El franquisme, en 146 paraules

Les Teresianes de Salamanca van cedir el braç incorrupte de la seva patrona, Santa Teresa, a Franco perquè fos el seu tercer auxili durant la Croada. El dictador li va agafar tant d’afecte que ja no el va deixar anar durant els seus gairebé 40 anys de mandat i va fer que l’acompanyés per tot Espanya durant els seus viatges, fins i tot el darrer, quan en la seva agonia va ser traslladat des del palau d'El Pardo a la clínica de La Paz... És el contingut de Santa Teresa (el brazo incorrupto de), una de les 146 entrades particulars amb què Manuel Vázquez Montalbán va conformar el seu càustic i iconoclàstic Diccionario del franquismo, que ara recupera Anagrama amb il·lustracions de Miguel Brieva amb un nivells de lectura no menys àcids i desbordants que les definicions.

Qui fa aquest compendi sobre l'espai polític simbòlic del franquisme és “un home que va néixer el 1939 en un barri de supervivents situat en una ciutat vençuda, capital d'un país ocupat”, com s'autodefineix i ubica un Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939 - Bangkok, 2003) que està en fase expansiva a un pas de la seva consagració. Juntament amb el Diccionario del franquismo, el 1977 l'escriptor i periodista portarà també a les llibreries Cómo van liquidar al franquismo en 16 meses y un día (Planeta), Imágenes y recuerdos 1919-1930. La rebelión de las masas (Difusora internacional) i La soledad del mánager, la consolidació de Carvalho. La seva capacitat de treball prodigiosa i llegendària també li permet simultaniejar la feina a Primera Plana, Interviú, Tele/eXprés… O sigui, està hiperactiu i ficat de ple en l'actualitat, el que explica que les entrades ofereixin unes finíssimes disseccions sobre la política espanyola i internacional, com la interpretació del concordat entre Espanya i el Vaticà de 1953, o el suport a la dictadura (per la febre anticomunista d'Eisenhower) d'uns EUA que mai no van retirar bancs ni empreses quan el bloqueig internacional al país.

Les entrades van des de personatges a símbols: 'Diari parlat de RNE', 'Pantà', 'Poll verd'...

En aquesta línia, sorprèn el grau de coneixement de la maquinària franquista, de l'interior del Règim, del qual fa gala Vázquez Montalbán, que li permet enumerar, per exemple, la guàrdia pretoriana de Camilo Alonso Vega, amic personal de Franco, militar africanista com ell i artífex de la Guàrdia Civil com a significada màquina repressiva. O el paper de José Luis Arrese, secretari general del Movimiento, com a arma pacificadora secreta del dictador cap als falangistes irritats amb el conservadorisme del Règim. O el pes de la maçoneria a l'Exèrcit i l'obsessió sobre això d'un general que va mantenir bones relacions amb la noblesa fins a 1947, quan aquesta es va adonar que no pensava restituir la monarquia.

Els informes de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE), les editorials dels diaris, però també tant les facècies populars com els primers estudis, biografies i memòries que van apareixent després de la mort del dictador es converteixen en matèria primera per a un diccionari tan rigorós i documentat com macerat en ironia: a qui seria president del Govern, Carlos Arias Navarro, “la fatalitat el portava a llocs repressius”; l'almirall Luis Carrero Blanco era “un polític de secà pertinaç”. I a Oriente (plaza de), l'escriptor parla d'un escenari d'una “concentració fatal” perquè, “a conseqüència del fred tallant de primers de l'octubre, la seva Excel·lència el Cap de l'Estat va patir el refredament inicial que, després de complicacions posteriors, el portaria a la tomba”.

Narrador cartesià i astut, aixeca acta de petits detalls de grans personatges, com el trist paper com actiu fiscal antirepublicà a Màlaga, després de l'ocupació feixista, d'Arias Navarro; els articles sobre maçoneria que escrivia un tal Jakim Boor, pseudònim del mateix Caudillo; el “pistolerisme blanc” que va promoure Primo de Rivera, amb l'escalada de violència que va portar a la Guerra Civil, o el discurs desvergonyit del ministre de Comerç de l’Opus Alberto Ullastres, que atribuïa la precarietat social entre 1958 i 1962 al fet que els espanyols es van oblidar de la humilitat alimentària i havien renunciat a menjar cigrons.

Es va oblidar la humilitat de menjar cigrons”, deia el ministre Ullastres per justificar la crisi social de finals dels 50

Relator hàbil, en altres entrades ofereix el revers: grans detalls de petits homenets, en biografies inopinades; així, aflora el militar Fidel Dávila, únic a qui Franco tenia tanta confiança com per designar-lo Cap de l'Estat en funcions mentre estava de viatge; o l’africanista i després membre de la División Azul Agustín Muñoz Grandes i l'almirall Pedro Nieto Antúnez, a qui Franco veia com el seu hereu i el tercer en una hipotètica successió, respectivament. O l'encara més ignot Blas Pérez González, ministre de Governació, però artífex de la implacable Brigada d'Investigació Social, que va crear assessorat inicialment per tècnics nazis.

La brillantor de Vázquez Montalbán és tal que hi ha propostes en principi xocants, però amb tot el seu sentit. És el cas de Corea (guerra de), present perquè Franco va voler enviar soldats per lluitar contra el comunisme. N’hi ha per sucar-hi pa amb les destinades al Diario hablado de RNE (la sintonia del qual era, per a l'autor, paradigmàtica de “la presència psicològica del règim a les llars d'Espanya”), a Pantano (en realitat, se seguia el pla de preses dissenyat per la República i al dictador, d'inaugurar-ne tantes, se l’anomenava clandestinament “Paco Rana”, com era “el galant del NO-DO” també per la seva omnipresència al noticiari), o a Pesca y caza (amb xifres tragicòmiques de proeses, com el catxalot de 37 tones o la tonyina de 373 quilos, capturats pel dictador en operacions que resultaven caríssimes i en què el seguici aprofitava per prosperar). Més tristament surrealistes són Piojo Verde o Tuberculoso pobre (Campaña Pro Cama del), pandèmies de misèria que castigaven el país. No podia faltar Occidente, centinela de, epítet que es va inventar en una glossa el periodista Luis de Galinsoga.

Per si amb la recuperació de l'escrit no n'hi hagués prou, l'edició d'Anagrama inclou 11 il·lustracions de Brieva, amb referents iconogràfics de l'època, als quals l'artista sevillà hi afegeix pur àcid sulfúric. Sobresurt l'escena de Franco al llit, envoltat de fosses amb mort plenes de sang, patint un malson sobre maçons i la seva dona, Carmen Polo, tranquil·litzant-lo: “Ja està, Paco. ¿Per què no et prens una miqueta de llet i firmes unes penes de mort i així et quedes més tranquil?”; o una seqüència de cartells de Franco, el rei Joan Carles i González, Rajoy i Rivera, aquests amb eslògans sobre el canvi; contemplant-los hi ha dos nens, amb el braç aixecat (com la instantània icònica de 1939 davant una pintada del dictador), però amb un mòbil, comentant: “Tot el sant dia apel·lant al canvi perquè res no canviï mai...”. Un diccionari enciclopèdic i demolidor.