La història de dos processos

Era la revolució dels somriures, era la rebel·lió contra l’Estat; era l'edat de l'esperança i la de la crispació; l'època del dret a l'autodeterminació i la del desafiament unilateral; era la primavera de la llibertat i la tardor de les presons; les mobilitzacions eren pacífiques, els aldarulls eren violents; anàvem tots directes a la independència, tots ens precipitàvem a la confrontació.

Els successos dels mesos més convulsos del procés a Catalunya semblen, a primera vista, evidents i incontrovertits. Tot està documentat, publicat en diaris oficials, examinat per milers d’ulls, retransmès gairebé en viu. I així i tot, la batalla pels fets ­–per la seva naturalesa i el seu abast, per les seves conseqüències penals– serà la primera i més rellevant del judici que afronten els polítics catalans al Tribunal Suprem. Va estar la independència “a punt d'aconseguir-se”, com diu el fiscal, o va ser tot una gran farol per forçar el Govern a negociar? El 20-S va ser el “setge” d'una “torba” o una “protesta pacífica”? I el dia del referèndum, els policies es van excedir o van fer servir legítimament la força davant la “contumaç” resistència dels ciutadans?

Un judici és, entre altres coses, una disputa dialèctica per imposar un relat. L'homicida vol que es creguin la seva coartada. El corrupte, que no ho va fer. L'agressor sexual, que hi va haver consentiment. Amb la vista contra els líders independentistes passa una cosa semblant. “Hi ha unes dades objectives. Van passar coses. Però l'important és què es projecta sobre aquests fets, amb quina lent es miren”, sosté un jurista aliè a la macrocausa que comença dimarts i que posarà a prova una vegada més els vincles de Barcelona i Madrid, cadascuna, també, amb la seva particular mirada sobre el procés.

La Fiscalia ha elaborat, a partir dels atestats policials, una narrativa pròpia del procés que la porta a parlar de “violència” i a sostenir que va haver-hi delicte de rebel·lió. Però aquest relat, tal com està explicat, “no es correspon en absolut amb la realitat”, replica la defensa de Jordi Sànchez. O bé mostra com a “fets incontrovertits” el que en realitat són “opinions i valoracions”, afegeix l'advocat de l'exconseller Joaquim Forn.

Abans d'entrar en la batalla jurídica –si hi concorren o no els requisits del tipus delictiu–, la clau és “marcar el terreny de joc”, afegeix el jurista. Allò que, en la sentència, seran els “fets provats”. Amb la violència (o la seva absència) com a fil conductor, Fiscalia i defenses ja han delimitat dos camps incompatibles, dos relats, la història de dos processos.

El context polític. La Fiscalia defineix del procés com una “estratègia perfectament planificada, concertada i organitzada” per “fracturar l'ordre constitucional” i aconseguir la independència. El Govern, el Parlament i les entitats socials (ANC i Òmnium) van iniciar la seva “actuació il·legal” el 2015 amb el “full de ruta”, que amb paraules benèvoles buscava en realitat “una insurrecció manifesta” contra l’Estat. Els líders d'aquest desafiament van estar “a punt d'aconseguir” el seu objectiu: “declarar la independència i obligar l’Estat a acceptar-la”. Les defenses –amb les seves variants– venen a dir que els acusats es van limitar a canalitzar una “reivindicació política” legítima. I insisteixen que l'objectiu va ser sempre obrir “canals i vies de diàleg per trobar una sortida política”, però el Govern espanyol s'hi va negar.

Els successos del Parlament. Durant les tempestuoses sessions del 6 i el 7 de setembre del 2017, la majoria independentista del Parlament va aprovar la llei del referèndum –vols que Catalunya sigui un Estat independent en forma de república?– i la llei de transitorietat jurídica. Poc marge de discussió hi ha sobre aquests fets. La Fiscalia acusa Carme Forcadell, que com a presidenta “va permetre que es tramitessin” resolucions “obertament inconstitucionals”. Les defenses, que relaten de manera detallada els esdeveniments polítics dels mesos anteriors, neguen que no hi hagués debat previ o que les sessions fossin un “atropellament” als drets de les minories. I atribueixen a aquestes “minories” haver “boicotejat” els intents de disposar d'un debat serè al Parlament.

