Un formatge reneix des de la mort, en el desert

Un sol blanc vol torrar/cremar tot quan és viu, mata el verd natural dels pocs ametllers no vinclats i secs, cadàvers, un paisatge i una vida finita. La claror i la Xylella tortura les pletes d’ullastres i la vinya verde -tanta vinya. Les pitres, donardes, pites, es sequen i cauen les atzavares, les canyes; són externes, com tot però van al cementiri del món del segle XXI.

Una basca insoportable, entre les dues i les quatre, l’alè de la mort en punt, un baf agobiant taca i crivella les tomàtigues veres, veritables. A Palma, un migdia a can Nofre, un restaurant clàssic familiar de Costitx, de grans contrabandistes i professionals, tan popular però tan soroller, treuen a taula una tomàtiga de l’hort que no ha de menester ni oli ni sal. I un calamar de portera amb tumbet sense teatre. Bo. Tumbet: patata, alberginia, carabassó i tomàtiga en salsa i prebot si cal.

An es Cruce de Sant Rafel d’Eivissa, un migdia torrat, fan entrepans d’emergència, allò on hi havia assemblees contra les autopistes de Matas, un tema referit a Sicília sense morts, la novel.la de Guillem Frontera que IB3, Filmin, Àpunt i TV3 llancen a la tardor, ficció i realitat produïda per Nova televisió, dels tres germans Serra amb Lluis Prieto de director. Ja veurem què mengen.

Al cor pla de Mallorca el paisatge tremola i fa miratges, bellumes alluny. Hi ha mapes sense partions, poder antic de conquesta i redols esquarterats a la menuda pels humils, pobres. Mig quartó, mitja quarterades, un sementer gros de senyor.

Els plans de Vilafranca, Petra, Ariany, Sant Joan, Llubí, Santa Margalida, Sineu…són una Mallorca no caçada per massa asfalt ni casals nous dispersos. A la seca, sense gota a gota, sobre la pell d’argila, els horts mínims tradicionals fan olor de sofre i el grec mig agre de les tomatigueres, el sofre i el coure. A Brut de Llubí, Can March de Manacor, S’Estanc Vell de Petra, Es Moli de Sineu. Tan distints i distants, es poden trobar una part del què és Mallorca, el món, la terra i la mar.

Amb la llet ecològica de les vaques de sa Teulera, en Miquel Villalonga Maimó, ha fet néixer una joia formatgera des del Pinaró de ses Monges. Bordall, petites peces naturals, sense curar, embolicades amb fulla de canya verda i fermades amb ràfia. Ha renat la formatgeria després de la mort tendre i tràgica, per joveníssima i sobtada de Mai Grimalt, la formatgera anarquista de son Macià, a la frontera de Manacor i Felanitx. Miquel Villalonga, va vendre les cabres de cop i fermà -natural-; te una sola filla menuda de Mai, dita Bàrbara.

“Fet a quatre mans i salat de records. Notes dolces i amargues. De textura cremosa”. Diu el formatger que estudiava a la UOC i també es borrà. ‘Novícia’ el seu tan premiat formatge blau és pura memòria (no ha que en prenen llenques com si fos tòfona blanca, un any i mig després de fer-se i finir la formatgera. Bordalll, el brot que neix per davall els empelts dels arbres, té disseny de na Maggie Adrover que era Vinagrella i ara es fa dir ‘Marmolamans’, com abans feia an es Pinaró. En Miquel distribueix sis peces a cada lloc alternatiu de Manacor, Felanitx, Portocolom i Terranostra de Palma. Paga la pepa. No és una relíquia, és una proposta com d’altres notables de Menorca, de cabra en llibertat, Pollença, Inca, Llucmajor.

Menjar, gaudir, és la difícil captura del desig en el temps, el goig episòdic

Al pla de Termenor, Petra, una guarda de 200 d’ovelles, corr al resol, tresca depresa cap enlloc pel rostoll daurat de la terra blanca eixuta sense un bri ni un fruit que rosegar. La tropa de potons sostre l’illa eixuta alça una polseguera com al desert que fa l’aparença. Les vertòles i les galtes de mè/anyell/xai/moltó són moda.

Un home gran no molt vell davalla al pou del seu trosset conrat, adesat, despredegat, brodat com una vànova de noviança, cerca la frescor i l’aigua i davalla com sempre dins el pou de la finca per refrescar-se, alenar i queda mort, cau, no poc pujar o li pega un tomb de cap. Pagès mort d’un accident o d’un cop de calor. Per allà devora, posem per cas per Son Macià, la vorera de Manacor, un poblet buit per davall de secrets cisternes per amagar tabac, gènero d’estraperlo.

