Els xuetes i els comestibles

Les botigues eren úniques, sense llinatge, com la gent, si de cas amb “mal nom”, redols mig organitzats entre el caos acaramullat i una processó d'olors, colors i sabors. Era la fita dels aliments de base en imatges de vertigen i volàtils. Hi havia arengades de bota salades i metàl·lics, sacs de farina de flaire dolcenc, arròs i sucre. Cadàvers de bacallà penjats, enfilalls de nyores i alls, ensaïmades de berenar i botes de vi.

A voler, fideus i burballes sense empaquetar -com quasi tot-, cafè que al moldre comandava l'ambient; patates i més patates, cebes novelles, plàtans en decadència, taronges i mandarins de jardí. Sobrassada nova i vella, formatge curat, lloca o tendre, i a l'hivern butifarrons. Molts de saquets oberts amb moltes feien una serralada de pics de llegums distintes (tres o quatre castes de mongetes; siurons, llenties, faves, fava pelada).

En el desordre mig controlat neixien els grans petits plaers comuns dels humans, fins fa no gaire, dues generacions. Als ‘colmados’ també tenien menjar de coloms (veçes i cànyom) i de gallines, blat i blat de moro; i segó que ara venen enriquint el pa. Mesuraven oli, algun suc que ara en diuen licor i fruites confitades. I unes poques llaunes de conserva i paté local. De res massa. I tot partia embolicat en paper d'estrassa, una fita del reciclatge abans del seu invent doctrinal. Tot “en bon pes” i el compte fet a llàpis.

A la Mediterrània mallorquina, rural, urbana, de poblet, un gran mercat i carrers estrets, l'accés social als comestibles era ben avinent, a dues passes. A la vista i repetida quedava una oferta plural, en botigues de portals oberts i exposició al carrer. No és un relat històric ni vindicació de la nostàlgia alimentària-gastronòmica. Fa dos dies, com aquell que diu, dues generacions, als anys 70, el panorama urbà de serveis començà a minvar.

Les arrels comercials aguantaven l'arbre del menjar domèstic, el comerç era rural, foraviler i ultramarí. El negoci dels subministres de l’alimentació a gran part dels pobles era quasi monopoli dels xuetes, descendents dels jueus conversos, aquest endemisme social mallorquí, persecució històrica d’escàndol i multitud de llibres, un fet.

En quatre passes, al cor petit d'un poble vell, podies comprar queviures a ca sa Conquera, a can Truiol, a can Tendra, ca ses Grasses,

a cas Fidever o s’Oliera; ensaïmades a ca na Mosca; formatges a ca sa Morena; ganivets i pelles a cas Torner, olles o siurells a ca n'Aina Maria Biela (dita ‘sa Reia d'Oros’ i al seu fill ‘el Negus’). Peix can Xisquet. Segells i tabac també a ca s’Oliera (els xuetes tenien hegemonia als estancs).

I el comerç urbà seguia dels llinatges xuetes: la roba i les ulleres a can Veta, sostens i ulleres a can Pep Negre, roba interior, vetes i fils a ca ses Verges i sostens a can Camia i, per adobar grifons, goteres i gòbies, a ca’ls Bibí o can Benet.

Els ulls i les ulleres te’ls afinaven a can don Julio (fuster), senyor de possessió de sa Plana, com en Picó de s’Arraval, que tenia possessió davant la de mar i parents rics a Amèrica. Anaves a la botiga de gra de can Tunió, home negocis insistents, i el seu fill tingué farmàcia. Per temes de financers paral.lers, diners, préstecs i (la memòria de les ‘hipoteques’ de Manacor) al carrer nou hi havia parada a ca sa Conquera. N’Aloi ‘ric’ era mercader de metles –connexió amb Reus– i garroves i duia gran anells d’or com els seus fills.

Els oficis són idèntics arreu i moltes de famílies i mals noms s'estengueren, es repartiren en estratègies endogàmiques des de la capital, Palma –el call estret, la pressió, també l'estratègia de dispressió de xarxes de marxandos, amb mudances des dels pobles, hi havia xuetes a Felanitx dits Petrers, Murers, Truiols de cas Concos, Poblers, uns cocovers de la Vila anaren a Manacor.

Allò que s’explica ja no existeix, no existirà. Emperò hi era, i els seus protagonistes fòren actors centrals de la vida social i econòmica. Eren clans, famílies establertes i entrecreuades, grups i sagues locals reiterats i lligats en matrimonis i negocis.

Parlam d'una singularitat que neix d'una anomalia, una discriminació històrica i criminal, l'orgull i els complexes dels perseguits.

Ja no hi ha ‘xuetes’ al carrer, just resta una mínima memòria entre els vells, a tants de llibres i alguns documentals (IB3, TVE i TV3) de la qual fou una vigorosa xarxa de negocis, amb presència estratègica a la trama urbana i comercial.