Cifuentes i l’evanescència

A Roma, un plagiari (plagiarius) era aquell que venia com a esclau un home lliure, o aquell que li robava un esclau a un altre romà. El ciutadà que cometia aquesta brivallada era condemnat ad plagas, és a dir, a rebre unes quantes fuetades. Però ja Marcial (Epigrames, I.52.9) entenia la paraula plagi com l’apropiació enganyosa d’un escrit d’un altre; aquest és el sentit que té avui dia la paraula.

Quan Eugeni d’Ors va escriure aquella dita (en català) que es troba traduïda i inscrita al Casón del Buen Retiro, de Madrid: “Todo lo que no es tradición es plagio”, venia a dir que la tradició dels clàssics és tan imponent, que resulta impossible sostreure’s a la seva influència: el Quijote és plagi de l’Orlando furioso, de Tirant lo Blanc i de l’Amadís; Joseph Andrews, de Fielding, és plagi del Quijote; Moby Dick és plagi de la història bíblica de Jonàs (com Nabí, de Josep Carner) i l’Ulysses, de Joyce, és plagi de l’Odissea. No ho són in extenso, però els primers d’aquesta sèrie de llibres posseeixen indubtablement l’empremta dels segons. El gran plagiari, el plagiari indiscutible i objecte de condemna, és aquell que agafa pàgines senceres d’un llibre per ficar-les al seu, o el que agafa un llibre sencer d’un altre i el publica amb el seu nom. El primer cas el representa Èfor de Cumes, l’historiador, en l’obra del qual es troben 3.000 versos (!) plagiats d’un altre; el segon és el cas de Leonardo Bruni, que va publicar amb el seu nom una Història dels gots que era tota ella traducció d’un llibre de Procopi.

Ara bé: a algú se li acudiria qualificar de plagiari William Shakespeare pel fet que va glosar, a Romeu i Julieta, la faula de Píram i Tisbe, o a Hamlet la Gesta Danorum? Suposem que a ningú. Tampoc ningú —desitgem-ho— acusaria García Márquez del fet que una part de la història de Cien años de soledad estigui inspirada en La recherche de l’absolu, de Balzac (però l’en van acusar); ni que l’Electra de Giraudoux ho estigui en l’Orestíada; ni que Strauss glosi la marxa fúnebre de la simfonia núm. 3 de Beethoven en la seva composició Metamorphosen. Tot això dona la raó a la frase de D’Ors: tant se val un plagi menut com una glosa de la tradició, i les dues coses es confonen, llevat de casos d’extrema originalitat —no previstos per D’Ors—, com el de Kafka, per exemple. I encara, perquè El procés també és una glosa de Michael Kohlhaas, de Heinrich von Kleist. Per això deia Pierre Bayle, com a metàfora, que el plagi total només es produeix quan un entra en una casa i roba la casa, els mobles, la vaixella, la coberteria, la roba, les alfombres... i la pols!

Sigui com sigui, el fet que la gent s’hagi tornat tan gandula i que les carreres universitàries estiguin quasi totes tan devaluades, afegint-hi encara que, justament per estar devaluades, tothom vol cursar tres o quatre mestratges per fer lluir el currículum, ha provocat que proliferessin arreu —ja és una tradició!— trampes i plagis.

El cas de Cristina Cifuentes traspassa totes les ratlles: no se sap ni si es va matricular al màster

El cas de Cristina Cifuentes traspassa, però, totes les ratlles, del color que sigui. Se suposa —ja veurem com acaba el judici corresponent— que aquesta dama va fer un màster en les condicions següents: 1. Potser s’hi va matricular, i potser no; 2. No va anar mai a classe; 3. No va escriure mai cap treball d’investigació, imprescindible per aconseguir el títol; 4. No es va presentar davant de cap tribunal per sotmetre a la seva consideració els fruits de la suposada pròpia recerca; 5. Ella o algú altre va pressionar la universitat Rey Juan Carlos perquè li donessin el títol corresponent; 6. Unes quantes persones van signar sota pressió una acta —o van falsificar unes signatures—, per la qual li era atorgat el títol en qüestió, i 7, i no menys important, Cifuentes va divulgar arreu, orgullosa, que era dipositària d’un màster com una casa.

L’única cosa que podria eximir-la de tota culpa —un argument que el seu advocat encara no ha esgrimit— és el fet que un treball de màster, de la matèria que sigui, ja no significa quasi res, perquè la majoria estan copiats d’obres diverses, i perquè els empresaris o els que promouen un professor a una plaça universitària ja saben, a hores d’ara, que els mestratges estan tan devaluats com les carreres, elles mateixes.

Tribunal que és del cas: absolgueu Cifuentes! Ha fet el mateix que fa moltíssima gent, i ho ha fet fins a l’apoteosi. Ha considerat tan evanescent un títol de màster, que s’ha limitat a no fer res de res i deixar passar l’airet: vanitas vanitatum et omnia vanitas: Cohèlet, I.2-3; vanitas, en hebreu hébel: ventijol, buit, evanescència.