L'espectacle 2014

Quan encara falten vuit mesos perquè s'acabi l'Any Espriu -és a dir, quan aquelles persones a qui no agrada la seva poesia hauran d'empassar-se molt de temps les hiperbòliques i ultranceres lloes de la seva persona, el seu nacionalisme i la seva literatura-, els mitjans de comunicació del país han començat una altra croada propagandística, molt avançada per si un cas, dedicada a les efemèrides que tindran lloc l'any que ve amb motiu del tercer centenari del setge de Barcelona, l'any 1714. Deixem ara de banda el fet verament ominós que ni Josep Carner ni Carles Riba no fruïssin, en ocasió de cap centenari ni cinquantenari, dels goigs de què gaudeix el poeta de Sinera: vet aquí una manera de pervertir el gust literari del públic català, un factor que s'afegeix, ai las!, a l'escassa presència de la literatura a les nostres aules de secundària i a l'estat tirant a pobre de la crítica literària catalana als nostres dies. Centrem-nos en tot el que s'acosta en vista del tercer centenari de l'ocupació de Barcelona per part dels aliats dels Borbons -hi havia força aragonesos i castellans, però també hi havia una munió de francesos, tots sota les ordres del felipista duc de Berwick, parent llunyà de la duquessa d'Alba-, aquests fent front, a l'inici de la Guerra de Successió, a una aliança europea en què, al costat dels Habsburg, hi havia Leopold I, els Països Baixos i Anglaterra. (Per cert, encara no s'ha editat mai, en català, el pamflet de Jonathan Swift, The Conduct of the Allies , de 1711, en què aquest agitador, eclesiàstic i per escreix novel·lista anglès, autor dels Viatges de Gulliver , va col·laborar a convèncer els anglesos que abandonessin l'aliança europea austriacista, per a desgràcia nostra.)Tot això i molts altres factors que precedeixen la caiguda de Barcelona no són matèria d'estudi públic a gairebé enlloc, igual com tothom oblida que Rafael Casanova, que només va ser ferit en una cuixa durant el setge, va acabar plàcidament la seva vida, l'any 1743, exercint d'advocat amb una aquiescència més que provada amb el nou status quo polític, és a dir, amb la cort madrilenya de Felip V. També ha quedat esborrat de la memòria col·lectiva el fet que, malgrat el Decret de Nova Planta, Catalunya va viure una creixença econòmica com feia segles que no coneixia, en especial sota el regnat del Borbó Carles III, cosa que no va desagradar aquells mercaders i comerciants catalans que, al seu moment, suposaven que els negocis -que és el quid de quasi totes les qüestions que han enfrontat històricament Catalunya amb el regne de Castella- els anirien més bé amb una monarquia austríaca que amb una de francesa.Doncs bé: el president de Catalunya va encetar, dissabte passat, l'apoteòsica celebració de l'11 de setembre de 1714, que es preveu tan distorsionada com l'enaltiment de la poesia de Salvador Espriu: l'acompanyaven dos homes del món de l'espectacle, Miquel Calçada i Toni Soler, i cap historiador: farien nosa. La veritat històrica deu importar molt poc; sembla que més aviat importa un volgut, inventat, esperançat fantasieig sobre el nostre futur, amb tota la manipulació que calgui dels fets esdevinguts en el passat: ens caurà a sobre un any de faramalla, ostentació, parades, fastos, parenceria, exhibicions, focs d'artifici. Mentrestant, la construcció de la Biblioteca Provincial de Barcelona ha quedat sepultada sota la força simbòlica, una vegada més, de quatre pedres del segle XVIII sense cap valor arqueològic: tot el barri del Born és ple d'edificis amb la mateixa antiguitat. (Estudiar en una biblioteca apropa a la veritat històrica; fer gresca i xerinola, segur que no.)I hom comença a agafar un ensopiment sensacional i formidable, tot lamentant que la nostra guerra contra el Borbó mai no s'hagi transformat, com va succeir a França, en un lema tan senzill com "llibertat, igualtat, fraternitat".