Pujol, el Govern i els mons paral·lels

Resultaria incomprensible que Churchill hagués comparegut davant dels mitjans després de la victòria sobre els nazis en la Segona Guerra Mundial per explicar el seu paper de tinent al 21è de Llancers a la batalla d’Omdurman, que va suposar l’última càrrega de la cavalleria britànica. O que Franklin Roosevelt, durant la crisi dels anys trenta, parlés a través dels mitjans de comunicació només de la seva afició a la filatèlia, obviant el New Deal. I centrant-nos en la corrupció de pelatges diversos, és com si en una entrevista a Al Capone en plena llei seca els periodistes només mostressin interès per la faceta de constructor de menjadors socials del mafiós. En l’àmbit domèstic seria lamentable que a Manuel Chaves l’entrevistés Canal Sur amb el monotema de l’Expo 92 de Sevilla, després de la sentència condemnatòria pel cas dels ERO.

Seria lamentable que a Manuel Chaves l’entrevistés Canal Sur amb el monotema de l’Expo 92 de Sevilla després de la sentència pel cas dels ERO

Doncs bé, TV3 ha anunciat que Jordi Pujol, president de la Generalitat des del 1980 fins al 2003 i evasor de capitals confés i pendent de judici, “trencarà el seu silenci” en el programa 30 minuts per parlar de la cooperació catalana al desenvolupament, del 0,7% del PIB que cada país hauria de destinar segons l’ONU a pal·liar la desigualtat. Es compleixen 25 anys de les mobilitzacions que es van fer a 140 ciutats espanyoles per demanar que es destinés aquest percentatge del producte interior brut a la cooperació. I, pel que sembla, l’efemèride es mereix una ruptura del silenci a mida. Tan bon punt es va conèixer la controvertida compareixença, a Twitter va esclatar la polèmica. El republicà Gabriel Rufián es va preguntar: “A veure si el següent [30 minuts] és per parlar del 3%”. I, és clar, el col·lectiu de creients postconvergents li va saltar a la jugular. Com es poden comparar els 290 milions evadits per la família catalana de bé respecte als 680 milions del cas ERO a Andalusia?

El cas és que l’ala religiosa del processisme –Junts per Catalunya– continua entestada a recrear una realitat paral·lela tot i les garrotades de la realitat. I els mitjans de comunicació públics i concertats no són aliens a aquesta posada en escena. Fa uns mesos TV3 va emetre un documental sobre el cas Palau –produït pel mateix coliseu modernista– en el qual només en dues ocasions se citava Convergència, condemnada com a partícip a títol lucratiu del saqueig, amb almenys 6,6 milions d’euros de botí. Un altre element més d’aquesta tramoia per un món feliç, el van protagonitzar els diputats de Junts per Catalunya al Congrés, amb Laura Borràs al capdavant, en acudir precipitadament des de Madrid al plató de TV3 amb la intenció d’abraçar el president Torra, que era entrevistat a Preguntes freqüents després de ser inhabilitat per la Junta Electoral Central. Les abraçades, per decòrum d’algun productor, no es van retransmetre en directe, tot i que es va intuir la figura de Borràs entre bastidors. Un dia abans, la bandera d’Espanya, sense que ningú sabés com i entre abraçades i crits dels concentrats, va ser arriada durant uns minuts del Palau de la Generalitat. En un altre d’aquests esforços per construir un món paral·lel, la portaveu de l’Executiu, Meritxell Budó, va assegurar dimecres que el Govern “habilitaria mecanismes” perquè el líder d’ERC, Oriol Junqueras, pogués assistir al ple del Parlament Europeu d’Estrasburg el 13 d’aquest mes. El mateix advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, va afirmar que aquests “mecanismes” no existeixen i que només el fet d’esmentar-los ja suposa recrear “un món de fantasia”. Efectivament, en despertar el Tribunal Suprem es va encarregar de posar la dura llosa de la realitat desestimant el recurs del líder d’Esquerra, que apel·lant a la sentència del Tribunal de Luxemburg sol·licitava l’aplicació de la immunitat per recollir l’acta d’eurodiputat a Estrasburg.

Tot aquest embolic politicoinformatiu seria un magnífic guió per a una versió nacional catalana de Good Bye, Lenin!

Així que en un país on prima el decorat sobre el decòrum, TV3 entrevistarà Jordi Pujol Soley per parlar de cooperació internacional amb els països empobrits. I tot plegat tot just dues setmanes després que l’Agència Tributària conclogués que l’expresident va defraudar 885.651 euros com a titular d’un compte –amb un ingrés en efectiu sense justificar d’1,8 milions d’euros– a Andorra pel qual no va tributar mai i que ja ha prescrit.

Tot aquest embolic politicoinformatiu seria un magnífic guió per a una versió nacional catalana de Good Bye, Lenin! Al film, l’Alex prova de recrear per a la seva mare malalta, la Christiane, una República Democràtica Alemanya (RDA) que ja no existeix. Per fer-ho no dubta a convèncer Sigmund Jähn –el primer astronauta germanooriental, que descobreix treballant com a taxista– perquè es faci passar pel nou president de la RDA en un telenotícies fake. Per sort, a Catalunya encara no tenim astronautes.