Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
Especial

"Ha llegado España"

L'entrada de les tropes feixistes a Barcelona, ara fa 70 anys, va ser tan sols la punta de llança de la imposició dels valors del nou règim

El 26 de gener de 1939, les tropes franquistes, italianes i marroquines entraven a Barcelona. Era el principi de la fi de la campanya de Catalunya, el penúltim moment culminant en l'ocupació del territori irredent, "rojo-separatista" per excel·lència. A la fi, després de tants anys d'estar sotmesa al separatisme i a l'anarquisme, Catalunya podria respirar l'aire espanyol que li arribava de ponent. Com deia un cartell de l'època: "Ha llegado España". I va arribar amb totes les conseqüències i una molt llarga factura per cobrar. Certament, des de l'òptica falangista, hom deia que "lo que llamábamos España nacional vino en peso a Barcelona a comprender" (Juan Ramón Masoliver, 1944). Però és innegable que la capacitat de "comprensió" d'aquella Espanya acabada d'arribar era força relativa. Sobretot tenint en compte el punt de partida expressat per un dels grans fracassats del desplegament del franquisme a Catalunya, Luys Santa Marina, cridat a les més altes glòries intel·lectuals falangistes en terra catalana, i oblidat en un raconet de la història: "Se empezó con juegos florales y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver" (1939).

"Mentre milers havien de marxar, a Catalunya es va deixar anar una onada repressiva mai vista"

"Anys de renovació pedagògica van ser enterrats en l'escola nacionalcatòlica"

"La cúpula del ' Nuevo Estado' a les 'provincias' catalanes era majoritàriament forània"

- L'ocupació. Efectivament, perquè res no tornés, el primer senyal de per on anirien les coses va ser el Règim Especial d'Ocupació, una situació d'excepcionalitat que només es va aplicar a Catalunya, i que deixava el territori sota el control absolut dels militars, amb les complicitats òbvies de l'àmplia coalició reaccionària (falangistes, monàrquics, integristes i carlins, vells cedistes, etc.) encarregada de posar en marxa el Nuevo Estado. De la lectura del ban d'ocupació, signat pel general Álvarez Arenas, es desprenia que els aspectes essencials de la nova realitat (ordre públic i repressió, administració de justícia, control del territori, reorganització econòmica, etc.), quedava en mans dels militars, en una estructura fortament jerarquitzada i amb una clara voluntat totalitària; tan totalitària que fins i tot la qüestió de la llengua va ocupar un lloc central en el ban d'ocupació: "Estad seguros catalanes, de que vuestro lenguaje en el uso privado y familiar no será perseguido...".

Amb això es liquidava qualsevol mena d'especulació falangista sobre l'ús de la llengua catalana com un instrument per guanyar-se a certs sectors de la població. Havia "llegado España" i com ja havia afirmat un dels grans periodistes-intel·lectuals de la situació, Manuel Aznar, "los catalanes deben pensar seriamente que les llega el momento de cumplir inexorablemente su deber de españoles".

El 10 de febrer de 1939, les tropes del general Solchaga arribaven a La Jonquera i tancaven la frontera. L'ocupació i la fi de la campanya de Catalunya eren ja una realitat. Ja podia començar el desplegament del Nuevo Estado.

- Exili i repressió. Un periodista barceloní, Juan Esteban Vilaró, va ser el primer en publicar un llibre sobre els exiliats, La caída de los dioses rojos. Entre d'altres sentències, en va deixar una de rotunda: "Una guerra como la nuestra presupone fatalmente la expulsión de la parte dirigente de los vencidos". Però no només els dirigents; vora de 460.000 persones van creuar la frontera els primers dies de febrer de 1939. Uns 220.000 eren militars; la resta, civils: homes, dones, nens, gent gran, professors universitaris i manobres, escriptors i pagesos, alcaldes i regidors, ministres i consellers. Va ser un exili mai vist que, per a Catalunya, va tenir uns costos brutals. Bona part de la seva classe intel·lectual, política i sindical, va haver de marxar. La Universitat de Barcelona, convertida en botí de guerra dels vencedors, va ser despullada de les primeres espases. La plana major dels escriptors, periodistes, professionals liberals més significats, també es van exiliar. I al seu costat, milers de civils que es van amuntegar en els camps de concentració francesos.

