Els Pressupostos fan augmentar la fractura de l’independentisme català

“La batalla del febrer serà permetre la tramitació del pressupost i això vol dir votar contra les esmenes a la totalitat de Ciutadans i el PP”, assegura a aquest diari un dirigent del PDeCAT. “Caldrà lluitar per això”, afegeix, ja que una derrota eventual del Govern central comportaria, tal com ha reiterat el president Sánchez, que la legislatura s’acabés el 2019. Si, finalment, hi ha les eleccions generals, “l’amenaça és que es repeteixi el resultat d’Andalusia”, afegeix la font esmentada. La victòria del bloc conservador porta aparellada l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a Catalunya de manera permanent.

Són nombroses les veus que, des del sobiranisme català, defensen prorrogar l’aliança que va desallotjar Mariano Rajoy de la Moncloa, un assumpte que ja va dividir l’univers convergent entre els qui donaven suport a Pedro Sánchez i els qui proposaven “passar d’Espanya”. Ara es reprodueix la tensió novament amb els Pressupostos. De la divisió que hi ha al PDeCAT s’entén que el diputat responsable d’acció política de la formació, Ferran Bel, es manifestés diumenge passat a favor de permetre la tramitació dels comptes de l’Estat i que, acte seguit, la diputada i vicepresidenta del partit, Míriam Nogueras, el desautoritzés amb l’aval a les xarxes socials del president Quim Torra, i del mateix Carles Puigdemont i el seu sanedrí de Waterloo, i recordés que “mentre hi hagi presos i exiliats no es pot negociar res”. Un nou pols entre els possibilistes del PDeCAT i el sector del “quant pitjor, millor” està servit, subratllen fonts dels primers. Els qui defensen el no als comptes estan intentant liquidar el partit, acabar amb la dissidència i transvasar els elements “sans” a la Crida Nacional, l’últim invent polític de Puigdemont per garantir-se una guàrdia pretoriana fidel. A més a més, ni els 21 punts que Quim Torra va lliurar a Pedro Sánchez ni el discurs de final d’any del president de la Generalitat donen senyals de voluntat de diàleg.

Amb aquest escenari, qualsevol negociació entre la Generalitat i el Govern central sembla destinada a vagar per les tenebres exteriors. Les sortides no són fàcils, però un triomf eventual de la dreta, en el cas que s’avancin les eleccions, barraria el pas a qualsevol aproximació. “La negociació entre l’independentisme i l’Estat la veig llarga i difícil”, assegura Joan Tardà, portaveu d’Esquerra al Congrés. En la mateixa línia s’expressen des de la direcció del Partit dels Socialistes (PSC): “Veiem molt difícil que abans del judici als líders independentistes [la vista oral dels quals s’iniciarà a finals d’aquest mes o a començaments del següent] s’avinguin a negociar. Facilitar l’aprovació dels Pressupostos mutus podria ajudar, però no som optimistes”, afegeixen les fonts citades, que veuen eleccions generals a finals d’aquest any i comicis catalans a la primavera del 2020.

Joaquim Coello, l’expresident del Port de Barcelona i un dels homes que va intervenir entre el Govern de Rajoy i el de Puigdemont per evitar l’aplicació de l’article 155 i la Declaració Unilateral d’Independència, suggereix que el diàleg sense apriorismes es pot iniciar des d’ara mateix i es pot crear una comissió mixta i tenir resultats en un termini de dos o tres mesos. El portaveu del PDeCAT al Congrés, Carles Campuzano, declara en aquesta mateixa línia: “No hi ha dreceres ni solucions màgiques ni moments que canvien les dinàmiques de fons”. El republicà Joan Tardà afirma que “un Govern del PSOE amb el suport d’Units Podem és millor que la triple aliança de dretes”. Jordi Xuclà, diputat del PDeCAT, aprofundeix en la mateixa direcció: “Cal pensar en el va passar a les andaluses i fer política, tret que algú cregui que hi ha condicions per arribar a la independència en qüestió de mesos”.

Sota els peus del PDeCAT i del mateix Govern català el terra es mou més que el macbethià bosc de Birnam. Un president vicari que obeeix exclusivament Waterloo és una garantia de bandades polítiques constants, asseguren fonts del PDeCAT. Continua pesant la por a ser titllat de traïdor a les xarxes socials, el mateix temor que va paralitzar Carles Puigdemont el 26 d’octubre del 2017, quan ja havia transcendit que convocaria eleccions. A això cal afegir la fiscalització de l’independentisme governamental per part de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). D’altra banda, s’escampa que el joc polític s’ha d’obrir a la Catalunya en Comú d’Ada Colau i el diàleg als socialistes de Miquel Iceta.

Fractura emocional

L’imminent judici als líders del procés obre una àrea de turbulències. La majoria dels catalans, segons les enquestes, jutgen incomprensible la presó provisional de més d’un any dels dirigents independentistes, així com que se’ls acusi del delicte de rebel·lió. Campuzano subratlla que el judici “indigna i revolta” i que hi ha “una enorme energia col·lectiva” reclamant la llibertat dels polítics a la presó preventiva, però avisa que aquest assumpte posa en perill la possibilitat de “fer política”.

“El judici serà una fractura emocional definitiva entre bona part dels catalans i bona part d’Espanya. I les fractures emocionals són més profundes i pitjors que les polítiques”, afirma Tardà. No obstant això, tant des de part del PDeCAT com des d’ERC aposten per fer política i continuar amb el full de ruta que va néixer de la moció de censura.