Sense embuts

“Si no volem acceptar la Constitució, només tenim dos camins: o deixar córrer de moment l’autonomia i esperar que vingui una revisió constitucional, o bé prendre les armes. A això últim ara com sempre jo hi estic disposat i només espero que aquests senyors em donin un senyal: però no, són gent pacífica que no ha manejat mai un fusell!”. Són declaracions contundents d’un jove Joan Coromines (ho escriu el 1932, per tant té 27 anys) davant la retallada de l’Estatut de Núria, que rebaixava les pretensions de l’oficialitat única per al català a la cooficialitat amb el castellà, amb la connivència de Cambó i companyia (són “aquests senyors”). No costa gaire imaginar, així, què en pensaria, Coromines, del moment present...

Cap dels textos de l’autor del Diccionari Etimològic aplegats per Josep Ferrer i Joan Pujadas a Llengua i pàtria pot resultar indiferent al lector, a part de l’innegable magnetisme del personatge, i el magnetisme tant pot generar atracció com rebuig. Construïda com un recull de textos dispersos (un manifest col·lectiu inicial i tres apartats de discursos, articles i cartes), l’obra proporciona pinzellades precises del pensament filològic, polític i patriòtic (és difícil destriar on comença i acaba cada àmbit en Coromines) d’una figura clau de la generació més castigada per la guerra. S’hi desgrana el seu compromís indestructible amb la llengua, la defensa de la seva unitat, l’enyorança pel retorn en temps d’exili, el treball filològic infatigable, la reflexió sobre el model de llengua normativa, les pugnes i capelletes al si de l’Institut d’Estudis Catalans, tot en un estil directíssim, sense embuts ni recança de perdre o afeblir les amistats, conseqüent amb el que ell mateix respon en una de les preguntes del Qüestionari Proust, inclòs al recull: “23. Què detesto més que res? Fer comèdia: la hipocresia”.

I no fa comèdia, no, quan ha de ser coherent amb els seus principis. Rebutja en privat la Gran Creu de l’Orde Civil d’Alfons X el Savi, i com que l’ignoren de pla, no s’està de reiterar el rebuig per carta al mateix rei Joan Carles. Recela en dictadura dels contactes de Carles Riba amb “certs elements castellans descontents però fidels al règim” (Dionisio Ridruejo), i s’erigeix en democràcia en gran defensor de Josep Pla, de qui valora “el seu vigorós estil, el seu poder de captivar l’atenció dels milions que pensen en català i viuen catalanament”. I un episodi del compromís de Coromines destaca per damunt la resta.

El 1953 es va celebrar a Barcelona el setè Congrés Internacional de Lingüística Romànica, en el discurs de cloenda del qual Coromines va afirmar que Catalunya “és l’únic lloc d’Europa on la llengua materna està prohibida a les escoles de primària”. Llavors era impensable que es digués una cosa com aquesta, i sabem per una carta a Lluís Nicolau d’Olwer que poc després d’enllestir el discurs “Riquer i Tovar (...) tempestejaven pel saló, quan vaig acabar, amb amenaces”. Coromines denuncia així mateix la connivència dels organitzadors amb el règim, especialment del “famós botifler” Mn. Griera (amb un “exnazi no penedit” a la presidència del congrés, l’alemany Walther von Wartburg), i malgrat la pressió policial (li van retirar el passaport) no va renunciar a redactar amb pseudònim una crònica del congrés que es va publicar a l’exili, on deia: “El discurs de Coromines restarà segurament sense efectes favorables, però almenys salvà els catalans de fer el paper de víctimes resignades i silencioses”.

El format de l’obra dona idea del personatge i el seu pensament, però queda coix en alguns punts, com en incloure un important apartat de cartes sense les missives corresponents de l’interlocutor, un dèficit greu en l’intercanvi epistolar amb Joan Sales sobre el model de llengua literària, les propostes del qual hem de deduir a través de les rèpliques de Coromines. La introducció, bàsicament descriptiva (es limita a un resum succint de cada un dels textos), hauria pogut servir per ajudar el lector a agrupar la dispersió.