Mapa

Isabel em telefona. Com sempre, com si al despatx hi haguera algú que la poguera escoltar amagat entre els plecs de la bandera d’estrelles i franges, deixa anar les paraules amb xiuxiuejos. Em diu que uns amics seus, una parella de nord-americans que estima com si fóra família, arribarà de visita demà. Si tinc temps, m’agrairia que m’hi prenguera un café. I afegeix, per a convéncer-me per si de cas cobejava cap dubte, que ell és un investigador molt apreciat en el món acadèmic. Me’n diu el nom. M’és conegut, però tinc una barreja tan enorme al cap que el nom no em diu res. Tant em fa qui siga.

No dubte a dir-li que estaré encantada de conéixer-los perquè si són els seus amics, això és prou. Però mentre pronuncie les paraules sent que me’n penedisc, d’aquesta amabilitat meua, tan desbocada just quan hauria d’estar més frenada. Ara, quan tinc la meua germana esperant en un llit les proves que expliquen perquè hi ha moments en què no sap qui és, en què em mira als ulls i parla una llengua que mai no hem fet servir entre nosaltres, com si fórem estranyes en una sala d’espera de qualsevol estació. Justament ara.

Després de la nit a l’hospital, arraulida en una butaca amb un braç trencat, deixe la meua germana mig adormida i me’n vaig. El mal de cap em colpeja els ulls. Travesse el carrer cap a la feina. Faig les dues hores de classe dels dijous sense pena ni glòria. El cansament em buida per dins i les paraules m’hi grinyolen. Com en una caixa de ressonància. Em faig fàstic. Incapaç de dir res de nou, repetisc com un autòmat el que em vaig empassar fa anys amb una il·lusió que hui no reconec.

Marxe cap a l’hotel del centre on s’hostatgen els nord-americans. Fa un oratge primaverenc, encara que ja som a la fi d’octubre. Dubte entre agafar l’autobús o anar-hi fent una passejada. Regire el moneder i trobe que no hi porte la targeta. I enfile avinguda avall.

El riu és un llit verd que s’estén a dreta i esquerra amb l’esguard. L’abraçada desesperada que vol sufocar els grisos rajolencs que l’amenacen. Però el sol esguita clarors amables. I de sobte recorde qui és ell. El nom em martella la memòria i m’adone que he fet servir un article seu en un treball que acabí fa uns mesos. Uns raonaments amb entrellat dins el desgavellat oceà teòric amb què visc des de fa temps. Almenys tindré un tema de conversa, sospire alleujada.

Arrossegue els peus i el cos. Travesse el pont blanc. La llum enlluerna el paisatge transmutat en irreal en aquestes hores d’un dia laboral. Em pose les ulleres quan m’endinse cap al cor de la ciutat i pense en les feines que hauria d’acabar abans de gitar-me hui. En tots els missatges que encara he d’escriure. Tots urgents. Tots inútils en la seua apegalosa verbositat. I recorde la roba que fa un dia i mig que dorm al bressol humit de la rentadora. Oblidada al taüt metàl·lic.

Passe per una botiga plena d’espills.

Gire el cap i em faig de sal.

Sal grossa que s’estavella contra el paviment de quadres i es fon amb la pols.

Continue caminant. Desbruixolada. Em ve l’angoixa pensant com m’ho faré amb els nord-americans fins a la vesprada. Com hauré de tindre coratge per a suportar tots els moments del ritu de trobament. Com hauré de somriure, d’acotar el cap i callar quan els comentaris em superen. Entre en un forn proper a la universitat vella i compre uns pastissets. Per allò de fer-los tastar alguna cosa de la terra. Dolços semblants als que la meua mare preparava una setmana abans de Nadal. Mitges llunes tacades de sucre sobre un tros de neula mig cremada.

Pense en l’estrangera. Esposa d’acadèmic. Com Rebecca, la jueva de Chicago. Empresonada al pis. A l’edifici on vivia un Nobel. Alta, prima, jove de cabells blancs. La pell blanca com el marbre. Els dits llargs i sense anells. Dins d’un pis sense mobles perquè patia d’asma. Dins d’un pis sense llum perquè calia estalviar. Dins d’un pis sense taula de menjador perquè mai no hi tenia convidats, deia. Sempre trista, amb l’esguard perdut, amagat sota el capell de feltre. Només visc per al dia que ell se’n vaja a l’altre món, va declarar, mentre ens preníem un café aigualit. Les dones com jo som vídues amb home, continuà, mentre feia girar la cullera de plàstic al got i el racó del local on ens havíem arrecerat fugint dels estudiants es tornava un forn. La vergonya d’escoltar el cor de la dona que havia conegut feia dos dies. La mà acaronant-se els cabells d’àngel. La veu ferma, sense vacil·lacions, confessant-se davant la desconeguda.

