La festa beu de la xarxa
La nit de Barcelona està canviant per la influència d'Internet, la desaparició dels grans clubs i el declivi dels DJ estrella
Nou del matí del dia 30 de desembre del 2009. Sona a la ràdio It's raining men , un èxit de la música disco interpretat per primer cop per les Weather Girls fa exactament 30 anys. Acaba la cançó i el locutor, tot cofoi, diu: "Acabeu d'escoltar una cançó que segur que demà, a la revetlla, aneu on aneu, tornareu a escoltar". En tres dècades no hem sigut capaços de trobar una alternativa millor a un tema que ha estat fins i tot versionat per la Spice Girl que li va pelliscar el cul al Príncep Carles? I tant que sí. Però no tothom hi ha fet cas.
Hem passat pels embogits i quasi clandestins anys vuitanta, pels intel·lectualitzats 90, quan de la mà de sales com Nitsa i d'esdeveniments com el Sònar, Barcelona esdevingué referent de la música electrònica des del seu vessant més proper a l'esdeveniment cultural, i hem passat la darrera dècada perseguint tendències pel Facebook, fent-nos fotos i abandonant el culte al DJ en favor d'una celebració del fet que a Tweeter tots som estrelles.
La darrera dècada l'hem passada perseguint tendències i fent-nos fotos els uns als altres
"El més important en aquests moments és la imatge", explica Javi Estalella. "Fins i tot els DJ han de tenir un bon aspecte"
"En electrònica se segueixen fent coses molt interessants, però no estan destinades a la pista de ball", diu el DJ Coco
"Cada cop és més complicat estar al dia musicalment. La gent en sap molt. És molt ràpida", recorda el DJ Graham
Si en algun lloc han manifestat les xarxes socials la seva capacitat per canviar els usos i costums dels mortals amb càmera digital ha estat a la pista de ball. "De vegades, sembla que la gent surt només a fer-se fotos", apunta DJ Coco, pare, DJ resident i programador de La 2, la sala petita de l'Apolo. "Internet ha estat clau per entendre moltes de les coses que han passat darrerament en aquest negoci nostre. Ha canviat la manera de comunicar-nos fins al punt que estem pensant de deixar de fer flyers , pòsters i altres. Per altra banda, la gent més jove té una manera de sortir ben diferent a la d'abans i totalment marcada per xarxes socials, blogs, etcètera. Sembla que el club és el punt de reunió de la gent que es comunica per Internet i que és impensable anar a un sense una càmera de fotos. Per aquest motiu, he deixat de sortir els dijous. Estava fart que em fessin fotos amb aspecte perjudicat i després les veiés penjades a la xarxa".
Són les nits de dilluns, especialment, amb el club Nasty Mondays, quan les cues de postadolescents arriben a la cantonada amb Paral·lel, que tota aquesta armada de fotògrafs prenen possessió de La 2. "És la nit que sembla tenir més èxit. S'omple d'Erasmus", recorda Graham, l'altre DJ resident de la sala. "Una nit vaig haver de punxar per a ells i no sabia què posar. És un fenomen ben curiós i del qual forma part gent que, a diferència del que passava abans, sap exactament què és el que es porta i què és el que vol".
La Sala Razzmatazz ha anat un pas més enllà en la capitalització del fenomen blogger . Des de ja fa un cert temps, l'espai programa unes sessions que, sota el nom Blog Party, presenten sessions de DJ a càrrec d'estrelles de l'univers digital, membres de l' star system d'aquesta Generació Jo , que s'han fet famosos per Déu sap què. "En aquests moments, em surt més a compte programar aquest tipus de DJ que altres amb més nom. Tot aquest públic està molt ben organitzat i són capaços de fer una promoció de l'esdeveniment mitjançant la xarxa que ni nosaltres amb tots els mitjans que tenim som capaços d'igualar. Ho anuncien a la seva pàgina, en fan un grup al Facebook, els seus amics fan el mateix i els amics dels amics, igual. El DJ es converteix en un estri de promoció, però no per la seva qualitat punxant, sinó per la seva capacitat de convocatòria", recorda Javi Estalella, més conegut com a DJ Buenavista.
