Virginia Woolf, polèmica

Virginia Woolf va començar a escriure uns diaris als vint-i-tres anys i en va escriure les últimes ratlles abans de tirar-se al riu Ouse, a Sussex, prop del lloc on solia estiuejar amb Leonard, el seu marit. Aquest, un cop traspassada l’escriptora, va seleccionar unes quatre-centes pàgines d’uns quaderns que en sumaven prop de tres mil, i les va donar a la impremta. Va mirar de deixar molt bé la seva dona, i, doncs, va eliminar no solament moltes pàgines, sinó també els passatges que remetien a persones encara vives que ella havia rebentat, i, en especial, els que mostraven una Virginia Woolf confitada. Molt més tard, l’any 1977, Anne Olivier Bell els va publicar íntegres.

Com a acte d’amor, l’empresa de Leonard va ser molt lloable; com a homenatge a la veritable història i pensament de Virginia, va ser un acte massa pietós i massa allunyat de la completa i turbulenta vida de l’escriptora. Així, per exemple, cap de les citacions que ara transcriurem traduïdes no es troben en el llibre que comentem avui: Virginia Woolf, Diari d’una escriptora, selecció de Leonard Woolf, traducció i epíleg de Dolors Udina (Barcelona, Viena Edicions, 2022).

Vet aquí uns quants d’aquests passatges invisibles: “Els imbècils haurien de ser eliminats”, “Els jueus brutegen” —n’hi ha de tota mena, com de cristians—, “Una multitud és una massa ontològica i, a més, detestable” —aquí aflorava l’elitisme de Bloomsbury, inevitable—, “Els alemanys són una xusma” —la Woolf va morir l’any 1941, en plena guerra mundial—, “Kensington High Street us regira l’estómac, amb la seva quantitat innumerable de dones d’increï­ble mediocritat, brutes com l’aigua de rentar els plats”, i Leonard Woolf, el seu marit, “és un jueu de Putney, sense un ral” —però Virginia estava contenta d’haver-s’hi casat. De viatge en un creuer cap a Portugal, va trobar que a bord hi havia “massa jueus portuguesos i altres objectes —no diu “subjectes”— repulsius, però ens en mantenim apartats”. Tot això no va estalviar a la parella Woolf-Spencer manifestar-se contra el feixisme i l’antisemitisme més endavant: contradiccions i relliscades que es troben en tots els grans personatges de la història.

Naturalment, els diaris que va editar parcialment Leonard Woolf tampoc no exposen la seva repugnància envers el membre masculí, i la seva tirada —molt bella, certament— a les relacions sàfiques amb Vita Sackville-West i altres dones que va estimar. Havia de fer, l’editorial catalana, una altra tria de les tantes pàgines dels diaris de Virginia Woolf? Potser sí, i potser no calia.

No calia, sobretot, perquè, com molt bé diu el títol d’aquesta antologia, el que Leonard Woolf va oferir al públic l’any 1953 va ser, com també diu la traducció catalana —tan bona, Udina, que ets l’única escriptora catalana que escriu “extremament” i no “extremadament”, que més aviat és la manera com vestia les dones Pertegaz—, Diari d’una escriptora.

Quedem-nos, doncs, amb la descripció dels seus fatics a l’hora d’escriure —la Woolf havia de lluitar contra una malaltia bipolar, i així va ser diagnosticada—, amb la seva idea que el Quijote era un llibre de vegades avorrit —és mitja veritat, perquè en castellà s’aguanta sempre gràcies a la qualitat de l’estil—, amb la idea que l’Ulysses de Joyce era un “llibre fallit” —tenia tot el dret a opinar això—, amb la crítica de les novel·les de Henry James per massa inspirades en la classe benestant d’Anglaterra i dels Estats Units, amb les seves sovintejades referències als diners ­

—ella que va escriure un llibre en què considerava que una noia en tenia prou amb tenir una habitació pròpia i 500 liures a l’any, cap fortuna, per escriure una novel·la—, i amb la sana enveja que li procuraven tant Shakespeare —a qui no?— com Tolstoi, sempre carregat de vida.

Aquest element, “la vida”, és el que va fer-se més escàpol a la novel·lística de Virginia Woolf, possiblement per resistència (sana) al sentimentalisme. N’hi va posar, i prou abundosa, a Al far, més que a La senyora Dalloway; però això va ser pel fet de voler escriure una novel·lística “exploradora” —així ho escriu repetides vegades—, és a dir, experimental. I val a dir que, dins el magma de la dita literatura del Modernism anglès, ella va ser la més bona, sobretot gràcies al domini d’allò que en retòrica llatina se’n deia la inventio, la dispositio i l’elocutio —la música de les frases en anglès.

I va escriure una novel·la que Borges preferia entre totes les seves, Orlando, narrant un cas de transsexualitat, que no solament està dedicada a la seva amiga Sackville-West, sinó a tota persona que defensi o practiqui, avui, el no binarisme en el camp de batalla de les discussions de “gènere” —l’estratègia gràcies a la qual el feminisme resultarà un dia triomfant.

Sigui com sigui, també ens consta —quanta ideologia en tot plegat!— que els scholars que es dediquen al “feminisme postcolonial” —que ja és especialitzar-se— la critiquen a ella i a tots els membres del grup de Bloomsbury per privilegiats, classistes, racistes i antisemites. Quanta guerra! (en grec, pólemos).