Mentre milers havien de marxar, a Catalunya es va deixar anar una onada repressiva mai vista: després de les primeres execucions sobre el terreny (la columna sanguinària del general Sagardía pel Pallars, per exemple), va venir la repressió reglada: consells de guerra i afusellaments; camps de concentració (com el d'Horta, a Barcelona); presons sobresaturades; mares preses que perdien els seus fills, lliurats a l'Auxilio Social de la vídua d'Onésimo Redondo; batallons de càstig; mà d'obra semiesclava, utilitzada per refer tot allò que les tropes franquistes havien destruït, però també perquè el doctor Martín Almagro pogués continuar les excavacions d'Empúries, gràcies a un acord amb la Capitania General per utilitzar presos. Les xifres només il·luminen una part de l'escenari: 3.688 executats, vora de 200.000 presos a les darreries de 1940 (per a tot Espanya, incloent-hi Catalunya). A Lleida es van obrir un mínim de 4.000 expedients de responsabilitats polítiques; a Barcelona, 10.000.

En l'àmbit de les responsabilitats polítiques, com en els consells de guerra, la dictadura va teixir una tupida xarxa de complicitats amb l'Església (els capellans redactaven un dels informes oficials), el nou poder municipal, etc. Era el regne de la denúncia i la delació. Tan extens era el sistema, i tan flexible, que fins i tot Carlos Godó Valls, comte de Godó, es va trobar amb un expedient d'aquesta mena entre cap i coll. Se'n va sortir bé, evidentment, però durant un any va haver de moure totes les seves influències per evitar mals majors.

- Les depuracions. L'aparell de l'Estat i l'administració pública a tots els nivells van ser depurats. És a dir, immediatament després d'assolir el control sobre el territori, tots els funcionaris públics, però també els professionals liberals, es van haver de sotmetre a processos de depuració per avaluar la seva conducta i la seva fiabilitat ideològica. Va ser una neteja brutal i d'una profunditat extraordinària. El 16 d'agost de 1939, els mestres de Barcelona van ser reunits a l'anomenat Palacio de la Música per escoltar discursos com el de José Bonet del Río, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona: "Orientemos a los niños según el programa de la Falange que preside nuestro serenísimo Caudillo". El professor Salomó Marquès ha pogut parlar d'aquesta depuració escolar com un "trencament volgut i dur". Anys de renovació pedagògica van ser enterrats en l'escola nacionalcatòlica.

A l'única universitat del país, la de Barcelona, va desaparèixer quasi la meitat de la plantilla de docents (uns 140 professors), entre exiliats, depurats i joves a qui no se'ls va renovar el contracte. Els vells catedràtics de dretes i contraris a l'experiència renovadora i catalanista de la Universitat Autònoma republicana van tornar al comandament. Amb ells van arribar nous docents d'altres llocs d'Espanya o joves que havien acumulat mèrits de guerra. El resultat va ser catastròfic; la Universitat de Barcelona va entrar en una de les etapes més fosques i decadents de la seva llarga història.

Arquitectes com Josep Lluís Sert van ser sancionats amb la prohibició d'exercir a Espanya; el pedagog Artur Martorell, un dels grans responsables del sistema educatiu barceloní, va ser traslladat al servei de pompes fúnebres; Jordi Rubió i Balaguer va ser expulsat de la direcció de la Biblioteca de Catalunya, ara Biblioteca Central, que havia fundat anys enrere.