20-S, setge o protesta? El 20 de setembre del 2017, un jutge de Barcelona va ordenar 40 escorcolls en seus de la Generalitat i 14 detencions d'alts càrrecs per organitzar el referèndum. Durant tot el dia, milers de persones es van concentrar davant del Departament d’Economia mentre la Guàrdia Civil confiscava documentació. Van acudir a la crida feta per, entre d’altres, el llavors president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart. El 20-S és una cita clau en el procés judicial perquè la Fiscalia ancora en aquesta jornada el seu relat de la violència. Per a l'acusació, Sànchez i Cuixart van instigar “l'execució d'actes de força, intimidació i violència” que “van entorpir greument” el compliment de l'ordre judicial. Cita dos exemples: els detinguts no van poder estar presents en els escorcolls i la comissió judicial es va veure “privada de llibertat de moviments”. Allà on la Fiscalia veu el “setge” d'una “torba”, les defenses veuen “un acte d'exercici del dret de reunió i manifestació pacífica” i “una mostra més del civisme” de les protestes de l'independentisme. Els detinguts, recorden, van renunciar al seu dret a estar presents en l’escorcoll, mentre que la mobilitat de la comitiva es va garantir amb un “àgil corredor humà” –organitzat per voluntaris de l’ANC– que els va permetre desenvolupar la tasca “sense incidències”. La Fiscalia assenyala que dos cotxes de la Guàrdia Civil van quedar destrossats i que Sànchez i Cuixart van enfilar-se a un d'aquests cotxes a les 23.40. Les defenses repliquen que només ho van fer per demanar que la gent marxés, que els periodistes s'hi havien enfilat abans per prendre imatges i que “alguns manifestants” van aprofitar la “desprotecció” per “pintar-los i causar-hi danys”; en cap cas, diuen, pot atribuir-se aquesta violència als líders socials. Tampoc se'ls poden atribuir els incidents que, una vegada desconvocada la manifestació, van causar unes 500 persones en enfrontar-se amb els antidisturbis dels Mossos. Però la Fiscalia insisteix: amb la seva “incendiària convocatòria”, els actes de violència van ser “coneguts, induïts i consentits” per tots dos.

L'1-O i el paper dels Mossos. En el relat de la Fiscalia, els Mossos d'Esquadra juguen un paper essencial: van posar el seu “poder coactiu” en mans de la Generalitat i, amb la seva “inacció i passivitat”, van fer possible la consulta il·legal. Els comandaments “van anteposar les directrius polítiques rebudes del Govern al compliment de la llei”. D'aquesta afirmació es deriven altres processos judicials, com el que se segueix a l’Audiència Nacional contra el major Josep Lluís Trapero, o contra desenes d'agents i comandaments intermedis del cos en jutjats catalans. El seu pla d'actuació per a l'1-O, amb només 7.000 agents “quan en unes eleccions en són 12.000”, era tan ineficaç que “neutralitzava per complet” el compliment de l'ordre judicial d'impedir la consulta. A aquesta ordre, dictada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s'acullen precisament els Mossos i les defenses per justificar que tot es va fer correctament. El 27 de setembre, la magistrada Mercedes Armas va ordenar als tres cossos policials que s'impedissin les votacions, però “sense alterar la normal convivència ciutadana”. La defensa de l'exconseller d’Interior Joaquim Forn assenyala que, encara que els comandaments advertissin de riscos per a la seguretat, en cap cas es va projectar “un escenari d'insurrecció ciutadana massiva”. I recorda, a més, que ningú –ni tan sols el coronel designat per coordinar l'operatiu, Diego Pérez de los Cobos, testimoni destacadíssim d'entre els més de 500 que escoltarà el Suprem– va posar en dubte el dispositiu policial.

L'1-O i la violència. Els independentistes repeteixen sovint que l'única violència del procés va ser la que van descarregar les porres de la Guàrdia Civil i de la Policia contra ciutadans pacífics que estaven votant. Més d'un miler, segons els seus càlculs, van ser lesionats aquell dia. Aquest argument reprodueixen, amb matisos, les defenses: les càrregues van ser “desproporcionades i innecessàries”, i els missatges dels líders polítics van fer sempre una crida a la resistència “pacífica”. Pensaven que la jornada seria similar a la plàcida consulta sobre la independència del 9 de novembre del 2014. Els ciutadans es van limitar a “exercir pacíficament el dret d'expressió, reunió i manifestació” més enllà que hi hagués incidents aïllats. Per a la Fiscalia, en canvi, hi ha dues violències: la dels ciutadans –que van cometre “actes d'agressió contra la policia” i van actuar com un “mur humà”– i la dels polítics com a instigadors. Els exconsellers eren “plenament conscients” de “l'altíssima probabilitat” que esclatessin incidents; entre altres coses, pel precedent del 20-S. I així i tot, els dirigents “van fomentar, van propiciar i van buscar l'enfrontament directe entre multituds de ciutadans i les forces de seguretat”. La xifra de ferits, afegeix el fiscal, està “manipulada per magnificar la repressió policial”.

Les dues històries del procés concerneixen també el que va passar després: els actes d'assetjament a policies allotjats a Catalunya, les vagues, la intervenció del Rei, la declaració del 27-O i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. Davant del pla concertat que dibuixa la Fiscalia, les defenses diuen que els acusats es van limitar a assumir el “mandat del poble” i que defensen el dret a l'autodeterminació de manera “cívica i pacífica”; però mai declarar la independència “per mitjans violents”. Com a epíleg, la malversació de fons públics, camp abonat també per a la discrepància: el fiscal insisteix que es van fer servir diners de tots els ciutadans per a finalitats il·legals, mentre que les defenses repliquen que ni un sol euro públic es va fer servir en el referèndum.