres del PSC, i allò no hauria passat d’aquí, hauríem fet befa d’un partit polític tal com en d’altres moments se’n fa d’altres. Però va recórrer a un mem (d’altra banda molt conegut, ha corregut prou per les xarxes) per acabar validant que, efectivament, de vegades una imatge val més que mil paraules.

Passa que el mem s’ha endut no només el col·laborador, sinó també el presentador, Joel Díaz, i altres col·laboradors, i ara mateix la continuïtat del programa és una incògnita. Ens havíem fet il·lusions, alguns enderiats d’això de la llengua, que teníem a la fi un lait-xou estripat en català, adreçat a un públic jove ara que ens feia falta arribar-hi, en una TV3 que tradicionalment havia fet gala de l’humor en una llengua nostradeta: un català com cal amb els programes d’en Puyal que posaven paranys lingüístics, els de la Trinca que com a molt deien caca o cul, els del Buenafuente que entenien la transgressió lingüística com a extensió d’interferències com puesto o matxembrat. I ja sabem que Ricard Ustrell, conductor del programa de nit dels dissabtes, desdenya la funció normalitzadora de TV3 (per mandat parlamentari) si molt convé.

Com diria Roy Batti, el replicant interpretat per Rutger Hauer, a Zona Franca hem vist coses que no creuríeu (a TV3 almenys). Hem vist coneguts youtubers, actors i cantants en castellà parlant en català perquè resulta que són catalans, i també hem vist una actriu porno i un grup de trap parlant en català. Poc ens ho pensàvem que xalaríem amb una batalla de rap en la catalana llengua, i hem vist un col·laborador, Andrés Fanjgold, exhibir un estupend català amb accent argentí, cosa que ens va molt bé per entendre que farem bé de relaxar els requisits de qualitat lingüística que esperem dels nous parlants. I falta la cirereta: per primera vegada en televisió (pública, privada, qui sap si arreu del món, no em consta que en castellà hagi passat), hem vist una secció de llengua en un programa nocturn.

Recupereu-la si no l’heu vist encara. Es tracta de la “Teràpia lingüística”, en què Joel Díaz s’estira en un sofà i al seu costat Míriam Martín Lloret (una de les lingüistes de l’Optimot, autora del Curset i del recent Teràpia lingüística, a Ara Llibres) mira de resoldre-li les cabòries. No tan sols ens convé l’autoironia de col·locar-nos al divan nosaltres mateixos per això de la llengua, sinó que l’enginyós format permet tocar qüestions que d’altra manera serien espinoses. Per exemple, a la segona i darrera sessió de la teràpia, el Joel es lamentava d’un moment en què havia canviat de llengua davant d’una entrevistada que entenia perfectament el català, cosa que donava peu a poder donar arguments per mantenir la llengua. Com també es despatxen els irredempts dels diacrítics amb un fantàstic “el romanticisme ens matarà”.

La secció s’acaba, altre cop tirant d’autoironia, amb en Joel dient: “Una última pregunta, rapidíssima, i ja ho deixem estar que deus tenir més clients”. Sí, n’hi ha molts més, tots plegats necessitem programes així (pel que fa al català, esclar) i seccions així, que treguin la llengua dels espais arnats i la facin arribar als públics que més se’n distancien. Tant de bo la teràpia de la Míriam Martín Lloret tingui continuïtat.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_