Normalització i caça major

Dèiem fa un parell de setmanes en aquest mateix espai que l’enguany 2023 es presentava interessant des del prisma del futur immediat de la llengua, a causa de les diverses notícies que es podien produir, i no han trigat gaire les forces del costat fosc a mirar de construir el relat contrari. Són com uns vasos comunicants. Allà el 1981 els esforços per la normalització lingüística van presenciar astorats el Manifiesto de los 2.300, mentre que poc abans de la Llei de política lingüística del 1998 va aparèixer el Foro Babel i mentre es negociava el nou Estatut va treure el cap el manifest de Ciutadans. Si ara hi tornen és, precisament, perquè en alguns àmbits el català s’està posant les piles i perquè el catalanoparlant ja no està per brocs.

El que no ens pensàvem és que s’arribaria a la banalització del franquisme. En un article a The Objective i les piulades consegüents, la diputada de Ciutadans i filòloga hispànica Sonia Sierra s’alineava amb les tesis (tampoc tan noves, això ho diu també gent de l’esquerra cosmopolita) que durant la dictadura no n’hi havia per tant, que la llengua no estava prohibida, que bé podíem publicar el Cavall Fort i treure el cançoner quan anàvem al cau. Evidentment no han trigat les respostes i Twitter s’ha omplert de testimonis que al seu dia van rebre insults, clatellots i trompades pel fet de parlar català. “Pero no estaba prohibido”, nye-nye-nye, repeteix Sierra en una defensa patètica de l’indefensable.

El cas, però, va una mica més enllà. No es tracta tan sols d’un intent maldestre de revisionisme històric, sinó de traslladar al present aquest revisionisme. Com diu Sier­ra, “la normalización lingüística se sostiene sobre una mentira: que durante el franquismo estaba prohibido el catalán”. En el fons, tant és el que signifiqués el franquisme per a la llengua catalana, poc importa si la no oficialitat equivalia a una prohibició, o si la reclusió al folklore era una manera d’arraconar i treure prestigi a la llengua i no la podies ni aprendre. Ara és el moment de la caça major i el que cal és impugnar tota la normalització lingüística com a projecte que ha aglutinat la majoria de la societat catalana dels últims quaranta anys i que alguns necessiten donar per conclòs.

També trobem la pretensió de soscavar la normalització lingüística a l’article signat per Rafael Arenas “Políticas i derechos lingüísticos”, que proclama al seu destacat una frase ben rotunda: “El derecho a vivir en catalán no existe”. La normalització neix dels pactes de la Transició com una fórmula per la qual als territoris amb llengua cooficial se’ls permet de beneficiar la llengua pròpia mentre no es resolguin les desigualtats lingüístiques derivades del franquisme (i que ara Sierra nega), i la doctrina de la constitucionalitat d’unes mesures tals és ben coneguda. Ara bé, el perill d’aquesta pretesa normalitat és que els catalanoparlants puguem prescindir de la lengua común, en tant que l’avenç d’una llengua comporta per força la reculada de l’altra i, per tant, la construcció d’un ecosistema lingüístic en el qual el castellanoparlant, en algun moment, hagi de fer servir sisplau per força la llengua catalana. D’aquí els laments perpetus que l’administració autonòmica i local siguin per defecte en català, perquè s’interpreta com una imposició el fet d’haver d’abandonar el monolingüisme ni que sigui per llegir un rètol.

És cert que, com a tal, el dret de viure en català no existeix, però, com a tal, tampoc existeix en castellà. De fet, la Constitució permet tots dos monolingüismes. D’acord amb l’Estatut tenim el dret d’ús de la llengua catalana, mentre que del castellà tenim, a més del dret, el deure constitucional del coneixement, de manera que res no ens obliga a fer-lo servir. L’única diferència entre totes dues llengües, doncs, és que tenim el deure de saber castellà però no català, cosa que va en detriment, precisament, dels que no parlen català. És greu que jo estigui obligat a saber castellà? No pas, diria que és una sort i tot, i trobo que és més aviat un greuge per als que no tenen el deure de saber català, que sempre tindran menys bagatge en una societat bilingüe.

Diuen els apologetes del bilingüisme que el bilingüisme és llibertat, i tenen raó: en tant que estic constitucionalment equipat amb dues llengües, tinc el poder de decidir amb quina em relaciono a cada moment, cosa que per descomptat no poden fer aquells que de llengües només en tenen una. Potser és d’això que pateixen, perquè la decisió de viure en català no deixa de ser un exercici de llibertat.