- Revisió dels pecats i faltes. I amb la instal·lació i desenvolupament del Nuevo Estado, amb la "llegada de España", es va imposar la immediata revisió del passat, del paper que els diferents sectors socials del país havien tingut durant els anys de domini "rojo-separatista". Amb les classes populars, els anarquistes, els comunistes o els republicans d'esquerra, no s'hi va perdre gaire el temps; eren culpables, i llestos. On calia un esforç pedagògic més important era amb els sectors del catalanisme burgès que, es deia, havien obert les portes a la revolució. Per aquest motiu, Ferran Valls Taberner va poder parlar de "la falsa ruta del nacionalismo catalán", i el periodista-intel·lectual Santiago Nadal afirmava que "la burguesía catalana, hasta sus pináculos más cultos, hubo de hacerle, por su adhesión al catalanismo, el juego a la revolución destructora". El catalanisme, en totes les seves formulacions, va ser passat per la pedra del nacionalisme espanyolista més extremista, combinat amb la versió hispànica del feixisme.

- La Catalunya franquista. Evidentment, per instal·lar el Nuevo Estado calia personal, i no només el funcionariat, civil o militar, que venia amb l'exèrcit vencedor. Com ja van explicar investigadors com Carles Viver Pi-Sunyer, Borja de Riquer o Martí Marín, la cúpula del Nuevo Estado a les provincias catalanes era majoritàriament forània: capitans generals, governadors civils, delegats ministerials... Però les Diputacions provincials i els ajuntaments van quedar en mans d'un personal polític indígena prou conegut de tothom: qui més qui menys, els nous alcaldes i regidors, presidents de Diputacions, etc., eren afiliats de Falange, però els seus orígens i trajectòries podien ser diversos: des de regionalistes desencantats i desenganyats com Valls Taberner i Josep M. Tallada (o joves ambiciosos com Josep Maria de Porcioles), a monàrquics alfonsins (el comte de Montseny, per exemple; o Miquel Mateu, alcalde de Barcelona), extrema dreta espanyolista pura i dura, falangistes de primera hora (pocs: Carlos Trías Bertran, José María Fontana Tarrats...), carlins, gent de la CEDA catalana... En bona part, eren veterans dirigents locals i provincials, que ja havien ocupat càrrecs públics durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i el Bienni Negre republicà (1934-1935).

A aquesta nova/vella classe política, cal afegir-hi la complexa operació de substitució de la intel·lectualitat catalanista i republicana desapareguda. A partir de plataformes com el setmanari Destino , un grup de periodistes i escriptors (Ignasi Agustí, Santiago Nadal, Jaume Ruiz Manent, Manuel Brunet, Guillermo Díaz-Plaja, etc.) es va posar a treballar per convertir-se en el nou referent intel·lectual de la "Cataluña recuperada para España". Una mica més enllà, els falangistes de Luys Santa Marina, Juan Ramón Masoliver o l'histriònic Luis de Galinsoga també intentaven convertir-se en els fars de la "nova cultura".

A poc a poc, el franquisme es va anar estenent els seus braços per tot Catalunya. Les directrius escopides per Madrid eren aplicades pels franquistes catalans, a l'administració local, a la premsa, a l'aparell econòmic i repressiu. Havia "llegado España" i ho havia fet per a quedar-se, tan definitivament com això fos possible.

Francesc Vilanova és professor d'Història a la UAB i investigador de la Fundació Carles Pi i Sunyer

'Fantasmones rojos': acarnissament des de la 'Soli'

El 19 de juliol de 1939, Solidaridad Nacional publica l'article Perot lo Lladre dedicat a Pere Bosch Gimpera. És el primer d'una sèrie de 36 que, sota l'epígraf Fantasmones Rojos, el diari falangista treurà fins a març de 1940. El seu autor, Miguel Utrillo Vidal, va ser l'inspirador de la secció que neixia amb la intenció de sumar-se a la visió franquista de l'actuació menada per la Generalitat i la República i contribuir a justificar davant la societat catalana la revolta militar i l'anorreament de qualsevol vestigi de la legalitat republicana.

Concebuda com una biografia, en termes de guignol i/o de "necrológica en vida", pren el seu títol del concepte que dirigents i institucions republicanes havien estat manipulats per forces estrangeres amb l'objectiu de destruir Espanya. El mateix Utrillo, a propòsit del text dedicat a Joan Comorera, defineix què cal entendre per "fantasmón": "Cada uno de ellos [en referència a Comorera, Fronjosà, Serra i Moret i Gerhar], en su género, podrían ofrecerse como prototipo del fantasmón grotesco y fofo, de la marioneta que ignora quién maneja los hilos de su precaria y mecánica existencia".