Enfile un carrer de vianants flanquejat per botigues de cistelles d’espart i mobles de fusta sense pintar. Fa molts anys que no hi passava. Encara hi és la botiga on ens vam comprar aquell balancí de vímet. El capritx que em va ocupar mig menjador durant anys. Les potes que em pintaven de porpra les cames els dissabtes al matí quan encara era jo qui agranava el terra.

Em pare davant la porta de la botiga. Adornada amb andròmines blanquinoses, amaga un fons de negror. Un home s’acosta cap a mi i em pregunta si vull alguna cosa. Els cabells blancs no m’enganyen. És el mateix propietari de fa trenta anys.

Pense en l’estrangera.

Amb la mateixa cortesia que ha fet servir, li dic que voldria comprar un ventall, però que no sé si en deu tindre. Em diu que sí. Que amb la calor que s’ha apoderat l’oratge des de fa anys i amb els turistes que passegen pel carrer, ara en ven, de ventalls. Mentre parla em ve al cap la història que va contar d’aquell cosí seu que vivia a Cuba, entre palmeres i canyes de sucre. El cosí a qui enviava un paquet de torrons tots els anys perquè, com que hi havia emigrat de molt jove, encara somniava el fred de desembre i l’olor de les ametlles. I sense saber per què, em corprén ara la pena que vaig sentir aleshores. Aquella tristesa, fil d’empalomar que encara em reté a aquell instant del passat.

M’assenyala una capsa plena de ventalls, de tots els colors. Si en vull un per a mi, en té de més econòmics. Si el vull per a regalar, millor aquests. Tots de fusta bona i fets ací, assegura sense més explicacions. Només indica les qualitats d’allò que ven. Trie un ventall de fusta pintada de verd amb flors blanques i grogues, amb tiges quasi negres. Però continue espigolant la capsa. Agafe ventall rere ventall i en desplegue un rere l’altre, com si en provara la resistència contra el pit, contra els braços. I pense si hauria de preguntar-li per aquell cosí llunyà de Cuba. Em mossegue la llengua. Pague i me’n vaig mentre deixe surar en l’aire les meues cabòries.

Mire el rellotge i veig que, amb el desori que m’atabala, he calculat malament. Encara em queda més d’una hora llarga fins al moment de la trobada amb els estrangers. Podria aprofitar-ho per recórrer algunes botigues i comprar-me els pantalons que em fan tanta falta. O alguna cosa per a la meua germana. Fer-li un regal que la portara de tornada d’una vegada per sempre.

Pense en la regalèssia. En els bastonets que li comprava de menuda quan aconseguia estalviar unes quantes monedes. Els venedors, vestits amb quatre draps, el fardell d’arrels penjant del muscle i recolzat en la cuixa esquerra. La mà dreta amb el ganivetet. Regalèssia negra que sempre he detestat.

Camine cap al mercat. Però vull passejar, com acostuma a fer la gent que té temps de sobres. Faig la volta a la plaça redona. Em plante al costat de la font i alce els ulls cap al cel. El blau trencat per uns quants esquinçalls de cotó. La immensitat em mareja i, inconscient, busque l’eixida que porta davant la botiga de joies. L’aparador que encara somnie embolcallat del verd de casa pobra. Amb taques d’humitat que esculpeixen flors als sòcols.

Les arracades de pam penjant d’orelles en nansa. Els collars d’atzabeja acaronant la sina del tronc escapçat. Els enfilalls de perles grosses com dàtils, estesos damunt el vellut escarlata. Els anells papals clavats en dits d’alabastre. Les agulles de pit amenaçadores amb maragdes i robins. Les plomes acolorides d’un paó domesticat entre les cascades d’estruç. I les tiares. Precioses, majestuoses. Les tiares que m’haurien fet reina i que mai no han abandonat l’aparador de la bijuteria.

Continue pel laberint de carrerons que tan bé coneixia fa anys. I amb el pensament vaig penjant cartells als carrers. Als cantons. A les botigues. Fletxes que assenyalen cap al que una vegada jo vaig somniar ser. I la meua ànima traça un mapa de soterraments en una ciutat que encara viu.