"Internet ha canviat del tot la manera en què et comuniques. Avui pots fer que en un minut tots els teus clients sàpiguen el que programes i, a més, ens ha donat un toc més internacional, ja que ve gent d'arreu del món que t'ha conegut mitjançant aquesta eina", certifica Juanjo Martínez, director de màrqueting del grup Costa Este, propietari dels Opium Cinema i Mar, especialitzat en locals d'aires exclusius a la zona alta i a les rodalies de l'Hotel Arts.
Probablement, els nois dels blogs mai trepitjaran aquests locals. Probablement, aquesta nit els nois dels blogs ballaran It's raining men i les noies que van a la perruqueria cada 31 a la tarda, estrenen roba interior i esperen passar el control de qualitat de la porta de l'Opium també la ballaran. Això sí, cadascú ho farà des d'una perspectiva ben diferent. Potser perquè la música, en cada cop més ambients, és menys important que mai en aquesta època on tot sembla que val i l'única diferència és el nivell d'ironia amb què assimiles cada cançó.
"Per nosaltres, la música és una part més de la nostra proposta, però ens hi fixem més en fer dels nostres locals llocs de reunió, no clubs on escoltar tendències musicals. És més important la qualitat de la gent que ve al local que el que sona. De tant en tant, contractem algun gran DJ, com David Guetta o Tiësto, però el cert és que, si no contractes un dels deu millors i més cars del planeta, no et surt a compte fer la inversió", recorda Martínez. Des de les antípodes, Estalella arriba a la mateixa conclusió. "El més important en aquests moments et diria que és la imatge. Crec que si demà es publiqués un disc amb una portada ben maca, una sessió moderna de fotos del grup i tot un disseny de producció ben cuidat, però sense que hi sonés una nota musical, seria un èxit. Pot sonar molt superficial, però avui dia fins i tot els DJ han de tenir un bon aspecte".
Un dels fenòmens que marcaren el camí durant la dècada dels noranta va ser l'existència d'un DJ superestrella, un personatge que controlava els plats com un malabarista i que era capaç de mesclar durant tres minuts dues o tres cançons. En aquells temps, la gent es quedava envoltant la cabina mirant embadalits el talent d'aquella espècie de superhome. "Ara això ja no és així. No se li fan fotos al DJ, sinó als amics. La gent està més pendent els uns dels altres que de qui punxa. Aquests darrers anys s'ha afavorit la figura del selector, el tipus que tria bones cançons, per sobre de la del clàssic DJ". Aquest fenomen s'ha ocasionat per un cert esgotament en la música electrònica de ball i per una obertura musical brutal en el que és el món del club.
Tot i que hi hagi gent que encara porti pantalons de lli blanc i barrets de cowboy i pensi que el centre de l'univers de la modernitat és Eivissa, el cert és que fa anys que el més innovador i tendenciós ho hem de buscar fora de la música electrònica de ball. La veritable avantguarda ha estat exiliada.
"El cert és que hi ha un esgotament en la fórmula. En electrònica se segueixen fent coses molt interessants, però no estan destinades a la pista de ball", recorda Coco. "Aquest és potser un dels motius pels quals vaig donar tant la tabarra perquè La 2 fos una sala que s'organitzés al voltant del rock, un estil que ha viscut grans moments durant aquests darrers anys". Coco recorda que per principis estètics i ètics, la seva sala no acostuma a portar DJ de fora, noms populars per la seva carrera darrere els plats o, simplement, per ser familiars d'algú o exbaixistes d'un grup amb més de 50 fans a Barcelona. "Aquest tipus de gent no m'aporta absolutament res. Si volen venir de vacances a Barcelona, que es paguin el viatge".