Tot i la diversitat de col·laboradors, la secció presenta una clara uniformitat en l'estil, característic del retòric discurs falangista, en la desmesura de les calúmnies i en la intenció última: passar comptes, en nom de la "Justicia de España", a tots aquells que havien mostrat el seu compromís amb la República i amb la Generalitat. Perquè, malgrat l'existència d'articles dedicats a personatges estatals (els presidents Alcalá Zamora i Azaña, Pablo Iglesias, Indalecio Prieto, Gonzalo de Reparaz, Jiménez de Asúa i el general Rojo), l'objectiu de Fantasmones Rojos és tossudament combatre i desprestigiar el nacionalisme català.

Com a característiques destaca la reduïda atenció a l'esfera política en favor de la cultural. Només els presidents de la Generalitat, Macià "el fósil de catalanismo" i Companys "el fantasmón número 1", i Joan Casanoves, president del Parlament, "aficionado al vedetismo y a los complots", són objecte d'articles. Una focalització òbvia en el context de la intenció de destruir símbols cohesionadors de la legalitat i, amb ella, dels referents de la societat catalana.

En segon lloc, destaca l'absència d'articles sobre personatges revolucionaris i d'esquerres. I quan apareixen queden englobats sota l'etiqueta genèrica de "la horda". Contràriament, els atacs més furibunds se'ls enduen els sectors del catalanisme moderat i, concretament, Acció Catalana, que segons Utrillo va ser "más funesta que la FAI". La raó, evident: a Catalunya, l'oposició a l'Alzamiento va ser col·lectiva. Fins i tot els partits d'ordre, catòlics inclosos, podien no sentir-se còmodes amb la situació revolucionària però no van creure mai que el Movimiento Nacional fos la solució desitjable. En tercer lloc, l'atribució sistemàtica a tots els personatges i a les actucions que menen d'una conducta immoral que es resumeixen en la covardia i en la voluntat d'aprofitar-se econòmicament de les circumstàncies, en definitiva "de medrar". Es veu ja en el títol del primer article i la tornem a trobar en d'altres referits, per citar-ne alguns, a Pompeu Fabra "un gran 'vividor' del catalanismo" o Eugeni Xammar "el 'despreocupado' estafador".

I és en aquest aspecte on pot captar-se la categoria moral i l'odi i la rancúnia que atresoraven; al capdavall, "Fantasmones Rojos" no és sinó la versió periodística que complementa les actuacions repressives dels vencedors contra la població (les purgues amb oli de ricí, els rapats de cabell...) juntament amb les institucionals (consells de guerra, afusellaments, expedients de depuració...). Només la visceralitat inherent a la ideologia falangista pot explicar els comentaris de satisfacció que susciten, per exemple, les condicions dels exiliats en els camps de concentració francesos, on "hacen vida de perros rabiosos". Els mateixos sentiments i actituds que els permeten calumniar i insultar artistes i intel·lectuals de prestigi reconegut, l'actuació dels quals dins i fora de les fronteres desmentia la imatge de la realitat catalana que els revoltats intentaven fixar i exportar. Així, Pau Casals esdevé "un perfecto asno" fora del món musical i, alhora "podrá ser el mejor violoncelista del Mundo, pero es también uno de los mejores tacaños que jamás se han conocido. Y además, es masón y judío. Es decir, un genio sencillamente repugnante". Pompeu Fabra, "siempre tan pulcro, tan callado, tan hipócrita y tan masón", esdevé el responsable de l'intent de genocidi lingüístic perquè amb el seu compromís amb la Generalitat acaba per comprometre la llengua i malgrat ésser "el máximo prestigio del país" no dubta a negar l'entrada "en casa de un amigo suyo a un sacerdote que iba a administrar los auxilios espirituales" i a requisar "una torre en San Feliu de Codinas". O Carles Riba, el personatge més enervant per a Utrillo per la influència que té "como persona" en la societat catalana del moment, el qual es "dedica" sistemàticament a signar manifestos contra el feixisme i l'Alzamiento, mentre de sota mà, mogut per "una ambición que no conoce límites" obté, mitjançant "la adulación" càrrecs i distincions que no mereix. A tots ells, i amb lleugeres variacions, Utrillo els fa responsables que, a Barcelona, "el sol de nuestra Patria (...) apareciera tinto en sangre".

