La Llotja torna a l’epicentre del poder
El Pla de Palau, la plaça on hi ha l'edifici que acollirà el Consell de Ministres, va ser el centre de la vida comercial i política de Barcelona fins a mitjans del segle XIX
Un dels incendis més devastadors que ha viscut la ciutat de Barcelona –a més de les dues vegades que les flames van destruir el Liceu el 1861 i el 1994– va acabar consumint del tot el Palau Reial el 1875. Era un edifici medieval nascut com a magatzem de llana que al segle XVII es va reconvertir en palau i residència oficial dels virreis de Catalunya i després de reis com Carles IV i la seva dona, Maria Lluïsa de Parma, Ferran VII i Isabel II, durant les seves estades a la ciutat.
L'enorme edifici va presidir i va donar nom al Pla de Palau, centre neuràlgic de Barcelona entre els segles XIII i la primera meitat del segle XIX, sobretot, per ser l'únic accés a la ciutat des del port –el Portal del Mar, derrocat el 1859 quan la ciutat es va alliberar de les muralles–; un lloc per on entraven totes les persones, les mercaderies i les riqueses a Barcelona després de recuperar-se del cop dur que va patir el 1714.
L'anunci que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, celebrarà el Consell de Ministres divendres a la Llotja de Mar, un altre edifici d'origen medieval situat just al davant del palau devastat, ha retornat protagonisme a aquesta plaça situada al costat de l'arxifamosa "Catedral del Mar", i la col·locarà, de nou, a l'epicentre de la ciutat i de tot un país, almenys durant aquesta jornada.
L'edifici de la Llotja de Mar ha tingut més bona sort que no pas el Palau, i ha estat, durant més de sis segles, testimoni del desenvolupament comercial i artístic de Barcelona i Catalunya. Va ser construïda al barri de la Ribera, entre el 1380 i el 1392, per Pere Arvei per ordre del rei Pere el Cerimoniós, per acollir tot el que tenia a veure amb les activitats comercials de la ciutat després de dur a terme un complex procés de dessecació i abocament de terres per guanyar terreny al mar.
Al segle XVIII, després de la victòria de Felip V contra els austriacistes, es va convertir en caserna militar i més tard, entre el 1771 i el 1819, va ser reformada per Joan Soler i Faneca, en estil neoclàssic, una intervenció que li va donar el seu aspecte actual. Per sort, en aquests treballs, no es va tocar la magnífica sala principal, el Saló de Contractacions, un exemple superb de gòtic civil amb quatre enormes columnes polilobulades que eleven el sostre per sobre dels 14 metres i conserven l'heràldica que parla de qui en va pagar la construcció: el rei i el Consell de Cent, el poderós òrgan de govern de la ciutat.
A aquest espai –que acull tot tipus de celebracions i esdeveniments, previ pagament– s'hi accedeix després de travessar un pati quadrat envoltat d'una galeria porticada presidida per una font amb la figura de Neptú i una escala d'honor amb dues escultures que representen el Comerç i la Indústria. A la planta noble de l'edifici hi ha el Saló Daurat, el més majestuós, entapissat amb seda de damasc vermell i elements decoratius, marcs i motllures, en color daurat i diverses escultures de marbre blanc de Damià Campeny, que té una desena d'obres repartides per tot l'edifici. També, el Saló del Consolat amb una al·legoria del poder reial realitzada al sostre per Pere Pau Muntanya el 1802 amb motiu de la visita del rei Carles IV a l'edifici el 1802. Un tercer saló amb possibilitats per acollir el Consell de Ministres del dia 21 pot ser el Saló Lucrècia, de grandària mitjana i una enorme taula al centre.
Aquest edifici acull des del 1849 la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, que conserva obres de Marià Fortuny, Lluís Rigalt i Antoni Caba, a més de Damià Campeny, entre d'altres. A la seva escola, que després va canviar de seu, es van formar artistes com Pablo Picasso i Joan Miró. Des del segle XIX fins fa pocs anys va ser seu de la Borsa de Barcelona, i des del 1886 acull la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Als seus murs i salons s'han viscut diversos esdeveniments, com la primera representació d'una òpera a Barcelona, el 1708, quan l'arxiduc Carles d'Àustria va voler convertir la ciutat en una cort europea i va estrenar Il più bel nome, d'Antonio Caldara. Però el que segurament ha portat el president Sánchez a escollir aquest lloc en comptes d'altres, com el Palauet Albéniz, a la muntanya de Montjuïc, o el Palau de Pedralbes, és el fort record constitucionalista que destil·la la Llotja: des de la terrassa de l'edifici es va proclamar per a tot Catalunya la Constitució liberal de la Pepa, promulgada a Cadis el 1812.
El Pla de Palau, on des del segle XVII s'ajusticiava els condemnats a mort, té, des de juny del 1856, una de les fonts més boniques de tot Barcelona. Dedicada al capità general José Bernaldo de Quirós, que va promoure que es portés aigua a Barcelona des de Montcada, s'hi poden veure uns caps de lleó que representen els rius Llobregat, Ter, Ebre i Segre. Està rematada per la figura del Geni català, “que no té penis”; segons una dita barcelonina: la figura d'un efebus no alat que sosté l'estel del Progrés que, en efecte, apareix castrat després que poc després d'inaugurar-se un bisbe manés amputar-li les parts pecaminoses a cop de maça perquè despistava les feligreses pels seus grans atributs. Va ser en aquesta font on segles després, el 2010, es va banyar la cantant Shakira pel vídeo promocional de la seva cançó Loca, una escena que continuava amb la colombiana sobre una potent moto circulant per la ciutat, sense casc. El bany, sense permís municipal, i el passeig amb moto li va suposar una multa de 400 euros a la cantant colombiana.
I una història més. El novembre del 1839, aquest edifici i la plaça, en aquells dies anomenada plaça de la Constitució, va ser l'escenari on Ramon Alabern va captar el primer daguerrotip d'Espanya. L'acte, anunciat a la premsa de l'època, va congregar un centenar de persones per veure com el nou enginy, inventat a París feia tres mesos, captava la Llotja i els propers porxos de la Casa Xifré que quedaven, per art de màgia, impressionats en una planxa de coure. Després de 22 minuts d'espera, anunciats per dos trets de fusell i amenitzats per una banda de música, la imatge es va sortejar i va desaparèixer per sempre després que anés a parar a les mans de l'amo del bitllet 56. Per sort, va ser utilitzada per fer un gravat el 1842, que sí que s'ha conservat.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.