La galeria, des de casa

Des del punt de vista de l’Estètica (“aquesta espècie de pròtesi de la raó”, com la va definir el mordaç Terry Eagleton), les imatges del trasllat de les restes de Franco del Valle de los Caídos a Mingorrubio, al Pardo, tenen a la fi el seu text (un text fred com la mort), que no és altre que l’anunci de l’estipendi de tot l’operatiu, donat a conèixer ara a requeriment d’un senador de Compromís. Es detalla així: 125.930 euros, als quals se sumen els 34.069 de TVE en el seu programa especial sobre l’exhumació del dictador, sense incloure els costos de l’helicòpter de l’Exèrcit de l’Aire emprat per traslladar el fèretre ni el dispositiu de la Guàrdia Civil. L’informe de Moncloa també especifica la quantitat gastada per a les obres de construcció, neteja i manteniment del nou panteó del dictador en un cementiri estatal, 75.382 euros, que paguem tots els espanyols i no la família de Franco, com hauria de ser.

L’anunci, sumat a les imatges de l’esdeveniment (“una exhibició pornogràfica en període electoral”, opina l’esmentat senador, Carles Mulet), convida a una reflexió sobre l’estatut de la fotografia com a productora de significat i la seva disseminació social i institucional, a la manera que la van practicar durant els setanta i vuitanta artistes de l’àmbit anglosaxó com Martha Rosler, Victor Burgin o Allan Sekula i, a Catalunya, el Grup de Treball. En el cas de la mòmia de Franco, requereix l’anàlisi semiòtica de textos, fotografies i seqüències preses amb aparent neutralitat, les quals, no obstant això, estan injectades de tot tipus de contingències polítiques, contextuals i històriques.

El 1991, l’artista i activista Marcelo Expósito (Puertollano, 1968) no només va fantasiar amb la idea de remoure les restes del dictador i de José Antonio del Valle de los Caídos, sinó que la va fer quallar en un projecte que havia d’incloure en una exposició col·lectiva al Palau de Velázquez de Madrid, per encàrrec de l’Instituto de la Juventud. Aquella obra, 50.000 víctimes, constava de fotos, documents i estudi per a la realització, però no va veure mai la llum: va ser censurada de manera taxativa. El projecte es mostra ara arxivat en carpetes, en una exposició que la galeria Àngels Barcelona dedica a l’artista. No és possible visitar-la físicament a causa del confinament de gairebé tots els ciutadans. Però ja coneixem l’agilitat del mercat de l’art per adaptar-se a tot tipus d’eventualitats més o menys greus, com l’actual que ha provocat la total paràlisi de l’activitat de museus i galeries, davant la qual ja s’ofereixen solucions virtuals, com ara l’ingrés a través de les pàgines web.

La que ha preparat la galeria barcelonina inclou la documentació del projecte sobre l’exhumació dels dos feixistes, sumada a la d’altres treballs site-specific que Expósito va realitzar a ciutats espanyoles i europees en aquell període, així com obres recents que expliquen la importància de la fotografia com a document per ajudar a pensar els esdeveniments en temps real, de manera semblant com fan les paraules dins d’un text en l’acte de lectura.

La peculiaritat d’aquesta exposició és que mostra els mecanismes d’elaboració de l’obra en lloc de l’obra, per dir-ho així, acabada; és com “obrir la caixa de trucs del prestidigitador i mostrar-los al públic”, afirma l’artista, per a qui el concepte de mediació és fonamental. Més que de desafiar la dimensió referencial de la imatge, es tracta d’insistir-hi per recalcar les diferències entre com la treballa l’autor i com es llegeix. Una imatge clara i escenificada pot acabar sent només superfície. D’aquí el títol de l’exposició: les imatges prenen la paraula no com una crítica de la representació, sinó com a crítica de la simulació.