Selecciona Edición
Selecciona Edición
Tamaño letra

Imatges d'un fracàs

Els anys vuitanta són recordats per aquells que els van viure a la cúspide de la seva joventut

Una imatge dels Cicatriz, recollida al llibre Ampliar foto
Una imatge dels Cicatriz, recollida al llibre

Ja fa una temporada que els anys vuitanta són recordats per aquells que els van viure a la cúspide de la seva joventut, com a espectadors o com a partícips al damunt de l'escenari. Particularment, l'ambient punk ha estat recordat en llibres recents com ara Que pagui Pujol , de Joni D., o Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona , de Jordi Llansamà, entre d'altres. Ara toca el torn a una recuperació visual, en clau de fotografies, de l'escena d'aquelles bandes que als vuitanta i noranta es van distingir per no arribar a allò que s'entén per popularitat.

Eren temps d'una certa ingenuïtat, tal com assenyala en el pròleg de Balas perdidas Jose Lapuente -actual mànager de Loquillo i excomponent del grup de rock Los Proscritos-, en recordar que "todo nos parecía posible, hasta vender discos: todavía recuerdo a Los Mestizos en su local de ensayo enzarzados en una ingenua y postadolescente discusión acerca de cuántos Discos de Oro se iban a repartir entre ellos".

En definitiva, el món de la música estrenava un nou entorn; fer-se músic professional, no músic a seques, no semblava una quimera; la ràdio, tot i que tímidament, programava aquella nova música que feia una generació que despertava i la paraula llibertat semblava que ho explicava tot. Per a molts, ser optimista resultava inevitable...

BALAS PERDIDAS

Xavier Mercadé

66 rpm Edicions

240 pàgines. 20 euros

En aquest context d'ingenuïtat, i alhora de determinació i convenciment per aconseguir qualsevol fita, se situa Balas perdidas , un record de l'optimisme de finals del segle XX a través d'una sèrie de fotografies d'aquelles bandes que, dit ras i curt, van fracassar. En aquest sentit, el llibre del fotògraf Xavier Mercadé se situa en el carril del marge, aquell que, com també indica Lapuente, era el reivindicat per Neil Young, un dels grans referents de diverses generacions de músics, i aficionats també, als vuitanta i noranta.

Així, aquest volum és un recull d'imatges acompanyades per breus però encertats resums biogràfics (també de Mercadé), marcadament informatius, amb discografies seleccionades de totes aquelles bandes que van deixar una col·lecció de cançons que no van trobar l'èxit però sí la complicitat d'una petita part del públic. En cert sentit, es pot dir que el volum documenta el fracàs, cosa que, paradoxalment, constitueix un dels seus grans atractius. Aquesta ha estat la línia que ha fixat Mercadé per donar espai en el llibre a les bandes que hi apareixen, un total de 127.

Entre els noms de tots aquests grups trobem un ampli ventall estilístic que ha portat l'autor a endreçar el material agrupant-los sota epígrafs com Los desheredados de la Movida -amb fotos i perfils de bandes com ara Alphaville, Ciudad Jardín, Esclarecidos...-; La Barcelona preolímpica -Las Flores del Mal, BB Sin Sed, Claustrofobia-; Punk, ¿qué punk? -Eskorbuto, Código Neurótico-; Cuando haces pop -La Granja, Umpah-Pah-, i Indie y noise -Fang, El Niño Gusano.

Es tracta gairebé sempre d'instantànies captades en concerts, instantànies tan precàries i il·lusionades com el so dels grups retratats, fotografies que a més a més recorden velles sales ara desaparegudes. La mirada de Mercadé, històric del fotoperiodisme musical que mantenia aquest arxiu amagat als racons de casa seva, mostra els artistes en moments vibrants que evoquen la catarsi associada al directe. I de retruc, l'obra, modesta però equilibrada quant a resultats i intencions, permet als que no van viure aquella època d'inconscient esperança trobar moltes pistes per seguir i recuperar el so del que llavors era underground , a més de la petjada sonora d'una època.I, per cert, és molt d'agrair l'absoluta absència en el text de qualsevol intenció nostàlgica.