A l’esquerra s’amaguen les vesprades al pis vell, blau, de Joan. El cau amb quatre mobles rescatats del femer que compartia amb dos amics que mai no vaig conéixer. Les cançons esfilagarsades del veí que s’escolaven pels badalls de portes i finestres. I les mans de Joan. Mans que s’aturaven al barranc del coll de la meua brusa blanca. Sempre. Les meues llàgrimes arredolant per aquell tel d’incomprensió que em cobria el rostre. Quina vida deu fer ara Joan? Deu haver estat capaç de saltar les gorges de la por i acceptar, al capdavall, que les seues mans eren per a uns altres colls? L’edifici del pis ha estat enderrocat.

Només saps estimar monstres, deia la meua germana mentre reia i cridava als quatre vents: lletja, lletja, lletja! Ets lletja i només se t’acosten els monstres. Arrossegant la malenconia, cega per la ràbia d’haver confós la crueltat d’aquell home amb la meua pròpia covardia, continue. Ara, a deshora, em rebel·le. Després d’haver pagat amb sang durant anys la confusió. La sentència irreparable. Només patida per mi.

Em deixe guiar pels sorolls de les veus que em van eixint a l’encontre. Una parella de turistes se m’acosta amb un plànol a les mans. Em pregunten per un museu amb una llengua mig trencada. Reconec per l’accent d’on deuen ser, però no faig cap esforç. Com si foren criatures, els explique amb gestos el camí i els assenyale els cartells que indiquen les rutes a peu. D’una manotada els dic que el paper no els cal. Amb els dits faig el senyal de caminar amb felicitat per un territori que no coneix fronteres cartogràfiques. Ho entenen i marxen agraïts mentre albire al fons la llotja de vitralls blancs i murs silents.

Em deixe caure als graons del carreró. Sota les gàrgoles i els àngels de pedra solitaris. Amb la mà grate el mur tosc que acostumava a protegir les sedes.

Torne a cavil·lar què puc fer amb els estrangers fins a l’hora del comiat.

Podria portar-los ací. Davant el pardalot. Com a pobra que sóc, els deixaria mirant cap al penell. Dir-los que l’àguila amb el tinter i la ploma a la boca emprendria el vol en qualsevol moment. Aprofitar l’embadaliment i fugir amb l’esperança que els guiara un altre. Però no tinc el coratge de trair la confiança d’Isabel.

Mire el rellotge i marxe cap a l’hotel dels nord-americans. Hi arribe a l’hora acordada. L’edifici conserva la mateixa façana destruïda per les bombes de la guerra. Però jo no tinc ací cap fletxa i no m’ature a l’entrada.

Al mostrador de la recepció una dona vestida de blanc paga el rebut. M’hi acoste i pregunte pels estrangers que m’esperen. El recepcionista em demana el nom amb una amabilitat antiga. Li’l dic i m’allarga un full doblegat per la meitat que ha deixat el senyor que busque. Desplegue el paper. Escrit a mà hi ha un missatge. Diu que els sap molt de greu, però que tant ell com la seua dona no es troben bé. Els molts quilòmetres recorreguts en pocs dies els han passat factura i, tot i que els feia molta il·lusió conéixer-me, no tenen forces i s’estimen més descansar tot el dia a l’hotel abans de continuar el viatge cap a Barcelona demà de bon matí.

M’alce el paper a la butxaca. Demane un full al recepcionista i hi escric el meu missatge per als nord-americans. Dic que ho entenc, que em sap greu que es troben malament, que espere que el descans els vaja bé i anote el meu número de telèfon per si de cas em necessiten. Pregue al recepcionista que els faça arribar el meu escrit.

Mire el rellotge. Tinc temps encara d’anar caminant cap a l’hospital i arribar a l’hora de dinar. La meua germana no m’espera, però millor. L’ajudaré a menjar-se la sopa de malalta, el lluç emblanquinat, la poma torrada. Recorde els bastonets de regalèssia. El ganivetet del venedor. La negror de la sutja.

Regire la bossa i hi descobrisc el tinter i la ploma del pardalot de Sant Joan que vaig furtar fa anys. Quan em va abandonar mirant el cel. Marxe cap al carrer de la Pau i deixe enrere el camí de les fletxes. Entossudida a obeir les indicacions d’un nou mapa.