Razzmatazz sí que ha apostat fort per aquest perfil de punxadiscs, que vindria a ser la progressió lògica del DJ estrella però adaptat a la realitat actual, on el Cuore és, fins i tot entre la modernitat, més valorat que les revistes musicals especialitzades. "Segueixo pensant que aquest tipus de DJ aporta coses. Hi ve la gent que és fan del que representa. D'acord, de vegades no punxen ni ells, o la seva selecció és més pobra que la que té a casa la gent que ve a veure'l, però hi ha casos que justifiquen la despesa, com per exemple Alaska i Mario Vaquerizo, Wendy James o Jarvis Cocker, que sempre fan unes seleccions ben bones".
Clint Boon, el que va ser líder de la banda de Manchester Inspiral Carpets (Noel Gallagher, d'Oasis, li carregava les guitarres abans de convertir-se en estrella) és un dels molts anglesos exmembres de grups indies de certa rellevància reconvertit a DJ. A Manchester porta el Clint Boon Disco, un club setmanal. A Barcelona ha vingut regularment a punxar a Razmatazz. "Per mi, punxar és un ofici tan important con el de fer cançons de pop. Em prenc molt seriosament la meva feina i crec que, quan vaig a llocs com Barcelona, la gent gaudeix de la sessió no perquè jo fos als Inspiral Carpets, ja que tampoc no vàrem tenir mai tants fans, sinó perquè sé el que punxo i sé el que agrada. Dit això, sí que és cert que molts exmembres de bandes, mitges celebritats dels 80 i 90, hi han posat molta cara. Potser per culpa d'ells ara ens truquen menys. Una pena, perquè Barcelona ha estat una de les ciutats clau per entendre la festa aquests darrers anys", comenta.
Un altre aspecte diferenciador i innovador de l'esdevingut en la pretenciosament anomenada cultura de club durant ara fa ja quasi vint anys ha estat la programació de concerts de matinada, emmarcats en sessions de discoteca. L'antic Nitsa ja ho va fer en la seva clàssica localització a la plaça Joaquim Llongueras, però ha estat durant aquests anys que el reclam del concert s'ha convertit en quasi habitual a llocs com B Good, Sidecar, Razzmtazz, Apolo o La 2. "Ha estat una cosa nova i important. Ha aportat un valor afegit a la nit. I és que la competència és cada cop més gran i la gent demana que facis un esforç, més que res, perquè ells en fan molts", recorda Estalella.
Per Coco, el concert també ha estat clau per entendre la nova estructura de club, però l'encaixament d'aquesta mena d'esdeveniments dins del que és una nit on la gent va a ballar ha estat una mica complicat. "Primer programàvem concerts a les 3 del matí i hi havia molta gent que venia a ballar i no hi estava d'acord. A més, hi havia un perill greu de tenir el grup despert fins a aquelles hores. Alguns no sortien a l'escenari en les millors condicions. Per això els vàrem moure a la una del matí".
La falta de diners i el cansament que pot provocar una ciutat que es divideix entre els locals on hi punxen els temes que el locutor de ràdio et posa cada matí, els que es passen la nit posant house amb sirenes i cantants de color que sembla que entonin mentre els treuen un queixal i aquells que són moderns fins a l'asfíxia, ha provocat un cert repunt del fes-t'ho tu mateix. I cap allà hi podem anar, a causa del cau en què Internet ha convertit els diferents gustos musicals. "Cada cop és més complicat estar al dia musicalment. La gent en sap molt. És molt ràpida", recorda Graham, de La 2. "Els clàssics segueixen funcionant, però les novetats les has de posar la setmana en què són novetats. Arriben i se'n van molt més ràpidament". I és que, com apunta Ricard Robles, un dels fundadors del Sònar, a l'ADN de la població local hi ha un gust per la novetat i l'avantguarda que, tot i viure temps complicats, no es perdrà mai. "Em fa la sensació que l'oferta en molts casos no està a l'alçada de l'esperat, si més no, en el camp de l'avantguarda, un aspecte en què hem estat molt bons, i avui no sembla que en siguem tant. No sé si és una qüestió generacional, de cicle o de dificultats provocades per certa burocràcia, però el cert és que ja no som allà dalt, amb Berlín i Londres. Hem perdut molt del que vam guanyar als 90. Ens cal un punt de trobada i una voluntat per part de les noves generacions de fer-hi alguna cosa". Robles recorda que, durant el Sònar, hi ha una multitud de clubs que programen amb artistes interessants, però que només llavors, abandonant durant la resta de l'any un públic que ha crescut amb una dieta d'electrònica amb classe i ambició i que avui es pot sentir abandonat fins al punt d'haver de recórrer a la nostàlgia.
