La memòria i el seu monstre

Una escapada juganera. Pot ser la traducció d’escape game que no apareix als titulars mediàtics. Si consultes la xarxa surt una cosa així com “joc d’escapada”, massa neutre en aquest cas: un joc d’enigmes pel territori on es va suïcidar el filòsof i crític literari Walter Benjamin el 1940, a Portbou i els voltants de la frontera. Pobre home. Tantes de les seves “tesis sobre la història” que s’han anat confirmant des que les va deixar inacabades, i la seva pròpia sort tràgica n’acaba sent una, la que fa: Tot monument de cultura és també un monument de barbàrie.

A Portbou, davant del mar, a dalt de tot del cementiri que el recorda amb una làpida, hi ha el memorial WB, preciós, molt, de l’escultor israelià Dani Karavan. La barbàrie que inevitablement també recorda aquest monument era, fins ara, tot allò que el va motivar: la devastació que es va endur WB també. Però ara la barbàrie és una altra. Ara és aquesta gimcana (sense premi) sobre l’any que coincidien els fugits dels nazis, Benjamin entre ells, i els republicans espanyols als camps de concentració, a l’altra banda de la frontera, al llarg de la costa. Walter es va llevar la vida, incapaç d’esperar més. Intentava arribar a Portugal i d’allí als Estats Units. No tenia la documentació legal per entrar en zona espanyola i les autoritats franquistes no l’hi van permetre. Havia fet una travessia difícil i amb por que el retornessin a un camp de concentració francès es va suïcidar la matinada del 26 de setembre. És un relat que té de tot, ideal per ser explotat comercialment i sumar-se a les tantes versions de l’art contemporani que l’han fet seu.

Per un preu que va dels 145 euros als 190 si hi passes la nit, el joc et permetrà reviure la Segona Guerra Mundial durant unes hores. Però com que Benjamin té avui una aura que transcendeix fronteres des de fa dècades i és citat per uns i altres, la cosa, i les protestes que ha motivat, se centren en la seva figura i record. Hi ha hagut prou protestes perquè el portal Portbou1940 elimini el vídeo promocional, que segons llegeixo a la xarxa acabava així: “Salvar Walter Benjamin. Aquesta és la missió”. Però la cosa continua.

Allò que sembla més propi del món de l’espectacle, que prenem per ficció –quan és realisme pur, hiperrealisme, superrealisme–, existeix en el dia a dia de l’anomenada alta cultura, i tant que sí. I per què no? Tant omplir-se la boca amb divulgar, amb donar a conèixer la història, i després ens queixem si es munta un escape game com el de Portbou. O un videojoc del camp de concentració d’Auschwitz, que aquesta és la setmana del seu memorial i de tantes iniciatives per recordar-lo i que no l’oblidem, etc.

De les iniciatives i convocatòries que m’han arribat a casa sobre el record de la Xoà, a més del que veus una vegada i una altra a la tele, em quedo amb una novel·la, El monstre de la memòria, de Yishai Sarid (Club Editor, traducció de Roser Lluch). T’explica, amb enorme coneixement documental, gràcia narrativa i escepticisme històric crític, el que qualsevol país i context hauria de considerar: què fa l’Estat amb el passat, com se l’apropia i sobretot com l’explota sense manies. En el cas israelià, es tracta, és clar, de la memòria dels camps de l’horror. En viatges guiats als camps de Polònia (els alemanys, t’adverteix el narrador, es van cuidar prou de no espatllar el seu, de paisatge) a estudiants de secundària, militars, polítics, tots israelians, i fins un director de cine alemany i tot. Així és, per cert: per als estudiants de secundària israelians la visita a Auschwitz és un ritus de pas a l’edat adulta (abans de l’ingrés a l’exèrcit). El narrador és un historiador bastant jove que no s’ha dedicat a l’horror nazi per ganes, sinó per finançament i beques. És rigorós i acaba sabent-ne moltíssim. Però la tesi doctoral resultant només li garanteix un lloc ultraprecari a la universitat (us sona?) i l’home, que ja té família, acaba treballant per a l'Iad va-Xem, institució oficial creada el 1953 que avui conserva la documentació més completa de la Xoà.

També serà requerit per documentar un videojoc, paraula que indigna el director del departament d’informàtica de la casa, que s’hi refereix com “una simulació amb finalitats didàctiques”. I així, amb tot. Recomano aquesta novel·la de debò, el que us he explicat són minúcies en comparació del que acabes per comprendre del monstre de la memòria.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural