LA CRÒNICA
Crónica
Texto informativo con interpretación

Caçadors de paraules

La recol·lecció de termes i fonètiques és a la base dels diccionaris

L'edifici de la Unió Maçanenca, que alberga el casino La Pau, a la plaça de la Vila de Maçanet de Cabrenys.
L'edifici de la Unió Maçanenca, que alberga el casino La Pau, a la plaça de la Vila de Maçanet de Cabrenys.TONI FERRAGUT

La lexicografia té un primer, entretingut, pas: la recol·lecció de vocables. L’estudiós o els seus col·laboradors recorren un determinat territori lingüístic, bussegen en els arxius locals i parlen amb els nadius per documentar termes, locucions, fonètiques… Són els caçadors de paraules.

Joan Coromines va estar a Maçanet de Cabrenys (a partir d’ara, Maçanet) durant la seva tasca de recollida de lèxic i dedicació a l’onomàstica. Ho esmenta al seu Diccionari Etimològic quan parla de la “cresteria desfregada i trencadíssima” del cim del Roc de Fraussa i la seva llarga carena de portells i enderrocs entre Costoja i el ja citat Maçanet, població fronterera de l’Alt Empordà. Coromines clama contra la barbaritat que alguns ho anomenin Roc de Fransa, nom totalment impensable perquè els francesos, explica, no van arribar a aquelles terres fins al 1656. I prossegueix: sembla evident que ací ha d’entrar el mot “frau”. Però si fos una formació llatina seria impossible. I llavors busca una explicació en la hipòtesi que es tractés d’un terme sorotàptic i el seu sentit seria “la serra que es trenca, la serra dels afraus” on “afrau” significa en català “fondalada”, pas estret entre muntanyes. L’idioma sorotàptic, terme encunyat pel propi lingüista, és una presumpta llengua indoeuropea precèltica de l’Edat de Bronze que Coromines va identificar en unes tauletes trobades a Amélie-les-Bains, una població del Vallespir.

També és més que probable que Mossèn Antoni Maria Alcover, autor del Diccionari Català, Valencià, Balear trepitgés aquest poble. Al mapa que publica el diccionari amb els llocs que van visitar els seus tres més destacats redactors figura que ell i Francesc de B. Moll van ser a Agullana i que Alcover va treballar a Costoja, el primer poble, ja del Vallespir, que es troba després de Maçanet cap al Nord. Amb l’actual carretera, està a 16 quilòmetres. Com ho està Agullana, sortint de Maçanet en la direcció contrària. En qualsevol cas, em diuen que el meu avi Tomàs, forner que tenia una botiga on venia de tot a la plaça, va ser un dels seus corresponsals. Voluntariosos veïns que, amb més o menys encert, omplien unes fitxes amb les paraules que remetien al despatx d’Alcover. Aquells primers col·laboradors van arribar a aportar més de 700.000 cèl·lules lexicogràfiques que es guardaven en 33 calaixos -al final, van ser 120-. Uns redactors que Alcover va començar a mobilitzar el 1900 amb la seva Lletra de Convit a tots els amics de la llengua catalana. El meu avi segurament no va ser un informador prolífic perquè el seu nom no figura a la llista d’agraïments, que el propi diccionari publica, amb els col·laboradors més intensius.

La gènesi del diccionari no va ser plàcida. Molestava que s’anomenés “català” les variants mallorquines o valencianes i aquest projecte s’enfrontava amb el diccionari mallorquí-castellà que la Sociedad Económica de Amigos del País de Palma de Mallorca impulsava per ajudar la migració cap a “el habla nacional”. Però aquest no va ser l’únic problema. El seu amic Moll, que escriu la introducció del diccionari (edició de 1968), defineix Alcover com un capellà camperol i entusiasta però, també, amb un caràcter bel·licós i agressiu. Alcover, que havia estat president de la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va trencar amb la institució perquè no va acceptar la normativa fabriana. Per guanyar-se les simpaties de les zones mallorquina i valenciana va canviar el nom del diccionari, que va prosseguir gràcies a una ajuda durant sis anys de governs d’Alfons XIII. Alcover va publicar el primer volum (1930) amb l’ortografia cismàtica i després de la seva mort es va imprimir un segon volum. Va ser Moll qui, en assumir l’edició de l’obra a la postguerra, la va subjectar a la normativa de l’Institut i va reimprimir els dos primers volums. Maçanet, per tant, no és aliè a aquests dos insignes caçadors de paraules. “Caçaires”, en deien a Maçanet dels caçadors (de senglars i conills).

Per això té lògica que el seu ajuntament hagi publicat ara un Vocabulari Maçanetenc amb més de 800 entrades. La parla de Maçanet pertany al català oriental i s’inclou en el català septentrional de transició entre el dialecte central i el rossellonès. El llibre recull la tasca de desenes d’anys de l’historiador local Pere Roura, que anava anotant paraules de les seves converses amb veïns, que mantenia sense avisar al contertulià del seu afany. Òbviament no són paraules exclusives de Maçanet. Ha tingut l’ajuda del filòleg Jean-Paul Escudero per a termes compartits amb el Vallespir i va passar el llibre a la revisió de Pep Vila, professor i historiador de la literatura del Rosselló que signa amb rang de coautor. “El títol fa referència al fet que són paraules genuïnes del poble. No suposa que siguin exclusives. Moltes són compartides amb el Vallespir perquè la gent de Maçanet anava allí per a treballs agrícoles temporals. També a la parla de La Garrotxa es troben expressions comunes. La frontera era Figueres, els maçanetencs no acostumaven a anar més lluny. Per aquest motiu els avis feien servir un llenguatge fortament dialectal. Ho vaig advertir quan vaig arribar a Girona per estudiar i vaig començar a treballar. Aquella manera de parlar no era la de Maçanet”. Ara, òbviament, s’ha trencat aquell aïllament i la parla s’estandarditza.

A Roura, algunes paraules li agraden especialment. Per exemple, “recossirar” (buscar amb insistència, examinar alguna cosa atentament) o “xapar” (trencar). Més enllà d’una llista alfabètica, a força entrades de l’inventari, Roura inclou explicacions sobre l’origen. Per exemple, “farandola”, ball reivindicatiu d’origen occità que es ballava a les festes particularment… pels liberals i els republicans! Com escriu al pròleg, moltes informacions sobre el lèxic tenen un valor etnogràfic, reflecteixen la “història menuda” d’una gent.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS