Estelrich, un seductor intel·lectual

La vida i l’obra de Joan Estelrich (1896-1958) formulen un realisme humanista que es va sentir del tot confortable en la idea de Paneuropa, estimbada pels anys trenta, incerta en el caos de la postguerra europea i transformada en un procés pragmàtic pels acords de la Comunitat del Carbó i de l’Acer l’any 1951, mentre Espanya patia la temptació autoritària. Fill del poble mallorquí de Felanitx, als seus Dietaris, ara publicats per Quaderns Crema, Estelrich es defineix com “el descendent d’una raça pagesa i forta”, el primer individu d’aquesta línia incorporat a la Ciutat. I acaba sent un prodigi de vida social i diplomàcia cultural, d’estratègies internacionalistes, poliglot d’una desimboltura exuberant, un viatger que té el passaport d’aquella elit cosmopolita d’entreguerres que avui no existeix. I a la vegada gosa invocar el paradigma de les aristocràcies antigues. Un vitalista gastronòmic i a la vegada espiritualista. Seduir intel·lectualment, imposar-se per la conversa: dominar. Però això no sol perdonar-se.

De com ha trobat tants entrebancs la publicació d’aquests Dietaris, i de quina manera només en part sobrevisqueren a la destrucció, il·lustra moltes pàgines de catàstrofe històrica. Abans ve una precoç vocació d’escriure que, després de les primeres passes d’activista al món integrista i carlí de Menorca, passa pel mallorquinisme polític i acaba sent una veu eminent del catalanisme conservador liderat per Francesc Cambó. Contra Eugeni d’Ors va viure millor: per això deia que “per a ésser responsable cal ésser immodest”. Ho tenim als seus dietaris, un enfilall de retrats breus, de paisatges panteistes, de conferències amb un públic del tot seduït, la intensitat de sessions amoroses en meublés i cambres d’hotel. Enamoradís, sensual, pantagruèlic: per una banda, erotisme dannunzià, en pleine nature; per l’altra, amors secrets per evitar que li perjudiquin la imatge d’home públic conservador.

S'inicià al món carlí i acabà en el catalanisme conservador, passant pel mallorquinisme

Dietaris (Quaderns Crema, 2012) és de 1914, 1918, 1935, 1936, 1940, 1943, 1948 i 1949. Els buits fonamentals corresponen als anys vint, la primera meitat dels trenta, la franja central dels quaranta i pràcticament tota la dècada dels cinquanta, fins que mor a París el 1958. Són buits categòrics, que ens manlleven etapes vitals molt substantives d’Estelrich, com eren la plenitud de la dedicació editorial, l’accés als circuits de la cultura europea, la Segona República, la vida parlamentària, la Fundació Bernat Metge, el desenllaç tràgic de la Guerra Civil, les ambivalències de la postguerra immediata i l’etapa de la Unesco. En realitat, eren dietaris que volien ser el repeu de transició per unes memòries que havien de culminar tota una voluntat existencial i estètica.

Josep Pla va parlar de la dispersió d’Estelrich. És prou manifesta als Dietaris, però seria un error caure una vegada més en la crítica asimètrica i jutjar l’obra d’Estelrich pel que no va fer en comptes de valorar els llibres que escrigué. Té una obra dispersa, sí, però intensa: d’una consistència que li nega una crítica maniquea, sobretot per les posicions d’Estelrich durant i després de la Guerra Civil. Aquí cap la sospita que el recel contra Estelrich ve de molt abans, per la facúndia que ell mateix reconeix, pel vincle amb Cambó i perquè un establishment esquifit no tolera ni les expansions vitals ni l’aventura intel·lectual. Vol uniformitat, i Estelrich —com veiem als Dietaris— no és gens convencional, ni conformista. És un diplomàtic de qualitats contradictòries.

El recel contra ell ve per la facúndia, el vincle amb Cambó i els seu inconformisme

Ara, també és cert que alguna vegada Estelrich sembla posar-se en evidència parlant de tants projectes intel·lectuals o literaris que no dugué a terme. ¿Ens hauria de sorprendre que fos un lector tan persistent dels dietaris de Stendhal, tots plens de projectes sense realitat? L’any 1949, reconeix que no dóna continuïtat i harmonia a les seves creacions; només produeix “fragments acaramullats”. N’és una evidència quan llegim l’esborrany del confús projecte El seductor seduït, d’inspiració kierkegaardiana. Cambó ja li retreia una “exuberància dispersiva”. Principalment, era un routier de la mundanitat feta alta cultura. És lògic que fos del tot seduït per Paul Valéry, a qui visitava: Valéry li digué que aleshores el perill de la seducció per la Història era més gran que mai. ¿És veritat que la política europea era inferior al pensament d’Europa? Ho va escriure a la revista Destino: “Si para practicar con éxito la política hay necesidad a menudo de perder totalmente la memoria, para juzgarla se exige mantener muy vivos los recuerdos”. Algunes vegades, Estelrich podia ser un savi.

En un congrés intel·lectual a Budapest, comparteix llotja amb Thomas Mann, manté sempre el vincle de complicitat amb Valéry, fa forrolla amb Ungaretti, discrepa de Maritain, riu amb Piaget o Huizinga; a Buenos Aires tracta molt Victoria Ocampo i Eduardo Mallea; és constant el contacte amb Jules Romains, un insider de l’internacionalisme cultural; parla amb Ludwig i Zweig, també a l’Argentina; Borges, silenciós; Gómez de la Serna, tumultuós; un Marinetti que viu fent gestos; un cert món col·laboracionista parisenc. I, sobre la Guerra Civil, Américo Castro li diu que no es pot fer res perquè ambdós bàndols no escolten ningú; volen destrucció. Però Estelrich encara pensa en la restauració del catalanisme, ja sense la Lliga, i veient-se com a possible substitut de Cambó.

Era un ‘Routier’ de la mundanitat feta altra cultura. És lògic que fos seduït per Valéry

“La vida del pensament és la més pura i sòlida”, escriu el jove Estelrich. Anys de formació: cita sovint la seqüència narrativa de Romain Rolland, tan pròpia d’aquells anys. Voler ser un gran escriptor. Als 16 anys escriu una tragèdia sobre la mort de Sòcrates. Comencen els projectes: estudis sintètics sobre els filòsofs contemporanis; un diàleg entre les ombres de Nietzsche i Burckhardt sobre la Gran Guerra; diu que si trobés un mestre com Goethe, certament superaria Eckermann; un llibre de poemes japonesos atribuïts a un poeta apòcrif; història del sentiment d’immortalitat; “una obra de poesies, en estramps d’Ausiàs March”; el llibre Un dia a Buenos Aires; un tractat de la confessió; un estudi de la degradació de la força de les idees; un manual sobre el sentiment del temps que passa; un assaig sobre la crisi de l’època; unes grans memòries. L’any 1918, ja havia atalaiat el seu futur: “Potser seré un creador ineficaç, però potser un bon crític molt eficaç”. Certament, molt bon lector, com ja és una obvietat des de l’assaig Entre la vida i els llibres (1926).

Retornar a Joan Estelrich comporta un fet comparatiu: dels anys vint i trenta del segle passat fins ara, la decadència de l’intel·lectual públic minva una millor consideració de la res publica i ha permès l’hegemonia de la banalitat. És clar que amb la Guerra Civil, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda la vida pública tingué un vessant brutalment cruent. Però és que el segle XXI tampoc ha reincorporat l’esperit públic en la vida de tots. Pla atribuïa a Estelrich un gust per “les coses vagues i grandioses”, “una primigeneïtat sentimental i mental”. A Dietaris, els somnis —recordats i transcrits amb precisió molt clara— hi tenen una presència molt específica. Estelrich especula sobre el valor d’anticipació que té el món oníric. De ben jove, en plena Gran Guerra, somnia que el porten per força a combatre a les trinxeres alemanyes: ell té un gran terror i plora al·legant que té un germà a les trinxeres franceses. Vet aquí un somni premonitori, com ho és la voluntat d’un estil i d’una diplomàcia de l’esperit que el caos civil no va permetre reeixir.