Utrillo (Sitges, 1915-Madrid, 1990) va ser un personatge sinistre de postguerra: testimoni acusatori en depuracions com la de Joaquim Folch i Torres, va iniciar un camuflatge que parcialment trencava a El Eco de Sitges. El consistori, el 1984, va otorgar-li el premi Sitges, en la categoria de Ploma d'Or, pel conjunt de la seva "notable obra". Coses de la memòria històrica.

Eulàlia Pérez Vallverdú és filòloga i prepara un llibre sobre Fantasmones Rojos.

Ciano, Himmler i altres amics alemanys i italians

L'entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 26 de gener de 1939 obrí la porta a un nou panorama polític, social i ideològic; era l'inici d'un profund procés contrarevolucionari. S'engegà un període marcat per l'ocupació del poder local per part de la nova classe política vencedora de la guerra que havia d'imposar els valors que acompanyaven la victòria militar franquista. Un d'aquests valors era la visualització pública de les amistats de la Nueva España, l'Alemanya de Hitler i la Itàlia de Mussolini. Era l'hora de fer entrar en escena a alemanys i italians en el si de la Barcelona franquista. I què millor que les visites oficials d'alguns dels dirigents per a fer-ho evident. La primera visita per part dels feixistes italians va anar a càrrec del comte Galeazzo Ciano, ministre d'Afers Exteriors, que arribà a Barcelona el 10 de juliol de 1939. No només és la torna de l'escapada que un mes abans havia fet Serrano Súñer a Itàlia, sinó la culminació d'un procés d'expiació de la Barcelona "rojo-separatista" que havia començat amb la desfilada de la Victòria el febrer de 1939 i havia seguit amb la visita del mateix Cuñadísimo el juny. L'arribada del "insigne misionero de la amistad y de la hermandad de Italia" volia consolidar les relacions entre els dos règims que havien segellat la seva amistat "con la sangre de los héroes comunes" tal i com sentenciava la premsa d'aquells dies. Espanya i Itàlia estrenyien vincles en ser les dues dictadures feixistes mediterrànies.

Itàlia no era l'única amiga. Calia comptar amb l'Alemanya nazi. Això es veié el 23 d'octubre de 1940 quan va aterrar Heinrich Himmler -Reischführer d'Alemanya i cap de les SS. Aquesta fugaç visita (aeròdrom d'El Prat, Poble Espanyol, monestir de Montserrat, Ajuntament i txeca de Vallmajor) va tenir un alt contingut simbòlic per evidenciar la submissió i gratitud que l'Espanya franquista, representada per les autoritats barcelonines, rendia a qui "con tanto patriotismo sacó a su país de la humillación, del ludribio y de la ruina a que le había condenado el sanedrín de Versalles".

Però no només van ser visites al més alt nivell. Seguint les pautes marcades per Ciano i Himmler, Barcelona rebé successives delegacions alemanyes i italianes que refermaren la profunda amistat franquista-nazi-feixista. Les Joventuts Hitlerianes i Italianes del Littorio van ser dos visitants assidus (maig de 1941, octubre de 1941, juny i agost de 1942 i novembre de 1943), així com també reputats dirigents nazis: Hans Thomsen (cap del Partit Nacional Socialista Alemany a Espanya), Frau Von Stohrer (ambaixador alemany a Espanya), Gustav Adolf Scheel (cap suprem dels estudiants alemanys), entre d'altres. En aquestes ocasions, la ciutat vestia les seves millors robes i lluïa la seva cara més propera al règim, i la premsa així ho difonia. Declaracions com les del doctor Scheel al Col·legi Alemany - "Vuelvo a mi patria sintiendo una amistad profunda hacia España y prometo ser siempre fiel a los españoles, tanto en los buenos como en los malos momentos"- ho valien tot.

