I després de Trump, què?

Martin Legros, a Philosophie Magazine, pregunta a Michael Sandel, filòsof de moda, “com ha viscut la crisi de la covid”. I Sandel apunta al centre de la diana: “He pres consciència que la possibilitat de retirar-me a casa amb garanties de seguretat depenia d’una sèrie de treballadors que romanien al front” i “exposaven les seves vides perquè nosaltres poguéssim estar en condicions de seguretat”. Els anomenats treballadors essencials, una expressió que hauríem d’utilitzar amb certa prudència perquè es mou en el territori de la pocavergonya: els reconeixem com a essencials i assumim sense protestar que estiguin als esglaons més baixos de la incansable escala social que els té vedat l’accés a zones superiors, en el que el mateix Sandel anomena la tirania del mèrit.

“Jo espero que aquesta crisi ens permetrà veure el que els devem”, diu Sandel. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd. Els aplaudiments de les primeres setmanes en homenatge als essencials sanitaris es van eclipsar entre la vergonya dels que sortien a les finestres en constatar que de poc servia el seu alè perquè els homenatjats poguessin millorar la seva condició. I, malgrat tot, efectivament l’experiència de la pandèmia ha fet emergir amb tota la cruesa una realitat que ve de lluny, que arrenca de finals dels setanta, del moment en què els poders del capitalisme trenquen amb la cultura dels pactes socials de postguerra i proclamen el campi qui pugui. La pandèmia, inesperadament, ha posat davant nostre un retaule de situació. La majoria de ciutadans van estar tancats a casa per decrets llei dels governs. El món s’ha aturat, deien. Sí, però no tot. Les aparences enganyaven. La petita minoria instal·lada en les altures es beneficiava més que ningú de l’oportunitat d’entretenir, alimentar i controlar els nostres tancaments, des del regne digital i amb l’ajuda des del carrer dels que, en condicions d’explotació i misèria, ens portaven el que necessitàvem a casa, prèvia petició en línia.

Era necessària la pandèmia perquè prenguéssim consciència d’aquesta realitat? La dinàmica social sobre la qual s’ha desenvolupat ve de lluny, només que ara ha extremat els seus traços: s’ha fet caricatura. En el primer moment, es va propagar la idea que la pandèmia era igualitària, no feia diferències de classe ni de condició. No les feia –el virus no distingeix entre les persones– però n’hi havia, i no van trigar a posar-se en evidència. Canviarà l’experiència viscuda aquesta realitat? S’imposarà la recuperació de velles categories a les quals apel·la Sandel com “bé comú” i “contracte social”. El contracte social, diu el filòsof, “pressuposa una forma de sacrifici mutu entre les generacions”. Però perquè aquests sacrificis siguin possibles és necessari que els que tenen més se senten obligats a comprometre-s’hi. I quina és l’amenaça que pot fer recapacitar els que acumulaven riquesa de manera imparable mentre la majoria estàvem tancats a casa?

Sandel diu que la covid ha estat “un test objectiu per a Trump, no un test polític”. I, malgrat tot, la visualització de la seva incompetència no ha impedit que un 40 per cent li continuï fent costat en les enquestes. D’on ve aquesta ruptura profunda que viu Amèrica i que es propaga a tot arreu, també a Europa? Cal fer fora Trump, la resta vindrà per si sol, diuen. És una idea recurrent però falsa. Trump ha castigat Amèrica amb el desprestigi. I ha demostrat com una persona pot arribar a danyar moralment i psicològicament un país. Però la seva derrota no és suficient perquè desapareguin les causes que ho han fet possible. Trump no és un disbarat que li ha caigut als Estats Units des del cel. És un testimoni descarnat de la incompatibilitat entre la fase actual del capitalisme, que s’articula per vies autoritàries a tot arreu (de Putin a Ximping, d’Erdogan a Bolsonaro, de Trump a les radicalitzades dretes europees) i la democràcia liberal, que viu moments de greu deteriorament fins i tot en les dues democràcies més antigues. Una realitat que la crisi pandèmica ha ajudat que emergís també a Espanya, en què la dreta ens ha portat a una completa confusió entre el poder judicial i el poder polític i una substitució de la política per un ressentiment que fa estralls.