‘Zona Franca’, molta rialleta fàcil

Si TV3 volia fer una demostració de gosadia amb l’estrena de Zona Franca, un programa d’humor “gamberro” com els seus responsables el defineixen... s’ha equivocat de cap a cap. A aquestes altures, dir i repetir “collons”, “puta mare”, “hòstia”, “gilipolles”, “cony”, sense afegir-hi més intel·ligència, solament és ingenuïtat, misèria cultural. I ho fan, per no molestar, passades les dotze de la nit, de vegades la una. Durant les dues primeres setmanes l’audiència ha anat minvant. El que sobta més encara és que el programa que el segueix, la reemissió del Més3/24, que de vegades comença a dos quarts de dues, alguns dies recupera uns milers de televidents. Una part significativa de l’audiència ignora l’existència de Zona Franca. És possible que a internet revifi.

El seu màxim responsable és Joel Díaz. El porta amb convicció, simpatia i naturalitat. Té un tracte amb l’espectador molt de tu a tu i li agrada la ironia punyent, que no s’estalvia sobre el propi programa. Llàstima que hagi de navegar pel no-res. Zona Franca té una gosadia molt calculada. Cal triar bé el subjecte de la broma. En una entrevista a l’Ara, van preguntar a Díaz: “Puta Espanya o Puta Catalunya?”, en referència a un sintagma, “Puta Espanya”, ja acreditat per altres a TV3. I la resposta era: “Puta Espanya i Puta Generalitat”, esquivant una adjectivació de Catalunya que podria, lògicament, doldre a un sector de l’audiència malgrat fer-se en un programa d’humor. Una precaució que estan dispensats de prendre en el cas d’Espanya.

Hi ha entrevistes promocionals on no s’aprofita la compareixença del convidat per tocar alguna tema d’interès, cosa que no demanaria abandonar el clima rialler. Amb l’actor Enric Auquer, Díaz va recuperar, citant-ho, un gran assumpte que el 2020 va ocupar una al·lusió en l’entrevista que Broncano va fer a Auquer: la seva fal·lera a fer-se palles. Díaz, amb la connivència del convidat, va considerar que el tema mereixia un tractament més llarg. I així va anar. Una col·laboradora va definir Zona Franca com la marca blanca de Broncano. Marca blanca... però amb una frustrada ambició hardcore. És curiós, però Zona Franca va agafar una altra tonalitat més agraïda quan no va instal·lar-se en la comicitat banal. Va ser en una entrevista amb uns llogaters que la propietat vol fer fora. Cap rialla.

De tant en tant, Díaz, fa un noticiari per a feixistes perquè se sentin representats. Ja us ho podeu imaginar: imatges en blanc i negre, to emfàtic... Fa anys que Polònia té una recreació del NO-DO molt més punyent. TV3 vol treure profit del graner de comediants de l’stand-up català, però un concurs amb practicants d’aquesta fórmula va fracassar. N’hi ha que participen, per exemple, a l’Està passant amb resultats magres i Joel Díaz ja ha convidat al programa una colla dels seus col·legues. Sobresurt el bon fitxatge d’Andrés Fajngold. El seu humor es basa en la parsimoniosa negació del tempo i les urgències televisives. És com si s’estigués en un altre món. Les seves biografies o els intents d’explicar un ordinador quàntic són memorables.

Zona Franca presumeix de ser el programa que habita els límits que pot permetre’s TV3, i els seus esforços per ser corrosiu resulten, en alguns moments, patètics. Tot i que l’Església va considerar que riure era pecat i que, si és bo, l’humor pot desentenebrar la ment, ja fa temps que els teòrics tenen dit que, com que es tracta d’un esdeveniment lingüístic, ens podem permetre ser iconoclastes sense por a cap desgràcia. Qui riu no mossega, diuen que deia Norbert Elias, sobretot, afegeixo, si té la rialleta fàcil. I n’hi ha massa a Zona Franca que l’hi tenen.