"L'altre dia es va programar al Nitsa una sessió de revival de l'electrònica dels 90 i jo feia anys que no el veia tan ple", apunta Coco, incidint en un canvi de paradigma que, en aquest cas, ha deixat pràcticament fora de circulació les idees que van posar-nos al mapa de l'escena nocturna. Això sí, els llocs on aquesta nit hi soni It's raining men , a pràcticament ningú no li importarà res del que hem parlat avui. De fet, no li importarà el que soni, ni l'any que se'n va, ni el que ve. Al final, la gran majoria segueix sortint de nit -i anant als museus o al supermercat- per lligar.
Del glamur a la intinerància
El suposat esgotament de celebrity DJ -aquí la història es redueix a Nacho Vidal i a algun ex de reality, però a llocs com Nova York o Londres el virus afecta files de rockers, exparelles d'actrius de Hollywood o fins i tot futbolistes- s'ha ocasionat també per una forçada racionalització de despeses. Razzmatazz fa poc que ha canviat de mans. Els seus antics propietaris van haver de vendre un dels clubs més populars d'Europa per fer front a deutes contraguts amb altres aventures no tan exitoses. El darrer any, la facturació mitjana dels locals nocturns ha baixat un 13%, però això no ha evitat l'obertura de nous locals i la recerca de nous conceptes d'atracció.
"Els temps han canviat molt. Amb 18 anys treballava en una discoteca i el més jove que hi anava era el meu pare. Ara, amb 40, me n'adono que el públic és cada cop més jove", recorda Juanjo Martínez, del grup Costa Este qui, tot i la baixada de l'edat mitjana del qui surt a la nit, creu en l'aposta per l'excel.lència i l'exclusivitat. "És complicat ser exclusiu quan tens un local per a 2.000 persones, per això estem apostant per espais una mica més petits, llocs on prendre copes i escoltar música en un ambient atractiu que recorda una mica el que era el chillout. Segueixo pensant, però, que a Barcelona manquen locals realment exclusius, com ho va ser l'Up and Down a la dècada dels 80. Veurem què passa l'estiu que ve amb tota la zona de l'Hotel Vela. Pot ser un bon lloc per recuperar el concepte exclusiu".
El tancament de Pacha Barcelona en no renovar els propietaris de la marca, per motius de falta de qualitat, el contracte amb qui gestionava la franquícia a la ciutat comtal, explica un parell de coses sobre l'estat del concepte superclub i les barbaritats franquiciades que s'han arribat a fer aquests anys de totxana, gin tònic i Cancun. Per això, potser,hi ha cert retorn al club petit, a la festa sense periodicitat regular, a la nit itinerant, fins i tot al pis per llogar per fer festes privades -alguns àtics al barri Gòtic es lloguen per a aquests propòsits per uns 400 euros la nit.
Aquest estiu, el New York Times anunciava la mort del club glamurós i enorme, en favor d'un de més petit. Podia ser gens pretenciós, com Our Favourite Club, una nit dedicada al bon pop, el soul i a tots aquells sons que controlen els qui tenen una discoteca que fa goig d'ensenyar. Irregular en dates, impredictible en localització i gestionat mitjançant el web i els números favorits del telèfon mòbil, aquestes nits han esdevingut exemples d'una exclusivitat quasi soterrània, estilísticament a les antípodes de l'assenyalat per Martínez, però conceptualment ben semblants.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.