El contacte, l’afecte i viceversa

Dues persones i un aspirador errant confinats en un pis de 63 metres quadrats. Què pot sortir malament? El segon dia del confinament, la parella ja parlava del divorci, i la custòdia del Bautista, una Roomba de dos anys molt trempada, es disputava a cara o creu.

L'aïllament social decretat pel Govern ha posat a prova la capacitat de circulació del coronavirus, la conscienciació dels ciutadans i les relacions sentimentals de les parelles que viuen juntes. Bones notícies, ara per ara, per al primer i el segon –el virus sembla que es propaga menys i la gent és bastant complidora; la tercera qüestió genera més dubtes. Tinder i els jutjats socials proveiran.

Confinats a entendre's, 24 hores al dia. Poca broma. Sobretot si els dos membres de la parella han de treballar des de casa, les seves respectives famílies són al final del món –literalment, a la Costa da Morte i Ferrol– i l'aïllament forçós va començar un dia abans del previst per imperatiu empresarial. Si una és periodista sanitària i l'altre gestiona una central de reserves turístiques, de debò, què pot sortir malament?

Era el primer dia d'aïllament oficial –el segon per a la parella– i la disputa per les llenties va acabar en empat. Que si es congelaven una o dues carmanyoles. Un drama. Al final, se’n van congelar tres. Ella, a punt del col·lapse per la maleïda musiqueta del Zelda a la videoconsola. Ell, enfadat perquè “la senyoreta” –amb sorna– deixa els llums encesos a tot arreu on va –“sembles la comtessa de Fenosa”, protesta. Al mig, el Bautista donant la tabarra en el moment més inoportú, en una d'aquestes trucades del cap per concretar directrius d'un reportatge o quan Fernando Simón revela la xifra de morts del dia.

Si en els temps del còlera l'amor era complicat; en els del coronavirus, més. El diari xinès Global Times fa uns dies recollia que a la ciutat de Xian, al nord-oest de la Xina, els divorcis van augmentar després del confinament. La fricció desperta passió. I viceversa. L'estrès de la situació d'aïllament, l'angoixa per l'amenaça de la pandèmia i la claustrofòbia que se sent a estones, enrareix l'estat d'ànim de qualsevol.

Els experts diuen que, abans de res, cal ser educat i respectuós amb la parella. Deixar d'utilitzar l'altre com a alleujament de les frustracions d'un. Aprofitar per conèixer en profunditat aquesta persona amb qui fa temps que se surt i es conviu.

Una ha descobert amb el confinament, per exemple, que la seva parella no tecleja, sinó que colpeja el teclat. Una diferència significativa si treballeu a 50 centímetres. També s'ha adonat que, al telèfon, la veu dolça que la rep a casa després d'un dia de feina qualsevol, és una banya vikinga que obnubila qualsevol altre so al seu pas. És clar que una s'ha de contenir i callar, per això de veure només la palla a ull aliè. Ella, que es converteix en un basilisc en les hores del tancament i reclama silenci per cridar més fort quan ningú no li fa cas en una roda de premsa telemàtica, no li pot retreure res a ningú. Encara sort que no tenen responsabilitats al seu càrrec, coincideix la parella en caure el dia, conscients –i avergonyits– tots dos del cúmul de discussions absurdes que ha suscitat la jornada.

En el seu cas, el Bautista ha de ser el més semblant a un fill o un gos. Ell el va comprar fa dos anys i l'estima. Ella el tolera pels seus serveis, però la relació personal és vaga i imprecisa. De fet, ni parlar de la custòdia compartida si la parella s’enfonsa. Si la DGAIA dels aspiradors passa revista, que sàpiga des d'ara mateix que ella renuncia a la pàtria potestat de la Roomba. Prefereix escombrar.

La treva arriba –si arriba– a la nit. No hi ha batalla pel sopar, ni pel que es menja ni per qui cuina. Tampoc amb la tele. Després del monopoli informatiu del dia, les nits són de Netflix. Aquesta setmana, curiosament, toca l'altra corona. La britànica, no el virus. The Crown.

Falta, com a mínim, una setmana de confinament. El divorci continua traient el nas de tant en tant, però la sang encara no ha arribat al riu. Tot i que és cert que a Galícia, gairebé tots els problemes se solucionen a la taula, i al sisè dia de confinament –el setè per a ells–, ella baixa al carrer a buscar un albariño i una empanada de pop. Productes de primera necessitat, sens dubte. Perquè als grans mals, grans remeis. I no hi ha mal que duri cent anys ni pena que una empanada no curi. La dita anava més o menys així.