Il·legal, il·legítima, inefectiva

Dues setmanes de vista judicial i la idea que s'està imposant és clara. No hi va haver rebel·lió, ni de bon tros va ser violenta. No hi va haver proclamació d'independència, ni molt menys un cop d'Estat republicà. Tampoc hi va haver malversació de cabals públics. Només l'expressió de voluntats i desitjos polítics, acollint-se a les llibertats fonamentals reconegudes per la Constitució. I una mica de desobediència, és cert, a causa de la feblesa de la doctrina sobre la ponderació entre el mandat polític rebut dels electors i l'obediència a les resolucions dels tribunals, exposada per Jordi Turull.

Aquesta impressió generalitzada, a partir de la versió dels acusats i de la limitada perícia interrogadora dels fiscals, confirma l'existència a Catalunya de dues realitats paral·leles que tenen una immillorable virtut a l'hora de mantenir la unitat dels catalans: afecten, és dir enganyen, de manera transversal i per igual tothom, independentistes i antiindependentistes. "La república no existeix, idiota" –­l’espontània expressió d'un mosso d'esquadra equiparable a la famosa frase clintoniana "és la política, estúpid" – serveix tant per als creients que esperaven deixar de ser espanyols a partir del 28 d'octubre com per als descreguts que denuncien l'existència d'un autèntic cop d'Estat. Uns estan amargats perquè amb prou feines poden somiar en una república virtual, o fins i tot digital, i els altres també ho estan perquè els qui han pretès suspendre la Constitució a Catalunya no tinguin el càstig que es mereixen.

Al marge del que pugui passar a partir d'ara, el curs desinflamant de la vista permet imaginar unes condemnes suaus, o almenys suportables, que se situïn a l'abast polític d'aquests indults que tant exciten la tripleta de dreta, Vox, PP i Ciutadans. També pot passar el contrari i activar encara amb més força la necessitat d'aquestes mesures de gràcia que Antoni Bayona, el savi, ponderat i constitucionalista lletrat major del Parlament durant els Fets d'Octubre, ha considerat en el seu llibre No tot s'hi val. La mirada d'un jurista a les entranyes del Procés com l'ocasió brindada als jutges "de tornar la pilota al terreny polític".

És obligat que aquestes dues realitats paral·leles, com totes les mentides, tinguin les potes ben curtes. Després de sis anys de fantasies, relats, postveritats i fake news, recuperar la consistència dels fets és una de les tasques cíviques i polítiques més lloables, a la qual hauríem d'aplicar-nos tots, començant pels periodistes, el gremi probablement que surt amb les mans més brutes del pandemònium en què ens hem vist compromesos. Alguna contribució podran fer els magistrats del Suprem amb la seva sentència i després els representants dels ciutadans i els governants quan assumeixin les conseqüències, penals i de tota mena, en un moment necessàriament polític que només s'ha de resoldre amb la política. No serà qüestió de continuar repetint els errors.

Hi ha fets que no tenen discussió i que escapen de les realitats paral·leles. El primer i més rellevant és que hi va haver un intent, de protagonistes difusos o indeterminats i de responsabilitats elusives, de proclamar la independència de Catalunya, deixar sense vigència l'Estatut català i la Constitució espanyola i la protecció dels drets fonamentals dels ciutadans a Catalunya i implantar un nou règim, que es definia republicà, tot i que suspenia provisionalment la separació de poders. És indiscutible que es tractava d'un canvi de règim, una secessió i una ruptura legal, i que es feia sense seguir els procediments dictats per la legalitat, tal com exigeixen tots els organismes internacionals, i especialment la Comissió de Venècia.

La ruptura no era legal, però tampoc era legítima, perquè no tenia ja no les majories qualificades estatutàries necessàries per modificar l'Estatut, sinó ni tan sols la majoria de vots propis de la pretensió plebiscitària amb què va ser convocada la ciutadania en diverses ocasions . Una majoria de vots, i no diguem una majoria qualificada d'escons independentistes, haurien proporcionat una enorme legitimitat a l'intent de secessió, encara que continués sent una acció il·legal. A sobre, tampoc es van seguir les regles de joc dictades establertes pels qui l'organitzaven amb les famoses i anticonstitucionals lleis de desconnexió a l'hora de celebrar el referèndum, que no va disposar de cap de les garanties exigides per la Comissió de Venècia.

Ni legal, ni legítima, tampoc va ser una secessió efectiva. No va ser. Es va quedar en un intent, que alguns volen repetir, i aporten així arguments als que insisteixen en el tipus penal de la rebel·lió i als que descarten qualsevol condescendència posterior amb els protagonistes de l'intent. Per cert, suma injustícia amb l'Estat de dret i la Constitució espanyola: aquesta va sorgir d'un canvi de règim, d'autoritari a democràtic, que va ser legal, legítim i efectiu.