Diglòssia vírica

L’altre dia corrien per Twitter alguns comentaris que feien esment de les respostes, en català, que alguns consellers que participaven en la roda de premsa diària per informar de la covid feien davant la demanda explícita de respondre en castellà. I aquests comentaris destacaven el que això significava de canvi d’actitud. És fàcil recordar la relliscada i posterior rectificació de la portaveu Meritxell Budó, fa uns mesos, quan va dir que el govern respondria a les preguntes en castellà sempre que es referissin a temes ja tocats en les preguntes en català, i en cap cas a preguntes noves. El que no ha quedat clar, ara amb el coronavirus, és si els consellers han aprofitat el format de les telerodes de premsa —saben que no seran repreguntats ni interpel·lats— per respondre tal com els sembla, o bé si es tracta d’una nova pràctica que tindrà seguiment un cop s’acabi la pandèmia i les compareixences siguin normals.

També hi ha hagut laments per l’ús selectiu del castellà en algun cas, especialment en el conseller de l’Interior Miquel Buch, que no tan sols no canvia al castellà quan l’hi demanen, sinó que pronuncia especialment en aquesta llengua les expressions “gobierno de España” o “Estado español”, una pràctica forçada que dona pistes d’un llibre d’estil propi que no desaprofita l’avinentesa per fer política. Ben mirat, però, no és tampoc un estratagema tan estrany, això de connotar el missatge a través de la llengua triada: fa anys que un partit com Ciutadans difon arreu d’Espanya l’expressió “tres per cent”, així en català, i no ho fa precisament per estendre la llengua catalana en terres castellanoparlants.

Totes dues anècdotes són molt pròpies de l’ecosistema polític català, però mentrestant, fora de Catalunya, la crisi de la covid està servint per estendre el corró implacable de les llengües comunes, tant a la resta d’Espanya com a Europa. Ja s’ha imposat la diglòssia vírica: a tomb del coronavirus, la diversitat lingüística ha estat escombrada de l’àmbit de la comunicació pública i la protecció civil, com si l’expressió en una sola llengua garantís l’expansió del missatge, quan el que cal és fer arribar el missatge arreu i per mitjà dels vehicles que calgui. Ja s’hi ha hagut de pronunciar el Consell d’Europa, que amb data 30 de març ha lamentat que els estats “no comparteixen sistemàticament la informació, instruccions, pautes o recomanacions en altres idiomes a més de l’idioma oficial del país”. I afegeix: “La comunicació de recomanacions rellevants en aquests idiomes és de gran importància per al benestar dels parlants de les llengües regionals o minoritàries”.

No cal anar gaire lluny per trobar-ne exemples. La Plataforma per la Llengua al País Valencià ja ha alertat de la davallada de l’ús del valencià en les comunicacions relacionades amb la pandèmia, especialment en l’entorn web i en l’assistent virtual que s’ha llançat per informar la població, de nom Carina, que només s’expressa en castellà (a la pregunta “Parles valencià?”, es queda muda). I a Galícia l’omissió sistemàtica del gallec, des de les rodes de premsa del president de la Xunta Alberto Núñez Feijóo —habitual en l’ús de la llengua— fins a la més banal de les recomanacions emanades des de l’administració, ha provocat l’aparició a les xarxes socials del hashtag #ogalegononèunvirus, el gallec no és un virus, perquè sembla que tot d’una les institucions han imposat una mena de distància social respecte de la llengua pròpia, com si el contagi vingués més de parlar gallec que no pas del SARS-CoV-2.

Segons el Consell d’Europa, els estats “haurien de considerar fermament” adreçar-se als ciutadans en totes les llengües que s’hi parlen. Però sembla que els estats no descansen, i basta que emergeixi una crisi sanitària per restaurar la diglòssia i distribuir les llengües entre els usos importants i els usos superflus, entre vigoria i raquitisme. Com tuiteja l’escriptor Manuel Rivas sobre la qüestió: “Póñame hoxe / un litro de sede, / un quilo de fame / e un anaco de lingua / en extinción”.