Si hi ha un mort, a qui en demanem compte?

Si hi ha un mort, a qui en demanem compte? Les dues proposicions, la hipòtesi que es produeixin víctimes mortals, i l’interrogant sobre els seus eventuals responsables, constitueixen tòtems prohibits que acompanyen el moviment indepe i la lletania del seu pacifisme: que ho és al 99,99% dels seus seguidors. Però no al 100%.

Acabem amb el tòtem que ens alleuja i mirem la realitat de cara. De tant portar el càntir a la font, hi ha risc que es trenqui. Tants anys de manis (gairebé sempre beatífiques, però no sempre) són un desafiament a l’atzar, fins i tot a l’estadística. Altres mogudes també no-violentes, com la dels brexiters, han causat morts, com ara l’assassinat de la diputada laborista-europeista Jo Cox, (16-6-2016).

El causant immediat serà un assassí solitari, com llavors, o un uniformat (de qualsevol cos) que erri o s’excedeixi (o l’asfíxia per les empentes i pressió de les masses o per una caiguda fortuïta contra una vorera). Però també caldrà demanar-ne compte als padrins mediats. Qui? Ens ho explica Nick Cohen, a The Guardian del 26-9, ben ressaltat per Daniel Gascón: “Perquè la violència arribi des del punt marginal fins al centre s’han de complir dues condicions: s’han de soscavar els tabús contra la violència i les forces de l’ordre s’han de debilitar”. La violència política “necessita autorització des de dalt. Dirigents, intel·lectuals i líders religiosos criden a les armes o més freqüentment troben raons per entendre i exculpar” concreta.

Entenen i exculpen els que convoquen les masses a la desobediència per reflectir una “confrontació” (pseudònim d’enfrontament) amb l’Estat. Com Quim Torra.

No només entén, sinó que cridaa la violència el que escriu: “Sense una determinada acció violenta, Catalunya mai assolirà el seu alliberament (...); les accions de masses realitzades fins avui, tot i ser necessàries i modèliques, han demostrat ser poc útils (...) i ha arribat el temps de la nova violència”. Aquestes frases s’espigolen d’un repugnant article a El Punt Avui, 22-9. El firma un exsenador socialista convers al nacionalisme, afecte a l’estupidesa que Catalunya és una colònia, creador per compte de Jordi Pujol d’un sectari museu oficial de la història catalana, i majordom del truculent simposi d’història-escombraries Espanya contra Catalunya. Es diu Jaume Sobrequés.