Canet i el 50%

Ens pensem que això de l’escola de Canet és un atac de l’espanyolisme a la immersió lingüística, i ja ens esquincem les vestes reclamant alguna acció prou contundent per plantar cara, que l’escola no es toca, es convoquen manifestacions, se signen pronunciaments, es fan declaracions solemnes. Molt de rebombori, tot escarafalls, però al cap i a la fi tot es redueix al capteniment del conseller d’Educació, Josep González-Cambray, que ja ha dit que la conselleria no hi pot fer res de res. Des d’aquí aplaudim que es negués a doblar les seves declaracions al castellà, però si no hi pot fer res més, això no va més enllà del gest simbòlic.

No s’ha dit gaire per no dir gens, però aquesta mesura de fer fer el 25% de les classes en castellà és l’antesala del que vindrà, que serà molt més llarg i profund del que ens pensem. Estan esmolant la dalla, per entendre’ns. A aquest 25% de Canet s’hi arriba com a mesura cautelar davant la denúncia d’uns pares que no volen el 25%, sinó el 50% de les classes en castellà, i les mesures cautelars no són sinó l’evidència que l’Estat, a través d’una de les seves potes, la justícia, s’ho està rumiant. Si el 23 de novembre el Tribunal Suprem ordenava el 25% de castellà per a tot el sistema educatiu, el 2 de desembre arribava com un ariet l’admissió a tràmit de la demanda del 50% a Canet i la imposició de les mesures cautelars. Sembla fins i tot una acció coordinada.

És ben clar que l’Estat se n’ha atipat, d’això de les llengües, i s’ha acabat el temps de gràcia en què havia de fer acte de contrició. Si hem pogut gaudir de quaranta anys de normalització lingüística ha estat per una Transició en què l’Estat va haver de cedir davant les demandes de la perifèria per mantenir l’equilibri territorial, i també per la culpa que significava arrossegar una rèmora de dècades de repressió per una dictadura que havien comandat els mateixos que pretenien transitar cap a la democràcia. S’havien de fer perdonar, calia mostrar-se empàtic envers els regionalismes, i el fet que la Constitució inclogués el respecte envers la diversitat lingüística va servir per mirar cap a una altra banda quan van aparèixer les primeres demandes de normalitat. L’Estar va tolerar, així, que des de Catalunya es practiqués una evident discriminació positiva envers la llengua catalana, avalada per llei, que va dur a una administració en català, a una televisió pública en català i a una escola plenament catalana.

De fet, si els tribunals, al seu dia, es van empescar això del 25% va ser en atenció, encara, del respecte per la diversitat lingüística, perquè la lògica bilingüista porta a un 50% que ja tenim a tocar. Ja no estan per brocs, ja no se senten interpel·lats per les demandes de normalització ni se senten vinculats amb cap mena de responsabilitat als excessos que en èpoques pretèrites l’Estat va perpetrar contra la llengua catalana. A mi què m’expliques, diuen avui a l’Estat profund. El que hi ha darrere la sentència del possible 50% (i podem estar segurs que arribarà) és la liquidació per part de l’Estat de tota la comprensió, real o fal·laç, que durant aquests anys ha mostrat pels processos de normalització de les altres llengües d’Espanya. Uns processos que, amb una maquinària mediàtica ben greixada, ja hem vist com la dreta més cavernosa s’encarrega d’identificar amb el nazisme i l’apartheid per posar-hi l’opinió pública ben en contra. Efectivament, la Constitució diu que s’han de protegir les llengües d’Espanya, però no diu quant ni fins quan.

Si l’Estat dona per liquidada la normalització lingüística, no seria tan estrany que, a demanda d’un sol ciutadà, un jutge determinés que els carrers d’un poble han d’estar retolats en les dues llengües; que a l’ajuntament tota la documentació estigui duplicada per sistema; que la Generalitat hagi d’exhibir doble retolació; que TV3 estigui obligada a fer la meitat de la seva programació en castellà. Que, en definitiva, la llengua catalana, com a llengua pròpia, deixi de disposar de cap àmbit derivat d’aquesta condició. Ja podem recórrer a la grandiloqüència i dir que l’escola no es toca, però Canet no és només un atac de la immersió lingüística. És l’indici que fins aquí ha arribat la broma.