Barcelona acollia aquestes visites fent un gran esforç organitzatiu i logístic, però era la penitència que calia pagar per esborrar la Barcelona "rojo-separatista", encara que el seu cost econòmic fos tan desorbitant per l'època com les més de 14.000 pessetes que va suposar la visita de Himmler per l'Ajuntament de Barcelona.

Quina era la geografia urbana de les visites? Un dels centres neuràlgics era la Jefatura Provincial de la FET y de las JONS, al Passeig de Gràcia, on hi havia l'Altar de los Caídos, parada obligatòria. Després venien les recepcions a l'Ajuntament, la Diputació Provincial i el Govern Civil, totes immerses dins un procés d'ocupació i ús de l'espai públic per netejar el passat republicà d'aquestes institucions i visualitzar la nova època.

En aquesta lògica de recuperar els espais de socialització de la ciutat, el Teatre Tívoli, el Coliseum, el Liceu o el Palau de la Música Catalana es van convertir en seus de celebracions. Veure l'escenari del Palau de la Música ocupat per esvàstiques i retrats de Hitler implicava molt més que la cerimònia: era un senyal del grau d'acceptació de què gaudia el nazisme a la Barcelona franquista.

L'ocupació d'aquests espais es vinculava al nou calendari festiu que el règim havia imposat a la ciutat seguint les pautes de les celebracions nazis i italianes. Al costat del 18 de juliol (Día del Alzamiento) o l'1 d'octubre (Día del Caudillo), la ciutat va acollir també l'aniversari d'Adolf Hitler, el Dia dels Caiguts pel Moviment Nacional Socialista, l'aniversari de la fundació de l'Imperi Italià o el vintè aniversari de la Marxa sobre Roma (octubre de 1942). La raó: reforçar els arguments que també eren vàlids per la causa espanyola.

Italians i alemanys eren els amics i referents de la Nueva España i de la Barcelona franquista, i això s'havia de fer visible a nivell institucional. Així, no ha de sorprendre que el Col·legi Alemany reobrís les seves portes l'octubre de 1939 amb un acte presidit per les principals autoritats franquistes, o que durant aquests anys la ciutat visqués l'obertura de nous centres com el Centro Germano-Español, l'Associació Cultural "Amigos de Alemania" o l'Oficina d'Informació Turística Alemanya. Però els grans focus de difusió del nou ordre eren el Col·legi Alemany -per ser "un jalón más en el no interrumpido enlace cultural que ha existido siempre entre Alemania y España"- i l'Institut de Cultura Italiana, que el novembre de 1941 inaugurà la majestuosa Cripta de los Caídos per retre un "ferviente homenaje a los camaradas italianos que, en unidad de destino, ofrecieron sus vidas juveniles por la España Una, Grande y Libre".

I no es poden oblidar les exposicions. Una de les imatges més impactants fou la de les esvàstiques onejant a la façana del Palau del Parlament -rebatejat el 1939 com a Palacio de Arte Moderno- quan s'hi celebrà l'Exposició d'Arquitectura Moderna Alemanya (octubre de 1942). I tan brutal com aquesta ho va ser la del bust de Hitler presidint l'Exposició del Llibre Alemany al Paranimf de la Universitat de Barcelona (febrer de 1941).

Més enllà de les dues visites estelars de Ciano i Himmler, Barcelona acollí més d'un centenar d'actes (conferències acadèmiques, visites, competicions esportives, etc.) protagonitzats pels camarades europeus de la dictadura. Barcelona no era la capital política de l'Espanya de Franco, però els seus dirigents van seguir un precís guió per estar a l'alçada del nou ordre europeu.

Mireia Capdevila és historiadora i membre de la Fundació Carles Pi i Sunyer.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 22 de enero de 2009

Más información