Lliçons del Glòria

Aquesta vegada ha tocat Glòria. L’Organització Mundial de Meteorologia va optar per posar noms de persona a les grans tempestes perquè són fàcils de recordar. L’ordre alfabètic d’un llistat en el qual s’alternen noms d’home i de dona decideix com s'han de batejar els excessos que venen del cel. Ha estat Glòria i el proper, Hervé. I encara que sigui fruit de l’atzar, el nom de Glòria no és innocu perquè ens recorda que la distància entre l’esplendor de la natura i la mort, l’espectacle de la magnificència i les aigües desfermades és molt petita. I no és un detall: és una veritat de la Terra de la qual formem part.

Glòria ha aparegut a l’epicentre de moltes contradiccions del moment. Tot i que en aquests mars hi ha tradició en llevantades i inundacions, la seva dimensió entra en el qualificatiu d’excepcional. Cal remuntar-se 50 anys per trobar un antecedent d’una magnitud semblant. El fet és que ha arrasat platges i ha desbordat rius i pantans en proporcions desconegudes. I d’aquesta manera ha reforçat l’alarma davant del canvi climàtic. Precisament en les mateixes hores que l’Administració nord-americana, amb Trump al capdavant, tractava a Davos Greta Thunberg d’ignorant. La natura sembla decidida a desmentir els qui s’emparen en el seu poder per, al servei d’interessos ben coneguts, negar l’evidència. I tot i que és cert que la multiplicació dels seus missatges mentiders acaba fent forat i hi ha resistència de la ciutadania als canvis en l'estil de vida que exigiria una actuació conseqüent al seu favor, el negacionisme té el futur costa amunt. La natura avisa: vosaltres sereu els perdedors, perquè la Terra seguirà el seu camí.

En l’era dels mitjans de comunicació de masses, la tragèdia té la seva dimensió espectacle. I la televisió, un mitjà fred, a diferència d’un mitjà calent com la ràdio, mostra la realitat, contribueix a la precaució i a la presa de consciència de la magnitud de la qüestió, però posa un punt de distància amb l’esdeveniment. La imatge és menys colpidora que la veu i el so. I tot i que les xarxes socials hi posen la dimensió connectiva, la força de la resistència torna al vell territori del veïnat. Ningú sap millor el que ha passat que els que hi eren. Els potents mitjans d’intermediació amplifiquen i difonen, però la realitat és on es toca.

I llavors apareixen els polítics. Està documentada la rendibilitat política de la presència als llocs de la tragèdia, degudament propagada pels mitjans. Les devastacions excepcionals tenen coartada, hi ha situacions que s’escapen del nostre control. Però els que són a tocar de la catàstrofe també tenen veu. I tot i que sigui menys amplificada arriba als mitjans i els gestos de solidaritat dels polítics entren en el territori de la sospita. El Govern català ha buscat fer-se omnipresent en la desgràcia, sense poder evitar la seva tendència natural a l’autocomplaença, felicitant-se per com de bé s’han fet les coses. Però els afectats no han trigat a recordar-los el llistat de qüestions pendents. De demandes que venen de lluny orientades a evitar aquest tipus de desastres però que no es van atendre. El Glòria ha aconseguit, per un moment, modificar les prioritats d’un govern monotemàtic, cosa que no ha aconseguit la carregada agenda social del país.

Però aquesta vegada el premi a la frivolitat se l’endú el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez. La seva gran demostració d’empatia ha consistit a sobrevolar algunes zones afectades, camí de Mallorca, lluny del fang i de les persones. Quan ha aterrat ha reiterat la promesa de l’endemà de tota catàstrofe: ajudes immediates, que no sempre se sap fins on arriben ni quan.

És un exercici de ficció pensar que la propera vegada els efectes de la tempesta es podran minimitzar perquè s’hauran desenvolupat els plans adequats –alguns sobre la taula de les institucions des de fa anys– que ningú s’havia ocupat de fer efectius. El Glòria ens adverteix que el canvi climàtic no és cap broma i que a aquestes altures de la història ja no n’hi ha prou amb l’acompanyament de la tragèdia. Les negligències es paguen i tenen responsables. La natura juga a amagar-se, com deia el clàssic, i no tot és previsible. Però s’ha guanyat molt en capacitat per anticipar els seus moviments. Ja només queda una coartada per als negligents: el catastrofisme.