L’unicorn de Nova York

Mira que es poden fer coses a Nova York en lloc d’anar a buscar un unicorn que, a més, viu més enllà de Harlem. Vaig desembarcar a la ciutat amb l’agenda secreta de trobar-me per fi amb la llegendària criatura que viu a The Cloisters (els Claustres), la filial medieval del Metropolitan (Met), un lloc que sempre se m’havia resistit ja que no queda gaire a mà. Volia contemplar un dels dos unicorns més famosos del món per completar la col·lecció. No pensava que superaria el del Museu de Cluny de París, que està amb la famosa i enigmàtica Dama de l’Unicorn, una Mona Lisa medieval, i que és una de les imatges que més m’emocionen en aquest món, sense que pugui dir en què consisteix la seva màgia captivadora. Un remolí de bellesa, sensualitat, colors i misteri que et deixa espiritualment demolit, com si t’hagués caigut un llamp a l’ànima. Amb l’antecedent de la dama parisenca, el seu unicorn i el seu desconcertant missatge de “Mon seul desir”, l’equí novaiorquès, que està sol, sense cap dama, em semblava menys interessant, però em picava la curiositat.

Com que, a més, viatjava per veure George R. R. Martin, l’autor de Joc de Trons, amb motiu de la seva novel·la nova, que va plena d’uns altres animals mítics, els dracs, tot semblava tenir una coherència suggeridora, tot i que vaig descobrir —res és perfecte— que en el vol low cost de Norwegian no et donen ni aigua. La trobada amb Martin va resultar molt emocionant i no només em va suposar una capbussada prèvia en el món medieval via Ponent i els Set Regnes sinó, com que vaig portar, perquè me’l signés, el meu exemplar atrotinat de la seva novel·la Mort de la llum, una rebolcada sentimental, doncs em vaig retrobar amb aquesta història malenconiosa d’un amor i una ruptura que transcorre en un planeta que es mor en allunyar-se dels seus sols.

L’endemà al matí me’n vaig anar als Cloisters, a l’extrem nord de Manhattan, amb un taxista de Bangla Desh amb el qual vaig tenir una conversa apassionant sobre els tigres devoradors d’homes de les Sunderband, però que no tenia ni la més mínima idea d’on era aquest lloc. Vam arribar no sé com, i jo em vaig llançar al museu disposat a donar-me un bany de Medioevo i a divertir-me buscant relacions amb Joc de Trons. Fer-ho no em va costar gens. D’entrada, els Cloisters estan al parc Tryon, que no em negaran que sona molt Lannister. Després vaig veure dins una placa en reconeixement a Alice Tully, que era una cantant d’òpera, filantropa i cosina de Katharine Hepburn però el cognom de la qual és el mateix de la Casa Tully d’Aguasdulces. M’ho vaig passar d’allò més bé contemplant dracs, com el del portal de l’església de sant Leonardo al Frigido o l’enorme d’un fresc del monestir benedictí d’Arlanza que sembla arrencat del palau dels Targaryen, tot i que dubto que algú s’hagués atrevit a emportar-se’l d’allà. Com és sabut, The Cloisters reuneix una esplèndida col·lecció medieval depredada: entre altres coses, els elements amb els quals s’han reconstruït els quatre claustres que li donen nom (si els veu José Ángel Montañés li dona un cobriment de cor), i que va comprar John D. Rockefeller fill un dia que tenia xavalla.

Després d’endarreri tant com vaig poder la cita per augmentar la morbositat, al final em vaig trobar traspassant estremit la Porta de l’Unicorn, un llindar esculpit procedent d’Auvernia, pel qual s’entra a la sala 17, on hi ha la cèlebre criatura llegendària. L’unicorn dels Cloisters en realitat són set que apareixen representats en una sèrie de tapissos (també set, tot i que en un no n’hi ha i en un altre n’hi ha dos), però l’emblemàtic —i una de les obres d’art més conegudes del món— és el que està representat sol, tancat en una closa envoltada de flors i lligat amb una cadena a un arbre, un magraner. Hi ha dubtes i moltes incògnites sobre què representa la sèrie de tapissos, coneguda com La caça de l’unicorn i creats a Brussel·les entre el 1495 i el 1505, gairebé al mateix temps que els igualment tan enigmàtics de La dama de l’unicorn (1480‑1490) — els dos grups han estat junts només una vegada, l’hivern del 1973-1974 a París: devia ser una sobredosi de simbolisme i bellesa—.

Els estudiosos (vegeu The unicorn tapestries at the Metropolitan Museum of Art de Adolfo Salvatore Cavallo, 2016) creuen que els tapissos dels Cloisters, que pertanyien als La Rochefoucauld i van estar penjats al castell de Verteuil, que es van salvar pels pèls de la Revolució i van cobrir una època la plantació de patates, en realitat pertanyen a dues sèries diferents unides i que aborden dos temes diferents: una caça mística de l’unicorn relacionada amb la Passió de Crist i una altra (molt més divertida) que té a veure amb l’amor cortès, en el qual l’unicorn seria l’amant. No sé, jo no soc Panofsky, i l’unicorn, amb la seva banya estranya i salvífica —hi ha un a la sala, de narval, que va ser l’animal que més va inspirar la creença en els unicorns— , és un símbol complexíssim en el qual es barregen contraris com la virginitat i la fecunditat, i que al·ludeix a conceptes com la llum, allò perillós i allò incopsable. Per no esmentar que l’apèndix frontal és més fàl·lic que la Trump Tower. Però el que sí que els puc dir és que la contemplació dels tapissos et deixa esmaperdut. És una de les experiències artístiques (i de les altres) més impressionants que es pugui tenir. Sens cap mena de dubte, tan emocionant com la de París. Una cosa màgica, sobrenatural, impregna aquestes obres, et talla la respiració i et porta al llindar del plor. També és cert que jo estava en dejú, a excepció d’unes garapinyades compartides amb el taxista, la qual cosa sens dubte ajuda a patir un brot agut de síndrome de Stendhal.

Les diferents estampes de la caça de l’unicorn, algunes molt cruentes (però alhora molt connotades sexualment), amb l’animal colpejat per les piques dels caçadors i el nivi cos cobert de ferides sagnants, i ell mateix esbudellant un gos amb la seva extraordinària banya, culminen en el tapís de l’unicorn pres, del que costa apartar els ulls, per la seva capacitat de seducció. La meva impressió subjectiva (si és que val per a alguna cosa) és que la imatge al·ludeix a una mena de sublimació de la sensualitat que resol, per la via de lligar-ho curt, els impulsos perillosos, eròtics, que representa l’unicorn. Es creu que els tapissos podrien haver estat un regal de casament. L’unicorn simbolitzaria que les vehemències de l’amor cortès, romàntic, queden en lloc segur amb la cadena del matrimoni i l’autosacrifici de la libido. Se’l veu tranquil, a l’animal captiu, en el seu bonic prat de flors. Però jo, que he tret el cap als seus ulls salvatges, no me’n refiaria ni un pèl.