L’aposta

Ara que ja s'ha fet la manifestació de la plaça de Colón de Madrid, encara no se sap si els seus efectes empenyeran a la convocatòria d’unes eleccions generals anticipades –com s’ha especulat aquestes últimes hores– o si, en canvi, s’allargarà la marxa de la legislatura. Dependrà de molts factors. De si l’independentisme català deixa de gesticular i dona suport a l’acord de pressupostos, començant a fer política d’una vegada (malgrat tots els problemes que comporta ser a les portes d’un judici com el de l’1-O). Dependrà també de les valoracions que en farà el conjunt del PSOE, els seus dirigents territorials i dels seus assessors. I, Sobretot, dependrà de la lectura del moment que farà el president del Govern espanyol, que és, en definitiva, qui té la potestat de convocar eleccions. Moltes incògnites ara mateix.

No obstant això, en època de política de fast food, quan un tuit o unes fake news sembla que ho puguin canviar tot, seria saludable aturar-se i eixamplar la mirada per contemplar els fets, anant més enllà de les poques hores, tant pel que fa al passat, com, especialment, al futur.

Si es fa aquesta senzilla operació, tot plegat apareix més clar: l’envestida ferotge d’una dreta, una i trina –però tota ella de matriu aznariana–, i les resistències ferotges d’alguns sectors del PSOE (inclosos els “pares nobles” Guerra i González i els barons no mediterranis espantats pels resultats andalusos) a la via de reformes socials i diàleg territorial empresa pel Govern en els últims mesos no deixen de ser una conseqüència d’un conflicte antic i mal resolt, que comença amb la crisi econòmica del 2008, continua amb la victòria del PP el 2011, es complica enormement amb l’escalada del procés i culmina amb els conflictes interns al Partit Socialista el 2016, que van portar a la defenestració de Pedro Sánchez.

La fatiga del sistema polític tradicional –que va ser abans social que no pas territorial– no podia no impactar en el partit que potser més ha protagonitzat el desplegament de les millores econòmiques, polítiques i social d’aquest sistema. Encara més quan aquest mateix partit ni va saber ni va voler veure la importància del que estava passant –al contrari, es va dedicar a canviar l’article 135 de la Constitució– i les conseqüències que implicaria per a tota la societat espanyola. Sectors importants, decisius (els joves, les dones, les capes més afectades per la crisi, usuaris i treballadors dels serveis públics), es van mobilitzar amb una força insòlita. Molt de tot això es va fer visible, concret i corpori a les places del 15-M, després en l’emersió de les noves forces polítiques o, una mica més tard, en la primavera de les ciutats del canvi. I tot plegat va impactar, com un vent tenaç, en l’opinió pública i va canviar el conjunt del sistema polític espanyol. La qüestió potser més important, que no s’hauria de perdre mai de vista, és que en aquest sentit el vent era democràtic, inclusiu: una gran reivindicació dels drets socials, polítics i democràtics per a una ciutadania entesa en un sentit ampli, sense replegaments identitaris. Inesperadament i feliçment estrany, a l’Europa espantada dels nostres temps.

L’aposta que va néixer amb la moció de censura a Rajoy (...) ha despertat les forces que volen portar la confrontació política al terreny identitari per obviar, desplaçar, retorçar i silenciar les qüestions de fons, que continuen sent les que tenen a veure amb la justícia social i redistributiva

Amb resistències numantines, prudències i algunes ganivetades, una part del socialisme espanyol finalment va apostar per deixar-se interpel·lar per aquell vent. I es va trobar amb aquelles forces que, nascudes del malestar, van optar per treballar en les institucions per democratitzar-les i convertir-les en un vector de reducció de les desigualtats. L’aposta que va néixer amb la moció de censura a Rajoy es va traduir en l’adopció de mesures importants de redistribució, un acord de pressupostos que reverteix la lògica austeritària i un enfocament racional de l’endimoniada qüestió territorial.

No és poca cosa, en aquests temps agitats. Es podria dir que és molt. I probablement per això ha despertat l’oposició –frontal i explícita d'alguns, més sibil·lina d’uns altres– de totes aquelles forces –no únicament a Madrid– que volen portar la confrontació política al terreny identitari per obviar, desplaçar, retorçar i silenciar les qüestions de fons, que continuen sent les que tenen a veure amb la justícia social i redistributiva, amb la qualitat democràtica de les institucions, amb la definició d’un paradigma de ciutadania que sigui inclusiu. En el fons –i malgrat totes les especificitats espanyoles–, aquest és el debat a Europa i al món. Per això, i més enllà de les dificultats objectives, dels possibles càlculs electorals i de la impredictibilitat d’una política canviant i inestable –que sembla que té un horitzó de no més de 24 hores– és important posar llums llargs, aprendre del passat, intentar imaginar el futur i, sobretot, mantenir l’aposta, tant si hi ha eleccions aviat com si no.