Al Teleclub de Sineu Catalina Obrador, artista única, del Comanda Cotorres de Santanyi, vindica les dones lliures i l’art sense servitud al mercat en aquell indret del franquisme per a dur la tele i l’ordre social folclòric i moral de la dictadura a pobles i poblets. L’estol de públic fidel de la santanyinera -desenes de persones- queda reclòs darrera les cortines, sobre l’escenari. I Catalina i el corus de dones menja cacahuets o pinta, mentre ella llegeix textos radicals i sensible de les dones. Un motor de llaüt, dins mar i amb ones fa banda sonora, acció acústica moguda i captada per Rafa, un leonés amb galons d’estudi i bonhomia.

Aquest juliol mediterrani, africà també, cel de plom fus, menjarem arena del desert que vola sense vent, flota i dona molta mala vida a la gent, animals i plantes. A terra i dins mar, l’aire escalda l’alè i la pell, l’aigua salada és tebia i tèrbola. Sempre sembla el darrer estiu, el mai no vist. L’ambient de forn encès i el cel de plom de pols del desert es fan avinent moltes de coses. Fruites madura des fugaçamentr, plantes secorrades, arbres cremats sense incedi, eixuts, ametllers reiterats als quadres Peter Marquant, Pep-Maür Serra, ara mateix fan a Santanyí i Binissalem.

Per ventura les illes Balears possiblement mai no s’haurien poblat de manera estable pels humans, totes les estacions, durant l’estiu sobretot, illes tan seques, eixutes, tòrrides, si els primers visitants/habitants casuals, potser errats, perduts o fugitius haguessin sabut tornar al continent com havien arribat casualment, en troncs o embarcacions fràgils. Des de la costa valenciana Eivissa és avinent. I des del nord des del sud de França potser era més complicat.

El desig de determinats aliments tradicionals, peixos litorals, salvatges en diuen (que no tenen la mateixa talla: dorada, llobarro, turbot….), fruits de l’hort ecològics, naturals o biodinàmics, revenen, els grans hotels. També amb el seu vi de finca, com an ‘Es Recó’ d’Artà de Toni Esteva luxe fermat, i firmat per Cortana, Adriana Meunié i Jaume Roig, o la Finca Serena en Es Puig Moltó de Montuiri de Pau Guardans Cambó on en Llabrés de can Verdura ha fet bones vinyes en terra blanca. Guardans te Gaieta a sa Pobla on ha sembrat decenes d’hectarees de lavanda mentre fa i espera els tràmits administratius obligats.

Mallorca sense gent, al sol, illa buida als temps. Què hi havia al principi, a l’inici? Abans i després de la mort. Res. La pregunta la demanava retòricament aquell home de casta grossa, legendari, temut, que fou Miquel Barceló Perelló, es Pereió, quan es feu un homenatge tardà a l’oblidat Antoni Binimelis, un altra rar sabut però discret de Felanitx, expert en sànscrit, assassinat a casa seva al que fou el seu país, la Índia. Allà el professor universitari Binimelis restà enamorat dels ulls dels habitants, la dolçor armònica i hermètica del sànscrit i el mestratge de Joan Mascaró i la tutela de l’embaixador, poeta i traductor Guillem Nadal, cappare i oncle de la germandat hiperactiva i estones radical de Joan Manel i Gonçal López Nadal. Ells tan idèntics fan festes i sopars d’amics de corda i carrera diplomàtica.

El millor present que hom pot fer si és convidat és una ensaïmada d’albercoc illenc que ja no en queden. Les de Can Salem d’Algaida són molt honestes, senzilles, lleugeres. Una mica com les dels forns d’Esment, Amadip, an es Pes de sa Palla de Palma, Inca o Palmanova. L’obra de integració social es molt més que digna, als fogons hi deixà mestratge na Marga Coll de Miceli de Sleva i Inca.

Menjar, gaudir, és la difícil captura del desig en el temps, el goig episòdic. Arran de mar cercant l’horitzó i el blau de tinta de la mar. “Els escorballs (corvines) són bons els temps dels albercocs que dura puc”, segon Antònia i Llorenç del bar Cala. Els peixos no mengen albercocs però tenen cicles, si l'aigua tèbia no es trenca i escalivada.