El procés a casa de la mossa Forester

El grau de dissensió que ha provocat el procés sobiranista a les llars catalanes pot ser susceptible de discussió, però no la seva presència a l'estil espasa de Dàmocles. D'això no se n'ha salvat ni la particular família de la inspectora dels Mossos d'Esquadra Norma Forester. La seva creadora, Teresa Solana, l'enfronta en la seva tercera aventura, Octubre (Alrevés, col·lecció Crims.cat), al debat entre les seves conviccions polítiques i la seva professió, també amb les radicals i oposades postures dels membres del seu clan i fins i tot amb les del seu propi equip d'investigació i del cos policial autonòmic, en el marc dels 11 dies previs al referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Al mig, un crim amb una víctima sense identitat, potser la metàfora de la situació sociopolítica d'avui.

“La Norma s'ha tornat independentista dels de nova fornada, d'aquells no n'érem i ens hi hem convertit no tant per un tema identitari sinó més aviat per traçar un camí per aconseguir una societat més justa, republicana i feminista”, explica Solana (Barcelona, 1962) sobre ella i sobre el seu personatge, nascut fa nou anys a Negres tempestes (premi Crims de Tinta) i que va reprendre a La casa de les papallones (2014). Però no és una novel·la sobre l'1-O perquè creu que encara és “impossible” fer-ne ficció. “Ens falten elements per saber què va passar abans i, sobretot, què va passar després; només he volgut captar, congelar, l'ambient d'un moment”.

Assegura que buscava també “desdramatizar aquella sensació arran de les ruptures familiars que generava el procés; sí, jo vaig discutir amb alguns familiars, però va ser en casos molt minoritaris”, sosté. Potser per tot això, les referències dins de la novel·la a la incertesa d'aquests dies són poc visibles, com si hi hagués una cortineta a la rebotiga, sense jugar-hi ni elucubrar-hi narrativament. Així, s'hi pot entreveure que als Mossos hi ha tensió per si cal mantenir-se al costat de la Generalitat o bé complir les ordres judicials per evitar el referèndum; en algun moment, s'intueix que alguns policies no es parlen entre ells per les seves postures polítiques, reforçades perquè comandaments i nombres tenen familiars o amics en la concentració davant de la Conselleria d'Economia a Rambla de Catalunya o a les paradetes d'organització de l'ANC o a la seu de la CUP per impedir l'entrada de la Policia Nacional. “He imaginat completament les visions contraposades, aquesta vegada no he fet entrevistes amb cap mosso ni he investigat sobre aquest tema”, aclareix de seguida Solana.

En l'àmbit de l'estranya santa companya que conforma el cercle íntim de la mossa Forester, la idiosincràsia de cada personatge deixa entreveure de manera previsible al lector on se'ls trobarà i com acabaran. Així, Mimí, l'exhippie mare (soltera) de la Norma, para poc per casa perquè durant aquests dies és amb les seves hiperactives amigues septuagenàries de l'ANC; la seva filla Violeta, okupa fins a la novel·la anterior, prossegueix a l'òrbita de la CUP; la tieta Margarita, monja clarissa del monestir de Pedralbes, apareix més misteriosa que mai en la seva doble vida de hacker . Fins i tot les urnes viatgeres i clandestines hi tindran una tragicòmica aparició. Per tot això, Norma (a qui li agradaria votar) recorda a la seva filla que en un imminent dinar familiar de diumenge “no es podrà parlar de política”, per evitar l'enfrontament entre el seu marit Octavi (un forense escèptic i no independentista) i el seu cunyat (als antípodes ideològics, com mana el tòpic).

Octubre, com a plantejament negrocriminal, segueix l'estil desenvolupat per Solana en les seves vuit obres anteriors, una trajectòria que va arrencar en Un crim imperfecte (2006, premi Brigada 21), totes marcades més aviat “pel procediment que per altres enfocaments”, aquí al servei d'un suposat crim fruit d'un robatori, amb un mort, de qui no se sabia res, i que vivia sota una falsa identitat. “M'agradava la idea d'algú de qui no s'aconsegueix esbrinar qui és, en aquests temps de ciència forense tan avançada; és una metàfora de la desconfiança en la víctima, molt propi de la societat actual”, diu Solana, que continua ambientant les seves obres en la Barcelona de l'Eixample i de Gràcia, on va viure: “La ciutat més negra del centre, de drogues i immigració, la conec menys, potser hi podria aportar més coses amb una mirada del crim des dels barris més burgesos”.

Creix en aquesta entrega el feminisme (“La Norma sempre ha estat feminista i vaig normalitzant comportaments, com la mateixa societat”) i també la figura del sotsinspector Carrasco, ex Policia Nacional de la vella escola franquista, molt políticament incorrecte a les portes de la seva jubilació, mentre aflora un nou sergent, Alberich (exprofesor de llatí, una picada d'ullet potser al fet que la seva creadora és llicenciada en filosofia i en filologia clàssica), més nacionalista que la seva col·lega lesbiana Amèlia. En qualsevol cas, el típic humor solanesc amb prou feines aflora. “Vaig començar aquesta novel·la molt enfada pels presos i exiliats; al principi tenia un to més seriós que després vaig rebaixar i vaig recuperar més la meva mirada; per això la saga Norma era ideal: si l'hagués enfocat amb els germans hauria pres un aire més polític”, afirma en referència a la seva sèrie sobre els investigadors bessons Eduard i Borja Masdéu, amb els quals va iniciar la seva carrera literària.

Solana, primera escriptora catalana nominada als premis Edgar Allan Poe (2013) i que des del 2014 viu a Oxford (“aquí no es parla més que del Brexit i el canvi climàtic; Catalunya ha desaparegut de l'agenda”), no descarta abordar el procés “fins i tot fora de l'àmbit de la novel·la negra”; però això no seria fins que trobi un buit en la seva atapeïda agenda, marcada per una novel·la aparcada per fer Octubre i la promoció internacional de la traducció a l'anglès dels relats de Matèria grisa, amb què va guanyar el 19è premi Roc Boronat. I també quan el mateix procés acabi.